manifest de maig, l'espai de debat de l'anticapitalisme i de l'ecosocialisme.

Per contactar, contribuïr o adherir-se a aquest espai d'opinió ens podeu enviar un mail a verdiroig@hotmail.com

dijous, 12 de novembre del 2009

Corrupció, democràcia municipal i sistema bloquejat


Santa Coloma de Gramenet: A qui no l’interessa la dissolució?

Per Antoni Jaumandreu i de Balanzó ’Pepònio’ [1]

Tota Catalunya i mig Estat ha reaccionat als greus esdeveniments de Santa Coloma. Fins i tot el President de la Generalitat ha demanat perdó als colomencs. Aquí -a la nostra ciutat- la reacció ha estat zero. Només ‘lamentacions’ i ‘consternació’ que ens fan visualitzar una patètica amalgama de polítics i càrrecs plorosos i atemorits que semblen dubtar si demà no vindrà la Guàrdia Civil a buscar-los a ells també o si perilla el seu lloc de treball.

Però malgrat aquest panorama desolador els polítics que estan a l’Ajuntament s’enroquen a seguir en aquesta situació i ornamenten els seus discursos amb paraules buides i amb crides a la responsabilitat com si algú de nosaltres fos responsable del que ha passat. I és que ja està bé d’hipocresia! A cap d’ells els interessa la dissolució!

El primer a qui no l’interessa que dissolguin l’ajuntament és al Sr. Antoni Fogué ja que la seva acta de regidor quedaria en suspens i conseqüentment no podria seguir sent President de la Diputació de Barcelona. Però en el cas del senyor Fogué la qüestió pren una dimensió paradoxalment curiosa. La Llei diu que si un consistori es dissol el govern de l’Estat encarrega al president de la Diputació de la província la formació d’una junta gestora, aquestes normalment formades per ex-secretaris municipals i tècnics en excedència. Aquí la Llei topa amb una excepció curiosa: si el govern de l’Estat dissol l’Ajuntament, també dissol al Sr. Fogué i per tant hauria de ser el vicepresident de la Diputació, ara per ara Bartomeu Muñoz, qui nomenés aquesta gestora. Així no és estrany intuir que la dissolució destapa un ‘pollastre considerable’, que fins i tot li faria vergonya fer públic al més desvergonyit del PSC. Cal dir que els següents vicepresidents són d’ICV-EUiA i de ERC ja que a la Diputació governen en pacte.

És també evident que a cap dels partits que estan a l’ajuntament tampoc no els interessa la dissolució. Tots, persones i partits, viuen i depenen dels seus càrrecs. Les popularment anomenades ‘poltrones’ són un gran entrellat d’interessos entre els mateixos partits per subsistir en un sistema que està fent aigües per tot arreu.

Per altra banda, què seria dels càrrecs de confiança política de l’Ajuntament? La casa gran colomenca està ben nodrida de càrrecs ben col·locats i ben pagats que no suportarien -ni ells ni els seus partits- renunciar d’un dia per l’altre als seus bons sous i prerrogatives.

A qui l’interessa doncs la dissolució? Evidentment l’interessa a la ciutat. I és per això que Gent de Gramenet la demana. Prou ja d’hipocresies i de justificacions banals. Ara, després del que ha passat és el moment de començar una altra etapa a Santa Coloma. Toca una pàgina en blanc en la història de la ciutat en la qual, entre tots i totes, puguem escriure una nova etapa lliure d’interessos i d’hipocresies. Una nova època on el més important sigui la regeneració democràtica, una forma de governar transparent i la participació dels ciutadans i ciutadanes en el seu propi destí amb l’objectiu de millorar el benestar de les persones i aprofundir en la solidaritat.

Us apunteu a lluitar per això? Jo sí!

Notes

[1] Article aparegut a la web de Gent de Gramenet.


La crisi no s’ha acabat...la corrupció tampoc

Els darrers mesos hem assistit a una intensa campanya de propaganda desplegada pels principals governs de tot el món, entre ells el català i l’espanyol, sobre el final de la crisis. El discurs és simple: el pitjor ja ha passat, la recuperació s’aproxima i enfilem ja la recta final. Assumpte conclòs. I dintre de poc, business as usual, com diuen als Estats Units. Ben mirat, la crisi no era tan greu.

