manifest de maig, l'espai de debat de l'anticapitalisme i de l'ecosocialisme.

Per contactar, contribuïr o adherir-se a aquest espai d'opinió ens podeu enviar un mail a verdiroig@hotmail.com

dimarts, 23 d’octubre del 2012

Reflexions des de la banda esquerra de l'atac

"El tema", és a dir, la crisi del règim, la plurinacionalitat, l'internacionalisme, les eleccions basques, gallegues i catalanes i tota la gamma d'afinitats electives i amistats perilloses, desferma moltes polèmiques. A vegades, però, es troben articles i treballs sortits des de la banda esquerra de l'atac que, a més d'analitzar "el tema", aporten coordenades possibles de cara a la perspectiva d'una esquerra unitària, rupturista i pluralment rigurosa.

Una perspectiva, per cert, molt complexa. Més enllà del que avui representa una esquerra que encara té el balanç pendent de dos tripartits plens de renuncies, de les dificultats d'implantació d'una esquerra anticapitalista a prova de lluites i d'una opció d'unitat popular emergent peque avui no contempla confluències amb altres experiències rupturistes organitzades, caldrà potenciar un instrument comú de l'esquerra combativa d'aquest país. 

Sigui com sigui, i amb l'adveniment d'un Artur Mas reforçat i desplegant la narrativa dels poderosos, molta incompetència haurà de tenir l'esquerra política i social d'aquest país si aquesta no és capaç de lliurar una resposta de conjunt, arrelada socialment (recordem els moments més actius del 15m) i conscient de la magnitud de la tragèdia.

Ressenyem tres textos publicats a les revistes Sin Permiso i Viento Sur. Des d'aquest blog apostem per anàlisis d'aquestes característiques i per escenaris post-electorals que facin possible un habitacle confortable per al conjunt de l'esquerra anticapitalista, internacionalista, sobiranista i feminista (i el que calgui afegir).

11 de septiembre de 2012: ¿un antes y un después ... - SinPermiso


Reino de España: las elecciones que preceden a la ... - SinPermiso 

www.sinpermiso.info/.../index.p...


De la Diada al 25N: Notes sobre la situació política ... - Revolta Global revoltaglobal.cat/article4913.html

dimecres, 13 de juny del 2012

L'esquerra i els escenaris de la crisi capitalista a Europa


Per Àngel Pagès. Membre de RG-EA Maresme.

Crisi capitalista i acceleració històrica.

Els esdeveniments es precipiten i el relat de la proclamada crisi financera del 2008 s'arrodoneix a diari amb mesures prou evidents destinades a la liquidació de la cosa pública i al rellançament dels mercats financers i de les mateixes elits del capitalisme que reinventen les seves lògiques d'acumulació. Si no fos per la rapidesa i la demolidora impunitat antidemocràtica de les seves actuacions, podriem afirmar que el capitalisme segueix el seu curs i no planteja masses novetats. És el curs dels beneficis i de l'explotació dels recursos humans i naturals. Efectivament el capitalisme és crisi i aquesta és la naturalesa de la seva pròpia existència. 
Hores d'ara, davant la magnitud de les acceleracions propulsades des dels organismes financers internacionals, sembla que es donen unes noves condicions per imaginar escenaris de confluència i reactivació de les raons originals de les esquerres polítiques, socials i sindicals, des de la més extensa de les pluralitats. La recerca d'estratègies compartides i la necessitat de projectes que articulin la proximitat quotidiana amb un relat de conjunt que signifiqui una aposta de canvi en profunditat de l'estat de les coses, haurien d'estar en l'ordre del dia de cada actor individual i col·lectiu del que avui genèricament denominem "l'esquerra". 

Moviments, sindicats, partits.

Des d'una perspectica anticapitalista podriem avançar diversos àmbits d'intervenció unitària diferenciats i, a la vista dels debats oberts, quasi compatibles. Experiències no-orgàniques i gens convencionals com els moviments socials derivats de l'altermundisme, el propi 15M o els diversos "Occupy" que dominen l'escena dels darrers anys, representen uns signes evidents de que, més enllà de les concepcions tradicionals de la politica partidària, ja emergeixen altres espais d'intervenció política que, en alguns casos, també reconstrueixen altres iniciatives històriques (maig del 68, moviments pels drets civils, lluites ecologistes, feminisme) o aporten noves expressions en consonància amb els estats de lògica indignació entre joves generacions de gent organitzada o no. 

