manifest de maig, l'espai de debat de l'anticapitalisme i de l'ecosocialisme.

Per contactar, contribuïr o adherir-se a aquest espai d'opinió ens podeu enviar un mail a verdiroig@hotmail.com

dijous, 12 de novembre del 2009

Corrupció, democràcia municipal i sistema bloquejat


Santa Coloma de Gramenet: A qui no l’interessa la dissolució?

Per Antoni Jaumandreu i de Balanzó ’Pepònio’ [1]

Tota Catalunya i mig Estat ha reaccionat als greus esdeveniments de Santa Coloma. Fins i tot el President de la Generalitat ha demanat perdó als colomencs. Aquí -a la nostra ciutat- la reacció ha estat zero. Només ‘lamentacions’ i ‘consternació’ que ens fan visualitzar una patètica amalgama de polítics i càrrecs plorosos i atemorits que semblen dubtar si demà no vindrà la Guàrdia Civil a buscar-los a ells també o si perilla el seu lloc de treball.

Però malgrat aquest panorama desolador els polítics que estan a l’Ajuntament s’enroquen a seguir en aquesta situació i ornamenten els seus discursos amb paraules buides i amb crides a la responsabilitat com si algú de nosaltres fos responsable del que ha passat. I és que ja està bé d’hipocresia! A cap d’ells els interessa la dissolució!

El primer a qui no l’interessa que dissolguin l’ajuntament és al Sr. Antoni Fogué ja que la seva acta de regidor quedaria en suspens i conseqüentment no podria seguir sent President de la Diputació de Barcelona. Però en el cas del senyor Fogué la qüestió pren una dimensió paradoxalment curiosa. La Llei diu que si un consistori es dissol el govern de l’Estat encarrega al president de la Diputació de la província la formació d’una junta gestora, aquestes normalment formades per ex-secretaris municipals i tècnics en excedència. Aquí la Llei topa amb una excepció curiosa: si el govern de l’Estat dissol l’Ajuntament, també dissol al Sr. Fogué i per tant hauria de ser el vicepresident de la Diputació, ara per ara Bartomeu Muñoz, qui nomenés aquesta gestora. Així no és estrany intuir que la dissolució destapa un ‘pollastre considerable’, que fins i tot li faria vergonya fer públic al més desvergonyit del PSC. Cal dir que els següents vicepresidents són d’ICV-EUiA i de ERC ja que a la Diputació governen en pacte.

És també evident que a cap dels partits que estan a l’ajuntament tampoc no els interessa la dissolució. Tots, persones i partits, viuen i depenen dels seus càrrecs. Les popularment anomenades ‘poltrones’ són un gran entrellat d’interessos entre els mateixos partits per subsistir en un sistema que està fent aigües per tot arreu.

Per altra banda, què seria dels càrrecs de confiança política de l’Ajuntament? La casa gran colomenca està ben nodrida de càrrecs ben col·locats i ben pagats que no suportarien -ni ells ni els seus partits- renunciar d’un dia per l’altre als seus bons sous i prerrogatives.

A qui l’interessa doncs la dissolució? Evidentment l’interessa a la ciutat. I és per això que Gent de Gramenet la demana. Prou ja d’hipocresies i de justificacions banals. Ara, després del que ha passat és el moment de començar una altra etapa a Santa Coloma. Toca una pàgina en blanc en la història de la ciutat en la qual, entre tots i totes, puguem escriure una nova etapa lliure d’interessos i d’hipocresies. Una nova època on el més important sigui la regeneració democràtica, una forma de governar transparent i la participació dels ciutadans i ciutadanes en el seu propi destí amb l’objectiu de millorar el benestar de les persones i aprofundir en la solidaritat.

Us apunteu a lluitar per això? Jo sí!

Notes

[1] Article aparegut a la web de Gent de Gramenet.