La realitat, però, sembla una mica diferent. La crisi econòmica s’ha transformat en una veritable crisi social, on l’atur i les dificultats per arribar a final de mes són una realitat que afecta amplis sectors de la població. Estem al final del principi, no al principi del final.

Més d’un any després del crack de Wall Street, malgrat la retòrica dels governs del G20, les mesures adoptades arreu busquen fer pagar el cost de la crisi als sectors populars i apuntalar els fonaments de l’actual model econòmic, sense canvis significatius més enllà de la correcció d’alguns “excessos”. Contràriament a algunes il·lusions inicials, sovint extretes de lectures errònies dels anys trenta, no hi ha hagut un gir neokeynesià a les polítiques dominants cap a un “capitalisme regulat”.

No plouran reformes espontànies des de dalt. Per aconseguir un canvi d’orientació, caldria construir una altra correlació de forces entre capital i treball. Però la resposta social als intents que la crisi la paguem tots i totes són de moment encara dèbils. Hi ha un biaix molt gran entre el descrèdit de l’actual model econòmic i la seva traducció en mobilització col·lectiva. I la política dels grans sindicats, francament, no ajuda gaire, i afavoreix la passivitat i la resignació.

A un paisatge marcat per la crisi cal afegir-hi l’esclat dels greus escàndols de corrupció que han sacsejat Catalunya en el darrer període. De nou, les explicacions oficials que s’intenten vendre no són creïbles. Si la crisi no és conseqüència del comportament irresponsable de quatre directius i banquers avariciosos, sinó que es tracta d’una crisi sistèmica i estructural; la corrupció tampoc és resultat de comportaments aïllats d’individus amb afany d’enriquir-se a tot drap. La corrupció està lligada a un determinat model de desenvolupament basat en l’especulació immobiliària, els lligams entre poder polític i empresarial, i la transformació dels partits en maquinàries electorals, dirigides per una casta de polítics professionals amb sensació d’impunitat i de blindatge absolut.

En un context com l’actual, marcat per la crisi, la corrupció i el desencís generalitzat és necessari organitzar una àmplia resposta. Les reaccions dels sectors populars, en escenaris com l’actual, poden estar dominades per la por i l’egoisme o per la ràbia front a la injustícia i la solidaritat. I orientar-se cap a opcions progressistes o girar-se cap a alternatives reaccionàries. Malgrat les dificultats de la situació, no cal ser pessimistes. Estem en cara en una primera etapa.

Les mobilitzacions d’aquests dies a Santa Coloma de Gramanet contra la corrupció, les protestes ecologistes en ocasió de la conferència de l’ONU sobre canvi climàtic a Barcelona i l’inici dels preparatius per organitzar una àmplia resposta a la presidència espanyola de la Unió Europea el primer semestre del 2010 van en la direcció adequada. Junt amb això, hem de seguir treballant per a la construcció d’una alternativa anticapitalista avui més necessària que mai, que defensi un horitzó de ruptura amb una realitat cada cop més inacceptable.

divendres, 23 d’octubre del 2009

estratègies segons daniel bensaïd. debat obert ecosocialisme i anticapitalisme


Ha llegado el momento de definir la estrategia

Entrevista a Daniel Bensaïd en Público

Domingo 4 de octubre de 2009

  • [Castellano]

Por Andrés Pérez [1]

El filósofo francés Daniel Bensaïd acaba de publicar su Elogio de la Política Profana (Península), una obra densa y compleja, con la que este pensador espera contribuir a un contraataque de la izquierda transformadora capaz de sacar a la gente modesta del marasmo de la crisis que no pasa.

En su elogio, este pensador eminentemente político, es desconcertante. En el contexto presente, el del "autoritarismo liberal", y sin ocultar su pertenencia al Nuevo Partido Anticapitalista (NPA) francés, Bensaïd intenta hallar dónde se encuentran los polos de resistencia fértiles. Y , entre ellos, intenta separar la paja del grano, cargando a veces con virulencia contra algunos teóricos que, so pretexto de describir la "sociedad civil", "el movimiento alterglobalista" o "el nuevo radicalismo", definen teorías que lo condenan a la esterilidad.