D'una altra banda assistim, en clau europea, a un qüestionament de l'acció sindical derivada del colapse del model gestionari de les cúpules del sindicalisme majoritari i dels limits s'aquest en relació als grans temes sistèmics. Les derives sindicals, però, comencen a ser atenudades per l'emergència d'una esquerra sindical que torna a prendre forma entorn del sindicalisme alternatiu o com a corrent dins del majoritari, que comparteix pràctiques i accions al costat dels nous moviments socials, tot i que aquest model també hauria de plantejar propostes unitàries més enllà dels marcs habituals d'intervenció. 

En l'ordre més estricte dels corrents polítics, descartada l'opció socialdemòcrata i les seves temptatives de terceres vies abonades al social-liberalisme, es tornen a produïr reagrupaments i pols d'esquerres aglutinats entorn de la lluita contra el neoliberalisme (retallades, defensa de l'estat de benestar i dels drets socials, crítica als dèficits democràtics formals, etc.). Aquests corrents, però, tenen diverses versions a escala europea i en alguns països mostren una tendència a menystenir un imprescindible internacionalisme més d'acord amb el que propugnen els moviments socials de base. Experiències com el Front de Gauche a l'estat francès o Die Linke a Alemanya apunten vers un espai de confluència entre el comunisme tradicional i sectors dissidents de la socialdemocràcia. Aquestes coalicions plantegen un espai de lluita i de govern combinat que no descartaria aliances amb la vella socialdemocràcia i que basaria la seva identitat i programa en la defensa de l'estat social i les particularitats republicanes -en el cas francès- defugint una perspectiva revolucionària però verbalitzant discursos anticapitalistes en consonància amb la magnitud de la crisi actual. Altres vessants de les expressions polítiques àmplies que combinen una certa "nova" i "vella" esquerra serien el Bloco d'Esquerda portugués i la Syriza grega que, a diferència dels casos francès i alemany, inclouen components nítidament anticapitalistes, programes de transició cap a un altre ordre social i el refùs de les clàssiques i ja inservibles aliances amb la socialdemocràcia d'un i altre país. Un apartat especial i de característiques variables en cada estat és l'espai organitzat de l'ecologisme del partit verd europeu que presenta opcions eco-liberals en els casos alemanys i francesos o més matisades en temes socials en el cas de l'estat espanyol on encara mantenen aliances amb IU.

Ser anticapitalista, avui.

En un altre àmbit, des de l'anticapitalisme polític, es formula la conveniència de plantejar pols anticapitalistes amb clara implicació en les lluites, respectuosos amb els moviments socials, potenciadors del sindicalisme alternatiu i oberts a una construcció "lenta i impacient" d'un subjecte transformador que pugui funcionar al marge de les coordenades de la política oficial i que sigui capaç d'articular una formació plural anticapitalista, combativa i generadora d'alternatives "des de fora" i també en l'impuls de canvis politics estructurals que requeririen la formació d'àmplies majories sociopolítiques on confluirien reivindicacions anti-liberals, de radicalitat democràtica i les pròpiament anticapitalistes. 

La geometria variable de l'esquerra.

El mapa plantejat mostra moltes contradiccions i interpretacions en funció de la procedència partidària o de la cultura política dels seus actors. Al mateix temps la geometria variable i les escales nacionals compliquen una perspectiva internacionalista en clau europea i mundial. A l'estat espanyol i a les nacionalitats del regne d'Espanya, l'articulació d'una alternativa anticapitalista estarà lligada a les lluites, a la coordinació des de baix, a les confluències àmplies contra les retallades, el rescat i el saqueig politic i, en aquest sentit, haurà de contemplar tant les resistències sociopolítiques anti-neoliberals d'una banda com, simultàniament, les estratègies de transició cap a horitzons de ruptura amb el present capitalista. Els dilemes de la necessària unitat d'acció s'haurien de definir en funció d'objectius transitoris unitaris (contra totes les mesures del capitalisme en crisi) i, més enllà, en la conformació d'un pol anticapitalista amb capacitat de fer política independent i al marge de les servituts de l'alternança institucional o de les estratègies que tendeixen a convertir l'àmbit nacional en un subjecte polític interclassista i unificador.

Refundacions, aliances i anticapitalisme a escala nacional
i d'estat espanyol.