La crisi no s’ha acabat...la corrupció tampoc

Els darrers mesos hem assistit a una intensa campanya de propaganda desplegada pels principals governs de tot el món, entre ells el català i l’espanyol, sobre el final de la crisis. El discurs és simple: el pitjor ja ha passat, la recuperació s’aproxima i enfilem ja la recta final. Assumpte conclòs. I dintre de poc, business as usual, com diuen als Estats Units. Ben mirat, la crisi no era tan greu.

La realitat, però, sembla una mica diferent. La crisi econòmica s’ha transformat en una veritable crisi social, on l’atur i les dificultats per arribar a final de mes són una realitat que afecta amplis sectors de la població. Estem al final del principi, no al principi del final.

Més d’un any després del crack de Wall Street, malgrat la retòrica dels governs del G20, les mesures adoptades arreu busquen fer pagar el cost de la crisi als sectors populars i apuntalar els fonaments de l’actual model econòmic, sense canvis significatius més enllà de la correcció d’alguns “excessos”. Contràriament a algunes il·lusions inicials, sovint extretes de lectures errònies dels anys trenta, no hi ha hagut un gir neokeynesià a les polítiques dominants cap a un “capitalisme regulat”.

No plouran reformes espontànies des de dalt. Per aconseguir un canvi d’orientació, caldria construir una altra correlació de forces entre capital i treball. Però la resposta social als intents que la crisi la paguem tots i totes són de moment encara dèbils. Hi ha un biaix molt gran entre el descrèdit de l’actual model econòmic i la seva traducció en mobilització col·lectiva. I la política dels grans sindicats, francament, no ajuda gaire, i afavoreix la passivitat i la resignació.

A un paisatge marcat per la crisi cal afegir-hi l’esclat dels greus escàndols de corrupció que han sacsejat Catalunya en el darrer període. De nou, les explicacions oficials que s’intenten vendre no són creïbles. Si la crisi no és conseqüència del comportament irresponsable de quatre directius i banquers avariciosos, sinó que es tracta d’una crisi sistèmica i estructural; la corrupció tampoc és resultat de comportaments aïllats d’individus amb afany d’enriquir-se a tot drap. La corrupció està lligada a un determinat model de desenvolupament basat en l’especulació immobiliària, els lligams entre poder polític i empresarial, i la transformació dels partits en maquinàries electorals, dirigides per una casta de polítics professionals amb sensació d’impunitat i de blindatge absolut.

En un context com l’actual, marcat per la crisi, la corrupció i el desencís generalitzat és necessari organitzar una àmplia resposta. Les reaccions dels sectors populars, en escenaris com l’actual, poden estar dominades per la por i l’egoisme o per la ràbia front a la injustícia i la solidaritat. I orientar-se cap a opcions progressistes o girar-se cap a alternatives reaccionàries. Malgrat les dificultats de la situació, no cal ser pessimistes. Estem en cara en una primera etapa.

Les mobilitzacions d’aquests dies a Santa Coloma de Gramanet contra la corrupció, les protestes ecologistes en ocasió de la conferència de l’ONU sobre canvi climàtic a Barcelona i l’inici dels preparatius per organitzar una àmplia resposta a la presidència espanyola de la Unió Europea el primer semestre del 2010 van en la direcció adequada. Junt amb això, hem de seguir treballant per a la construcció d’una alternativa anticapitalista avui més necessària que mai, que defensi un horitzó de ruptura amb una realitat cada cop més inacceptable.

2 comentaris:

Que torni MANIFEST DE MAIG ha dit...

no hi ha un pam de net a la politica que es fa sense principis i valors. Quan l'esquerra no lluita contra el sistema capitalista es perd en el pantà del negoci, l'especulaciò i el merder. Sigui legal o sigui corrupte, tot passa per estar en un model nefast que vincula politica amb negoci, creixement amb gestió.

hosti de l'hospi ha dit...

S'ha de saczejar ICV i trencara tot vincle amb el PSC i amb els governs