Elogio de la Política Profana es un título que suena bastante misterioso. ¿Qué es eso?

¡Ah! ¿suena misterioso?

"Términos como alter evitan tener que definir el proyecto"

A mí me lo pareció.

Bien pues, vayamos por partes. Esta obra es, primero, un elogio simplemente de la política, de la política verdadera frente a la situación actual. Como dijo Hannah Arendt: unos automatismos de mercado administrados por un poder político gestor sin verdadero pluralismo. También es una obra que elogia la política profana, frente al advenimiento de la religiosidad en la política por todas partes. Ese renacimiento es evidente en la Cruzada del bien contra el mal de EEUU. También en Europa, donde es fuerte la tentación con Nicolas Sarkozy a la cabeza de redefinir a la UE como cristiandad, expulsando a Turquía. Hay un tercer ejemplo. No sé en España, pero aquí el vocabulario religioso está penetrando cada vez más el discurso jurídico. El condenado no sólo debe cumplir su pena, sino que además debe abjurar, decir que se ha vuelto bueno. Es algo que no viene del Derecho, sino de la religión.

También alude usted a la invasión religiosa en el campo crítico.

Sí, la dimensión religiosa está clara en pensadores como Toni Negri, y sus alusiones a San Francisco. Badiou tiene algo de religioso por su teoría del acontecimiento, irrupción de un posible venido de la nada... Lo religioso se extiende sobre todo en "el seno del pueblo", como dice usted, por la vía de la disolución del espíritu de clases. La ofensiva liberal ha logrado destruir muchas solidaridades de clase. Ese es un revés del que todavía no nos hemos repuesto. En consecuencia, hay solidaridades religiosas, comunitarias, que se están disparando. En Francia se insiste mucho en el velo islámico, cuando en realidad ese repliegue comunitarista se observa también en círculos judíos.

Con la inestimable ayuda de Benjamin, Arendt y Schmitt, radiografía usted la dominación actual. Luego examina los polos de resistencia para devolver la Historia hacia la emancipación. ¿Pesimista u optimista?

Sólo intento percibir con claridad el momento político. Todo sigue dominado por la derrota de los años ochenta, cuando desaparece la idea de emancipación. Pero hubo un punto de inflexión de las ideas a finales de los años noventa. Es incuestionable. El movimiento alterglobalista reúne a cientos de miles de personas y lanza los foros. Pero yo creo que todos esos hechos clave nos han llevado a un momento utópico. Es decir, unas ideas de emancipación que no se confrontan a la aplicación práctica de lo posible. De ahí que usen y abusen del término "alter", "otro", "otra"... "Otro mundo es posible", "la otra izquierda", "la otra campaña"... Eso evita tener que definir, eso demuestra que no hay madurez. No soy ni pesimista ni optimista. Creo que hay que pasar de esta etapa y definir la estrategia.

¿Qué va a pasar?

Hay que introducir una nueva idea, que fue formulada por Marcuse en los sesenta: "¿Es posible romper el círculo vicioso de la dominación?". Con una sociedad de consumo cada vez más obsesiva e inquietante, con una sociedad del espectáculo que ya se ha convertido en sociedad del simulacro... estoy inquieto y pienso que hay que empezar a buscar las fórmulas para salir. Las resistencias no bastan por si solas, hay que relacionarlas con una o varias fuerzas políticas.

Claro, por ello usted es del NPA, el partido de Olivier Besancenot.

Repito: una o varias fuerzas políticas, porque la novedad hoy es el surgimiento de izquierdas radicales reformuladas, capaces de tomar el poder, como lo hemos visto en América Latina. Cuando se piensa en la derrota histórica que sufieron, en el siglo XX, las izquierdas escleróticas y burocratizadas una de las causas que permitieron la ofensiva del autoritarismo liberal lo de ahora es importante. En Francia, el NPA y el Frente de Izquierdas. En Alemania, Die Linke. En Portugal y Grecia también sube la izquierda radical, mientras que las socialdemocracias están en plena decadencia y las izquierdas de aparato peligran. Asia la conocemos menos, pero el ocaso del maoísmo militante libera fuerzas para una nueva alternativa.