Molt a escala d'estat i també nacional, tornant a les referències de Grècia o Portugal, les assignatures pendents estan a la vista: IU creix electoralment apel·lant les lluites i simultàniament governa Andalusia amb un PSOE lliurat a la gestió social-liberal de la crisi. L'anticapitalisme juga un paper important en les lluites i obtè més audiència social però, al mateix temps, encara no gaudeix d'una credibilitat electoral de masses. Els socis espanyols i catalans del partit verd europeu descarten estratègies que vagin més enllà de la subalternitat amb les alternances i opten per programes similars als seus socis continentals en la línia d'un ecoliberalisme d'acompanyament governamental. Entre les objeccions que caldria formular, afegiriem un inexistent balanç autocritic de les experiències de govern de l'esquerra a casa nostra (començant pel tripartit català). 

Caldria fer una menció a part en quan als sectors de l'esquerra independentista. Sens dubte un dels actius més notables en el territori que, tot i la gran mobilitat, diversitat i proliferació de les resistències locals i globals, han preferit optar per estratègies, aliances i organitzacions amb pràctiques cenyides a l'àmbit legitim però limitat de la seva pròpia identitat politica i cultural. En aquest sentit, però, el temps està obert ja que l'escenari de la crisi anirà transformant les pautes i coordenades polítiques de manera que determinats esquemes d'avui podrien experimentar grans canvis en els propers temps. 

Finalment, molt sumàriament, sempre quedarà aquell debat transversal i històricament complex entorn de l'estat, les divergències entre llibertaris i marxistes revolucionaris (i les seves coincidències!) i que de manera recurrent tornarà als àmbits de l'esquerra i que, amb el temps, pot experimentar noves aproximacions.

I de nou... la hipòtesi comunista. 
Vigència de la revolució.
Concluint, la construcció i l'extensió d'un anticapitalisme combatiu que posi al dia la necessitat inel·ludible de la hipòtesi revolucionària, serà del tot determinant en un combat que s'hauria de volcar en els objectius emancipadors i en l'adveniment de la societat comunista. Ultrapassant les coincidències de molts sectors polítics i socials, "el tema" de la revolució torna a ser recurrent. No figura, però, ni en les agendes ni en les voluntats d'alguns dels corrents descrits. Sortir del laberint requerirà un treball pacient de construcció organitzativa i política acompanyat d'una profunda demarcació estratègica i sense defugir les urgències del combat quotidià. 


diumenge, 1 d’abril del 2012

29M. El dia després i "el moviment real que aboleix l'estat de coses present"


En memòria de Valerià Pujol.
Poeta, activista sociocultural i sindicalista del Maresme. 20 anys després de la seva mort. L'endemà de la vaga general del 29M. 30/03/1992-30/03/2012
"El moviment real que aboleix l'estat de coses present". Ens agrada aquesta frase del jove i proper Karl Marx. Els debats i les controvèrsies entorn de les xifres de participació poden apassionar als amants de l'estadística. A nosaltres francament ens interessen, però de manera molt relativa i tirant llarg, com a notes a peu de pagina. Les vagues -parcials o generals- són moments d'interrupció del curs habitual de l'ordre. El (des)ordre de cada dia és l'ordre del capital. Si la vaga general s'enten com un punt final o una finalitat en si mateixa, voldrà dir que no s'haurà vist la dimensió sistèmica i temporal de les crisis consubstancials al capitalisme (i la lógica resposta que mereix). Si la vaga general ha de ser un episodi aïllat marcat per el relat autoreferencial de cada família organitzada, aleshores haurem perdut tota perspectiva de conjunt i reincidirem en els errors ja coneguts de tantes ocasions.

La vaga, les vagues, són instruments d'afirmació, contestació i socialització de les resistències i és des d'aquest punt que podrem considerar que la seva importància està relacionada amb el paper que poden jugar en un cert procés històric. Entrar en el ring de les xifres de participació, de les tergiversacions mediàtiques, dels emplaçaments a la negociació del més innegociable i a la casuïstica múltiple del "per què no he fet vaga", és com allò dels arbres que no deixen veure el saturat bosc de l'espectacle parapolític capitalista. La vaga, les vagues, són una de les manifestacions col·lectives del que històricament hem anomentat cultura, identitat i consciència de classe. I això és una cosa seriosa. És la part més important de la cultura de les classes treballadores i dels exclosos d'arreu del món, d'ara i de sempre.

Despullats de la ficció middle class característica de les dècades d'opulència i virtualitat social occidental, la dimensió de classe retorna i amb ella reapareix la necessitat d'una incerta però raonable raó estratègica strictu sensu. Les coses clares: L'adversari -difús, articulat i omnipresent- avança damunt d'un terreny absolutament abonat a la més lògica de les estratègies de resolució i triomf. El nostre laberint és, doncs, complicat i planteja rares i difícils cruïlles entre el nou i el vell. Disortadament, sempre ha estat així. Però això només és el començament. La dimensió sistèmica de la gran estafa de la crisi comportarà una alteració substancial del que fins ara hem/han cregut que eren la democràcia, les classes socials, el benestar o la pròpia existència. Temps al temps. Al mal temps bona cara. "Amb el somriure, la revolta". 
 
Aquest llarg començament és també la primera fase d'una de les més grans incerteses. Si hem de reflexionar sobre el sentit d'una vaga, d'una manifestació o d'unes mobilitzacions, fem-ho pensant en la llavor que puguin aportar en el futur context de resistència davant d'aquesta crisi històrica. Més enllà de les lectures de conjuntura entorn de si cal "reformar la reforma" o fer "la reforma de la reforma", el que està en joc és el "què i el com" del mínimament necessari per a poder articular un canvi des de baix i en tots els ordres. Benvinguda la vaga, la nostra vaga, i més encara si aquesta forma part d'un començament en tota regla i del tot necessari per barrar el pas a la barbàrie que pugui venir a causa de les derives governamentals que administren el capitalisme dels nostres dies. Punt i seguit.

(Fotografies: A petita escala, Premià de Mar 29M)

Billy Bragg - There Is Power in a Union

www.youtube.com/watch?v=AnLurTmvzAs
26 Nov 2011 - 6 min - braggcentral
Álbum: Talking with the Taxman About Poetry (1986)

diumenge, 22 de gener del 2012

Ecosocialisme. Entre l'acompanyament social-liberal i l'anticapitalisme de combat

 


Per Àngel Pagès [1]

Quan el capitalisme apreta fort, reinventant-se, apropiant-se de la política i desplaçant la societat de les decisions que afecten a les necessitats bàsiques, convertint les seves crisis en grans ocasions per multiplicar les seves lògiques d’acumulació i despossessió, és quan amb més arguments s’ha de plantejar una alternativa anticapitalista de conjunt. Més enllà dels debats semàntics i nominals, parlar d’anticapitalisme -com apuntava recenment Michael Löwy a Barcelona- és plantejar alternatives en clau de ruptura amb l’ordre establert, amb el (des)ordre del capital. En aquest context retorna amb altres registres el vell dilema entre reforma i revolució i, amb ell, el debat i la polèmica entorn de les estratègies i els moviments a seguir en relació al propi capitalisme.
Així com la liquidació del dit estat de benestar ha de ser un factor de necessària mobilització en l’ara i aquí de la classe treballadora i dels i les de baix -per la qual cosa cal animar la major confluència social i política en les lluites-, també és el temps de plantejar obertament la vigència i l’actualitat de la revolució en els justos termes que la seva actualització requereix. A diferència de les propostes polítiques socialdemòcrates, del partit Verd europeu o les dels partits comunistes oficials, que centrarien tot el seu projecte en les dinàmiques de l’alternança institucional, el cas de l’anticapitalisme social i polític planteja un horitzó de ruptura que, a la vista de les polítiques neoliberals, passaria per un treball pacient d’acumulació de forces i de treball social en xarxa que hauria d’actuar en una doble escala davant les retallades socials i democràtiques (amb grans aliances de contestació sociopolítica), però també obrint escletxes de ruptura amb l’ordre existent fomentant espais alternatius i àmbits de confluència de caràcter més estratègic.