Sí, pero últimamente vemos en las elecciones que el ascenso del Frente, del NPA o de Die Linke no compensa el descenso de la izquierda tradicional.

Es que la dominante de la época sigue siendo la derrota histórica de los años ochenta. Todavía no hemos salido de ahí. Es una carrera contrarreloj que no está ganada. Claro que de momento el renacimiento de la izquierda radical no compensa el ocaso de la tradicional. Ahora bien, lo que veo en la nueva generación militante del NPA es que una corriente joven ve todo esto de una manera diferente a nosotros. Conocimos el ideal de la revolución. Ellos tienen una visión más práctica y directa de la confrontación en la que están metiendo mucha energía. En Francia, Sarkozy prosigue su contrarreforma liberal. La gente sabe que si él consigue su objetivo, ya no viviremos en el mismo país. Habrá saltado el principio de solidaridad y de igualdad. Algo que es fundamental desde 1789.

Los sondeos dicen que la crisis le sienta bien a Sarkozy.

Sí, pero no olvide que una crisis oculta otra, mucho más fundamental. De esta crisis no se va a salir, porque en el fondo es una crisis de valores. El autoritarismo liberal estaba expandiendo las áreas del mercado a todos las relaciones humanas. Reduce todo intercambio al valor acumulable, y eso en un mundo de redes y de saber es absurdo. Esa voluntad de cuantificar lo incuantificable, de medir lo inconmensurable, para apropiarse del valor es ridícula.

¿Qué motivos hay hoy para la lucha?

Antes teníamos una religión de la Historia que nos decía: habrá una lucha final y necesariamente ganaremos. Ahora tenemos que desembarazarnos de los fetiches, de esa religión de la Historia, aceptar la incertidumbre y adoptar una política profana como arte estratégico.

¿No tiene ganas de llamar camarada a Sarkozy con sus discursos?

Él se mantiene en su liberalismo autoritario. Por una razón de fondo: el paro se ha instalado de forma duradera. Nadie sabe cómo van a reaccionar las sociedades modernas, que ya no tienen reserva de empleo rural, ni estructuras de solidaridad familiar. Si remontamos a la crisis de los años treinta, en Francia todavía el 35% de la población era rural. Había amortiguadores. Ahora, nuestras sociedades son asalariadas al 90%. ¿Cómo van a reaccionar las sociedades, en términos de delincuencia, de urbanismo?

¿Quizás más de lo mismo?

No van a poder más que persistir en el autoritarismo liberal. El gran invento de rescatar a Keynes para hablar de relanzamiento keynesiano no puede funcionar. Acabo de releer atentamente a Keynes. Dice que para que el relanzamiento funcione, debe haber un espacio económico homogéneo, para que los capitales públicos entern rápidamente en circulación.

¿Por qué funciona la propaganda moral del capitalismo salvaje?

La izquierda tradicional ha contribuido activamente a la puesta en marcha del autoritarismo liberal. Por ejemplo, con el desmantelamiento de servicios públicos y del Estado social. Esta es una crisis de valores y una crisis de las soluciones, porque no hay recambios, no hay alternativas. Por lo tanto, si usted acepta que de esta crisis no salimos así como así, también acepta la idea de que la gente, de momento, no se da cuenta de que le están arrebatando el estado social. La conciencia no llegará de la noche a la mañana. De momento la gente está entre el miedo y la ira. Miedo de lo que les pasará mañana. Ira, por la injusticia.

¿Pueden suplantar los discursos a la realidad?

Ha habido tal degradación de la vida democrática, que hemos llegado al momento del storytelling en política. Alistair Campbell, consejero de Tony Blair, lo escribió: el objetivo es ganar las elecciones y para ganar las elecciones hay que decirle a la gente lo que quiere oír y hay que encontrar a quien lo dice bien. ¿El programa? Ya veremos luego. El resultado es que no hay debate, no hay convicción, no hay propuestas ni argumentos. Ya no estamos en democracia, estamos en demagogia. Estamos en el plebiscito permanente.