L’anticapitalisme, però, ha d’anar acompanyat de la seva proposta d’alternativa de societat i d’unes organitzacions socials, sindicals i polítiques alliberades de la subalternitat i la dependència d’agendes i projectes destinats a l’alternança dreta/esquerra "dins d’un ordre" que tots coneixem. En quan a l’alternativa convindria definir la substància d’aquesta. Una ruptura amb el capitalisme s’ha de fonamentar en un socialisme que converteixi la qüestió ecològica en un dels eixos centrals del seu ideari. L’ecosocialisme -no el que coneixem avui com una etiqueta electoral gestionària- apareix com una síntesi definidora d’un model alternatiu (1).
En la mesura que augmenta la crisi del sistema, assistim a una substitució mediàtica dels temes centrals. Recordem com setmanes abans de l’anunci oficiós del crack financer del 2008, el canvi climàtic ocupava un espai destacat dels informatius de la premsa o recordem els debats oberts entorn del pic del petroli, mentre ara observem com l’esclat de les finances, acompanyat dels efectes i les mesures antisocials davant la crisi, desplacen a un segon terme informatiu la situació insostenible del planeta que és consubstancial a la pròpia crisi global.

El caràcter sistèmic de la crisi del capitalisme hauria d’emplaçar-nos a desenvolupar un anticapitalisme rupturista amb una base ecosocialista i unes pràctiques sindicals, culturals, socials i organitzatives que vinculessin en un tot les qüestions social i ecològica. Entretant, malgrat la que està caient, les opcions polítiques de l’esquerra majoritària i que estan inscrites en la roda de les alternances i dels estats, es fan un lloc des de l’oposició parlamentària amb un discurs combinat que mostra la pretensió de "ser la veu del carrer" (Coscubiela) i l’aposta al mateix temps i en el fons -com en el cas alemany (2)- per una adaptació verda al capitalisme amb unes pràctiques derivades d’una agenda marcada per cicles electorals, connivències amb l’ordre del capital i col·laboracions de classe en tota regla.

Una de les veus més interessants en el debat entre socialisme i ecologisme és la de Jorge Riechmann. Una lectura d’un article recent abunda sobre aquesta temàtica, el seu títol "Estamos en peligro" (3), afegeix més arguments en favor d’un ecosocialisme urgent davant l’estat de les coses present. Certament estem tots i "tot" en perill. I ara, per acabar-ho d’adobar, recomença el poder del PP a l’estat espanyol. Un poder que s’afegeix al poder real que opera al marge de qualsevol govern del signe que sigui.


(1) Sobre ecosocialisme i Michael Löwy: MANIFIESTO ECOSOCIALISTA www.rcci.net/globalizacion/2002/fg259.htm
(2) La tranformació dels Verds alemanys: La Transformación de los Verdes en Alemania ... - Sinpermiso www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=4481 La Transformación de los Verdes en Alemania. Neoliberales en bicicleta. Olivier Cyran · · · · ·. 09/10/11. El distrito más de moda de Hamburgo es también el más ...
(3) Article de Jorge Riechmann: Estamos todos en peligro - Izquierda Anticapitalista www.anticapitalistas.org/Estamos-todos-en-peligro

Notes

[1] Article publicat a http://jtatiangel.blogspot.com.

dilluns, 19 de setembre del 2011

LI DIUEN DEMOCRÀCIA PERÒ NO HO ÉS

Per la llibertat de participació a les Eleccions del 20N


Les eleccions generals del 20N es desenvoluparan sota una Llei Electoral que ja era escandalosament antidemocràtica. Però en aquesta ocasió hi ha una nova i gravíssima retallada democràtica fabricada pel PSOE i el PP, amb el suport de CiU i el PNB. Es tracta d’una reforma de la Llei Orgànica de Règim Electoral General (LOREG) aprovada el passat 28 de gener que obliga a tots els partis i coalicions que no tinguin representació parlamentària a recollir el 0’1% de les firmes de les persones amb dret a vot de cada circumscripció. Així, una candidatura que es volgués presentar a les 51 circumscripcions de l’Estat espanyol hauria de recollir més de 35.000 firmes, i una que es volgués presentar a les quatre circumscripcions de Catalunya, més de 5.400, convenientment ponderades per província i presentar-les en el periode comprès entre el 27 de septembre, data oficial de convocatòria de les eleccions, i el 17 d’octubre plaç límit per a l’entrega de les candidatures. Aquesta mesura busca excluir de la participació electoral a una sector molt important de la ciutadania que no s’identifica amb els actuals partits parlamentaris i suposa un gravíssim atac als drets democràtics bàsics, que s’afegeix a les retallades socials que ja estem patint. Per aturar aquesta involució democràtica i exigir la derogació d’aquesta disposició de la LOREG s’ha posat en marxa una campanya de recollida de signatures.
Firma contra la reforma antidemocràtica de la Llei Electoral:
Volem unes eleccions lliures!