¿Cómo son las formas del llamado biopoder?

El biopoder de Foucault es la generalización de una sociedad de control difuso de la persona. Desde las cámaras de videovigilancia hasta los tickets de metro, desde el hecho de que la gente acepte e interiorice la obligación de pegarse horas de embotellamientos para ir a trabajar, hasta el aceptar que rentabilicen tu tiempo libre mental bombardeándote con publicidad que tú pagas... Todo eso son formas de biopoder y es una tiranía difusa, quizá más penetrante que la disciplina a la antigua.

¿Quiere decir que los colectivos que se montan para escapar a la videovigilancia no sirven?

No, no. Al contrario. Respeto total de todas las prácticas de resistencia. Son la base de esa fermentación de la utopía y del proyecto, son la condición de todo. El problema existe con autores que teorizan esos experimentos en el sentido inverso a lo necesario. No digo que o el NPA o nada. El NPA no es más que una etapa. Digo que si la crisis es profunda, como creo, todo el paisaje político, sindical y social va a sufrir una sacudida. En diez años no estaremos en el mismo paisaje.

Notas

[1] Entrevista publicada en Público el 2 de Octubre de 2009

dimecres, 30 de setembre del 2009

INTERNACIONALISME I REVOLUCIÓ

"¡¡¡ Alerta que camina
la espada de Bolivar
por América Latina !!!"

Venezuela, Bolivia, Ecuador, Paraguay...Honduras!


CONTRA L'IMPERIALISME,

CONTRA EL NEOCOLONIALISME,

REVOLUCIÓ!

dijous, 17 de setembre del 2009

ELOGI DE LA POLÍTICA PROFANA


’Elogio de la política profana’ de Daniel Bensaïd


EDITAT UN NOU LLIBRE DEL FILOSOF, MILITANT I ACTIVISTA DANIEL BENSAÏD


Per Àngel Pagès

Estem de sort amb la recent publicació de la versió castellana del llibre de Daniel Bensaïd Éloge de la politique profane (Elogio de la Política profana, Ediciones Península). Com tots els altres textos d’aquest filòsof, fundador de la LCR a l’Estat francès i en l’actualitat membre del NPA, editats al nostre país ens trobem davant d’un assaig de lectura molt recomanable.

La novetat editorial de Bensaïd té la particularitat de ser un llibre extens que per la temàtica escollida hauria de transcendir els cercles militants i passar a formar part del debat general sobre l’esquerra del segle XXI. L’autor passa revista a les bases del pensament polític de l’esquerra, als esdeveniments que han marcat els darrers anys i al que haurien de ser les bases per refer un discurs marcadament "profà" en relació amb les ortodòxies del relat polític dominant.

Aquest treball ens arriba oportunament en un context en què el debat ideològic de l’esquerra necessita reforçar els arguments d’un projecte revolucionari que revitalitzi el fil roig que uneix els clàssics amb les diverses experiències i aportacions de les noves cultures de l’anticapitalisme d’avui. Aquest elogi de la política profana ens porta a preguntar-nos "de què parlem quan parlem de política?".

Vivim els temps de la plena apoteosi de la parapolítica, de la mercantilització de "l’oferta política" i de la transformació d’aquesta en un domini tancat on concorren els dispositius d’opinió mediàtica i els partits-empresa. Aquesta idea de política ha adquirit un paper aparentment desvinculat de la societat i ha creat una especialització i uns codis de funcionament del tot elitistes que han alterat la percepció del que "és polític". La política dominant en el capitalisme global, doncs, respon a uns paràmetres de consens que li confereixen un estatut sacralitzat. A partir d’aquesta constatació Bensaïd repassa el trajecte i la deriva d’una política que s’ha escindit del que seria políticament real. Davant d’aquest nou temple de la política confinada en un relat sense història, Bensaïd indica el caràcter essencialment profà de la política.