dimarts, 26 de juliol del 2011

dimarts, 19 de juliol del 2011

DEBAT IDEOLÒGIC

Daniel Bensaïd

Potencias del comunismo


Escrito: En 2009 en preparación para la conferencia Puissances du communisme (de quoi communisme est-il aujourd'hui le nom?) a realizarce del 22 al 23 de enero de 2010 en Paris.
Publicada por vez primera: Daniel Bensaïd, "Puissances du communisme", Contretemps, nº 4, diciembre 2009.
Version al castellano: Alberto Nadal para VIENTO SUR; publicado en VIENTO SUR nº 108 y por internet en vientosur.info, 12 de enero 2010.
Fuente del presente texto: Daniel Bensaïd, Potencias del comunismo; descargado 17 de enero de 2010.
Esta edición: Marxists Internet Archive, enero de 2010.
Derechos sobre el texto: Creative Commons License By-NC-SA 2.0 por VIENTO SUR, 2010.

 
 
En un artículo de 1843 sobre “los progresos de la reforma social en el continente”, el joven Engels (recién cumplidos los 20 años) veía el comunismo como “una conclusión necesaria que se está claramente obligado a sacar a partir de las condiciones generales de la civilización moderna”. Un comunismo lógico en suma, producto de la revolución de 1830, en la que los obreros “volvieron a las fuentes vivas y al estudio de la gran revolución y se apoderaron vivamente del comunismo de Babeuf”.
Para el joven Marx, en cambio, este comunismo no era aún más que “una abstracción dogmática”,“manifestación original del principio del humanismo”. El proletariado naciente se había “echado en brazos de los doctrinarios de su emancipación”, de las “sectas socialistas”, y de los espíritus confusos que “divagan como humanistas” sobre “el milenio de la fraternidad universal” como “abolición imaginaria de las relaciones de clase”. Antes de 1848, este comunismo espectral, sin programa preciso, estaba presente pues en el aire del tiempo bajo las formas “poco pulidas” de las sectas igualitarias o de ensueños icarianos.
Sin embargo, ya entonces la superación del ateísmo abstracto implicaba un nuevo materialismo social que no era otra cosa que el comunismo: “Igual que el ateísmo, en tanto que negación de Dios, es el desarrollo del humanismo teórico, también el comunismo, en tanto que negación de la propiedad privada, es la reivindicación de la vida humana verdadera”. Lejos de todo anticlericalismo vulgar, este comunismo era “el desarrollo de un humanismo práctico”, para el cual no se trataba ya sólo de combatir la alienación religiosa, sino la alienación y la miseria sociales reales de donde nace la necesidad de religión.


De la experiencia fundadora de 1848 a la de la Comuna, el “movimiento real” que busca abolir el orden establecido tomó forma y fuerza, disipando las “locuras sectarias”, y dejando en ridículo “el tono de oráculo de la infalibilidad científica”. Dicho de otra forma, el comunismo, que fue primero un estado de espíritu o “un comunismo filosófico”, encontraba su forma política. En un cuarto de siglo, llevó a cabo su muda: de sus modos de aparición filosóficos y utópicos a la forma política por fin encontrada de la emancipación.

1. Las palabras de la emancipación no han salido indemnes de las tormentas del siglo pasado. Se puede decir de ellas, como de los animales de la fábula, que no han quedado todas muertas, pero que todas han sido gravemente heridas. Socialismo, revolución, anarquía incluso, no están mucho mejor que comunismo. El socialismo se ha implicado en el asesinato de Karl Liebknecht y Rosa Luxemburg, en las guerras coloniales y las colaboraciones gubernamentales hasta el punto de perder todo contenido a medida que ganaba en extensión. Una metódica campaña ideológica ha logrado identificar a ojos de muchos la revolución con la violencia y el terror. Pero, de todas las palabras ayer portadoras de grandes promesas y de sueños de porvenir, la de comunismo ha sido la que más daños ha sufrido debido a su captura por la razón burocrática de Estado y de su sometimiento a una empresa totalitaria. Queda sin embargo por saber si, de todas estas palabras heridas, hay algunas que vale la pena reparar y poner de nuevo en movimiento.

2. Es necesario para ello pensar lo que ha ocurrido con el comunismo del siglo XX. La palabra y la cosa no pueden quedar fuera del tiempo de las pruebas históricas a las que han sido sometidos. El uso masivo del título “comunista” para designar el Estado liberal autoritario chino pesará mucho más durante largo tiempo, a ojos de la gran mayoría, que los frágiles brotes teóricos y experimentales de una hipótesis comunista. La tentación de sustraerse a un inventario histórico crítico conduciría a reducir la idea comunista a “invariantes” atemporales, a hacer de ella un sinónimo de las ideas indeterminadas de justicia o de emancipación, y no la forma específica de la emancipación en la época de la dominación capitalista. La palabra pierde entonces en precisión política lo que gana en extensión ética o filosófica. Una de las cuestiones cruciales es saber si el despotismo burocrático es la continuación legítima de la revolución de Octubre o el fruto de una contrarrevolución burocrática, verificada no sólo por los procesos, las purgas, las deportaciones masivas, sino también por las conmociones de los años treinta en la sociedad y en el aparato de Estado soviético.

3. No se inventa un nuevo léxico por decreto. El vocabulario se forma con el tiempo, a través de usos y experiencias. Ceder a la identificación del comunismo con la dictadura totalitaria estalinista sería capitular ante los vencedores provisionales, confundir la revolución y la contrarrevolución burocrática, y clausurar así el capítulo de las bifurcaciones, único abierto a la esperanza. Y sería cometer una irreparable injusticia hacia los vencidos, todas las personas, anónimas o no, que vivieron apasionadamente la idea comunista y que la hicieron vivir contra sus caricaturas y sus falsificaciones. ¡Vergüenza a quienes dejaron de ser comunistas al dejar de ser estalinistas y que no fueron comunistas más que mientras fueron estalinistas![1]

4. De todas las formas de nombrar “al otro” necesario y posible del capitalismo inmundo, la palabra comunismo es la que conserva más sentido histórico y carga programática explosiva. Es la que evoca mejor lo común del reparto y de la igualdad, la puesta en común del poder, la solidaridad enfrentada al cálculo egoísta y a la competencia generalizada, la defensa de los bienes comunes de la humanidad, naturales y culturales, la extensión a los bienes de primera necesidad de un espacio de gratuidad (desmercantilización) de los servicios, contra la rapiña generalizada y la privatización del mundo.

5. Es también el nombre de una medida diferente de la riqueza social de la de la ley del valor y de la evaluación mercantil. La competencia “libre y no falseada” reposa sobre “el robo del tiempo de trabajo de otro”. Pretende cuantificar lo incuantificable y reducir a su miserable común medida, mediante el tiempo de trabajo abstracto, la inconmensurable relación de la especie humana con las condiciones naturales de su reproducción. El comunismo es el nombre de un criterio diferente de riqueza, de un desarrollo ecológico cualitativamente diferente de la carrera cuantitativa por el crecimiento. La lógica de la acumulación del capital exige no sólo la producción para la ganancia, y no para las necesidades sociales, sino también “la producción de nuevo consumo”, la ampliación constante del círculo del consumo “mediante la creación de nuevas necesidades y por la creación de nuevos valores de uso”… “De ahí la explotación de la naturaleza entera” y “la explotación de la tierra en todos los sentidos”. Esta desmesura devastadora del capital funda la actualidad de un eco-comunismo radical.

6. La cuestión del comunismo es primero, en el Manifiesto Comunista, la de la propiedad: “Los comunistas pueden resumir su teoría en esta fórmula única: supresión de la propiedad privada” de los medios de producción y de cambio, a no confundir con la propiedad individual de los bienes de uso. En “todos los movimientos”, “ponen por delante la cuestión de la propiedad, a cualquier grado de evolución que haya podido llegar, como la cuestión fundamental del movimiento”. De los diez puntos que concluyen el primer capítulo, siete conciernen en efecto a las formas de propiedad: la expropiación de la propiedad terrateniente y la afectación de la renta de la tierra a los gastos del Estado; la instauración de una fiscalidad fuertemente progresiva; la supresión de la herencia de los medios de producción y de cambio; la confiscación de los bienes de los emigrados rebeldes, la centralización del crédito en una banca pública; la socialización de los medios de transporte y la puesta en pie de una educación pública y gratuita para todos; la creación de manufacturas nacionales y la roturación de las tierras sin cultivar. Estas medidas tienden todas ellas a establecer el control de la democracia política sobre la economía, la primacía del bien común sobre el interés egoísta, del espacio público sobre el espacio privado. No se trata de abolir toda forma de propiedad, sino “la propiedad privada de hoy, la propiedad burguesa”, “el modo de apropiación” fundado en la explotación de unos por los otros.