L’elogi de la política profana és la determinació per recuperar el sentit revolucionari del que és polític, per alliberar-lo de les distorsions que l’immobilitzen dins del capitalisme global integrat i per activar formes de contestació i d’alternativa. El nou temple del mercat que combina aquesta idea dominant de la política configura tota una ortodòxia. Impugnar aquest paradigma passa per restituir la condició política i, des de l’esquerra, per refer el fil que unirà les lluites pendents i les noves realitats. L’elogi de Bensaïd és una crida militant per una praxi política que, si és d’esquerres, ha de ser explícitament anticapitalista. Una política profana en tota regla.


ELOGIO DE LA POLÍTICA PROFANA

Daniel Bensaïd

Editorial Península

dijous, 9 de juliol del 2009

QUINA ESQUERRA?



"...se trata de construir una izquierda leal con las luchas, que como señala Daniel Bensaïd, sea “tan fiel a los intereses de los dominados y los desposeídos como lo es la derecha con los poseedores y los dominadores, y que no se disculpe por ser anticapitalista y por querer cambiar el mundo”. No nos parece un mal horizonte."


UNA BONA PENSADA PER ACLARIR
LES IDEES
AQUEST ESTIU.
FINS QUAN SEGUIREM
A REMOLC DE LES POLÍTIQUES
DEL SOCIAL-LIBERALISME?



diumenge, 14 de juny del 2009

El 18 de Juny, els treballadors del comerç de Girona surten el carrer


Finalment a passat, allò que per desgràcia ja feia preveure un anàlisis de lo concret per a les negociacions del nou conveni de comerç de Girona. Les línies de treball basades en el diàleg social, es fan impossibles en l'actual situació de Crisis econòmica actual.

Les empreses és neguen a "socialitzar" els guanys, per dignificar les condicions laborals i retributives, d'uns treballadors que ja de per si estan a sota mínims, sota el discurs clàssic de que no és el moment de fer "esforços" més enllà de lo que ja tenim, en l'àmbit del capital humà. Uns treballadors que de mitjana cobren entre 650 i 700€ de salari, amb un dia i mig de descans -que normalment acaba sent un dia-, treballant diumenges i festius -en les zones de consideració turística-, i amb alt percentatge de feminització del seu personal que ve topat -en moltes empreses- la seva promoció, en els nivells de base o com a molt de segona responsable de centre.

Dones i homes, que ens els últims mesos, han vist una campanya hostil per la part empresarial, en tot allò que tingui que veure amb l'aplicació dels drets i llicencies individuals per guarda legal -amb la complaença en molts casos per la pròpia justícia, que no ens acompanya precisament amb les seves actuacions-, o simplement pel fet de ser "reincident" en les baixes, ocasionades en molts casos per el desgast propi d'anys de treball i de les no sempre adequades condicions laborals.

Treballadors i treballadores que porten anys en CRISIS, i que no poden ni volen acceptar que siguin els seus salaris i esforç diari, els que acabin pagant una Crisis de la que son els culpables.

Les velles receptes dels patrons, basades en més explotació dels treballadors i treballadores, amb menys salaris i més carrega de treball, per així treure una plusvàlua superior del valor de l'esforç del seu treball, no fa més que enfonsar una miqueta més als treballadors en un pou cada vegada més negre i profund.

Toca doncs, lluitar per un conveni que pugui en la mesura de lo possible i de forma raonable, iniciar un camí per invertí aquesta tendència. Un conveni que mitjançant l'establiment de condicions salaris i socials més dignes, doni capacitat d'accés a un estat de benestar ja de per si molt devaluat en els últims temps. Son 22000 treballadors, que amb la postura de la Patronal seran abocats a un empobriment continuat. Son en definitiva -en clau capitalista- 22000 clients sense capacitat de consum, o -en clau social- ciutadans i ciutadanes adscrites al model de treball precari, que ens a portat al desgavell econòmic actual.

Animo a tots i totes, a donar suport als companys i companyes que treballen diàriament en aquest sector. Es hora de dir PROU.

Us deixo el cartell de la manifestació.

Salut


dilluns, 4 de maig del 2009

LA CRISI ÉS DEL SISTEMA O ÉS LA CRISI DEL NEOLIBERALISME?




Maig de 2008-Maig de 2009: Manifest de Maig, ara fa un any... Per una esquerra ecosocialista i anticapitalista...
Un testimoni d'esquerra crítica dins i fora d'ICV.

DESPRÉS DEL PRIMER DE MAIG...


...CALDRIA UNA VAGA GENERAL CONTRA LES AGRESIONS DE LA PATRONAL I CONTRA LES MESURES DE REFUNDACIÓ DEL CAPITALISME?

OBRIM DEBAT...

1) Com es pot articular el debat dins i fora d'ICV, d'EUiA i d'altres col·lectius per establir una pràctica comuna d'acció política i social des de baix?

2) Es pot combinar una acció de govern amb una pràctica mobilitzadora des de la base i des dels moviments?

3) Com es manifesta el caràcter "de classe" d'un projecte que vol fer coincidir el roig, el verd i el violeta en una alternativa "de nou tipus"?

dimecres, 25 de març del 2009

esquerra ecosocialista, esquerra anticapitalista ! DEBAT OBERT AL BLOG DEL MANIFEST DE MAIG, ARGUMENTS EN FAVOR D'UNA ESQUERRA CRITICA


TEMES DE DEBAT:

ES POT PARLAR D'ECOSOCIALISME I D'ANTICAPITALISME
COM DUES PARTS D'UN MATEIX PROJECTE?
GOVERNAR I LLUITAR, ÉS POSSIBLE?
COM GOVERNAR AMB PROPOSTES D'ESQUERRES SENSE HAVER DE RENUNCIAR AL PERFIL PROPI D'UNA ESQUERRA TRANSFORMADORA?
QUINES RELACIONS AMB ELS MOVIMENTS SOCIALS?
PARTIT DE CLASSE, POLÍTIQUES DE CLASSE?
ECOSOCIALISME: SOCIALISME DEL SEGLE XXI?



UNA AGENDA DE MOBILITZACIONS O

UNA AGENDA DE GOVERN?
O LES DUES COSES?

El paper de l'estat. Quin ordre públic? Quins sectors del poder estan eximits del control de l'estat? Criminalitzar moviments socials? Estigmatització, immigració...
Temes d'actualitat i de grans interrogants?

dissabte, 14 de febrer del 2009

Apostem per una Europa Social, apostem per Esquerra Unitària Europea


Definició sobre les estratègies per lluitar per una Europa Social, en front el model Lliberal i de supeditació als interessos econòmics dels poderosos.

Davant de l'ofensiva de la Dreta Europea per refundar el Capitalisme, per desregular el model laboral i social Europeu, per aprofundir en les desigualtats entre els ciutadans i nou vinguts que son institucionalitzats com a una nova classe treballadora a explotar, o per lluitar pel dret a la igualtat de l'accés al mercat laboral, defensant el dret de les Dones, les classes populars, els treballadors, els joves, els col·lectius amb una situació de precarietat. Davant del model Europeu dels Grans Capitals i la Banca, hem de confrontar un Espai de Lluita conjunta dels ciutadans/es, treballadors, joves, dones, nou vinguts, que tinguin com a fita la consecució d'un model socialista, ecologista, feminista i d'emancipació.

Superació del dogma Capitalista, model intocable i de visió única per a molts. Aquests son els reptes reals d'una ICV de bases militants. La pregunta que ens toca fer ara es...amb qui ens tenim que agrupar??, amb qui em de trobar camins comuns de lluita??. La resposta a de ser la del Grup de L'Esquerra Unitària Europea.

Des de Manifest de Maig, volem Lluitar contra un sistema Capitalista que es transmuta i genera noves formes organitzades de pressió, que vol trencar fronteres nacionals i continentals per imposar les seves normes i condicions en front la Crisis Sistèmica que pateix.

Unifiquem criteris i actuacions amb la resta de formacions polítiques de l'esquerra transformadora Estatal, Nacional, i Europea. Apostem per un grup amb una definició de bases sense matisos, apostem per el Grup Parlamentari de l'Esquerra Unitària Europea – Esquerra Verda Nòrdica.