7. Entre dos derechos, el de los propietarios a apropiarse de los bienes comunes, y el de los desposeídos a la existencia, “es la fuerza la que decide”, dice Marx. Toda la historia moderna de la lucha de clases, de la guerra de los campesinos en Alemania a las revoluciones sociales del siglo pasado, pasando por las revoluciones inglesa y francesa, es la historia de este conflicto. Se resuelve por la emergencia de una legitimidad opuesta a la legalidad de los dominantes. Como “forma política al fin encontrada de la emancipación”, como “abolición” del poder de Estado, como realización de la república social, la Comuna ilustra la emergencia de esta legitimidad nueva. Su experiencia ha inspirado las formas de autoorganización y de autogestión populares aparecidas en las crisis revolucionarias: consejos obreros, soviets, comités de milicias, cordones industriales, asociaciones de vecinos, comunas agrarias, que tienden a desprofesionalizar la política, a modificar la división social del trabajo, a crear las condiciones de extinción del Estado en tanto que cuerpo burocrático separado.

8. Bajo el reino del capital, todo progreso aparente tiene su contrapartida de regresión y de destrucción. No consiste in fine “más que en cambiar la forma de la servidumbre”. El comunismo exige una idea diferente y unos criterios diferentes de los del rendimiento y de la rentabilidad monetaria. A comenzar por la reducción drástica del tiempo de trabajo obligatorio y el cambio de la noción misma de trabajo: no podrá haber completo desarrollo individual en el ocio o el “tiempo libre” mientras el trabajador permanezca alienado y mutilado en el trabajo. La perspectiva comunista exige también un cambio radical de la relación entre el hombre y la mujer: la experiencia de la relación entre los géneros es la primera experiencia de la alteridad y mientras subsista esta relación de opresión, todo ser diferente, por su cultura, su color, o su orientación sexual, será víctima de formas de discriminación y de dominación. El progreso auténtico reside enfin en el desarrollo y la diferenciación de necesidades cuya combinación original haga de cada uno y cada una un ser único, cuya singularidad contribuya al enriquecimiento de la especie.

9. El Manifiesto concibe el comunismo como “una asociación en la que el libre desarrollo de cada cual es la condición del libre desarrollo de todos”. Aparece así como la máxima de un libre desarrollo individual que no habría que confundir, ni con los espejismos de un individualismo sin individualidad sometido al conformismo publicitario, ni con el igualitarismo grosero de un socialismo de cuartel. El desarrollo de las necesidades y de las capacidades singulares de cada uno y de cada una contribuye al desarrollo universal de la especie humana. Recíprocamente, el libre desarrollo de cada uno y de cada una implica el libre desarrollo de todos, pues la emancipación no es un placer solitario.

10. El comunismo no es una idea pura, ni un modelo doctrinario de sociedad. No es el nombre de un régimen estatal, ni el de un nuevo modo de producción. Es el de un movimiento que, de forma permanente, supera/suprime el orden establecido. Pero es también el objetivo que, surgido de este movimiento, le orienta y permite, contra políticas sin principios, acciones sin continuidad, improvisaciones de a diario, determinar lo que acerca al objetivo y lo que aleja de él. A este título, es no un conocimiento científico del objetivo y del camino, sino una hipótesis estratégica reguladora. Nombra, indisociablemente, el sueño irreductible de un mundo diferente, de justicia, de igualdad y de solidaridad; el movimiento permanente que apunta a derrocar el orden existente en la época del capitalismo; y la hipótesis que orienta este movimiento hacia un cambio radical de las relaciones de propiedad y de poder, a distancia de los acomodamientos con un menor mal que sería el camino más corto hacia lo peor.

11. La crisis, social, económica, ecológica, y moral de un capitalismo que no hace retroceder ya sus propios límites más que al precio de una desmesura y de una sinrazón crecientes, amenazando a la vez a la especie y al planeta, vuelve a poner al orden del día “la actualidad de un comunismo radical” que invocó Benjamin frente al ascenso de los peligros de entre guerras.

 
- NOTAS -
[1] Ver Mascolo, D. (2000) A la recherche d´un communisme de pensée. Paris : Editions Fourbis, p. 113.