manifest de maig, l'espai de debat de l'anticapitalisme i de l'ecosocialisme.

Per contactar, contribuïr o adherir-se a aquest espai d'opinió ens podeu enviar un mail a verdiroig@hotmail.com

dimarts, 23 d’octubre de 2012

Reflexions des de la banda esquerra de l'atac

"El tema", és a dir, la crisi del règim, la plurinacionalitat, l'internacionalisme, les eleccions basques, gallegues i catalanes i tota la gamma d'afinitats electives i amistats perilloses, desferma moltes polèmiques. A vegades, però, es troben articles i treballs sortits des de la banda esquerra de l'atac que, a més d'analitzar "el tema", aporten coordenades possibles de cara a la perspectiva d'una esquerra unitària, rupturista i pluralment rigurosa.

Una perspectiva, per cert, molt complexa. Més enllà del que avui representa una esquerra que encara té el balanç pendent de dos tripartits plens de renuncies, de les dificultats d'implantació d'una esquerra anticapitalista a prova de lluites i d'una opció d'unitat popular emergent peque avui no contempla confluències amb altres experiències rupturistes organitzades, caldrà potenciar un instrument comú de l'esquerra combativa d'aquest país. 

Sigui com sigui, i amb l'adveniment d'un Artur Mas reforçat i desplegant la narrativa dels poderosos, molta incompetència haurà de tenir l'esquerra política i social d'aquest país si aquesta no és capaç de lliurar una resposta de conjunt, arrelada socialment (recordem els moments més actius del 15m) i conscient de la magnitud de la tragèdia.

Ressenyem tres textos publicats a les revistes Sin Permiso i Viento Sur. Des d'aquest blog apostem per anàlisis d'aquestes característiques i per escenaris post-electorals que facin possible un habitacle confortable per al conjunt de l'esquerra anticapitalista, internacionalista, sobiranista i feminista (i el que calgui afegir).

11 de septiembre de 2012: ¿un antes y un después ... - SinPermiso


Reino de España: las elecciones que preceden a la ... - SinPermiso 

www.sinpermiso.info/.../index.p...


De la Diada al 25N: Notes sobre la situació política ... - Revolta Global revoltaglobal.cat/article4913.html

dimecres, 13 de juny de 2012

L'esquerra i els escenaris de la crisi capitalista a Europa


Per Àngel Pagès. Membre de RG-EA Maresme.

Crisi capitalista i acceleració històrica.

Els esdeveniments es precipiten i el relat de la proclamada crisi financera del 2008 s'arrodoneix a diari amb mesures prou evidents destinades a la liquidació de la cosa pública i al rellançament dels mercats financers i de les mateixes elits del capitalisme que reinventen les seves lògiques d'acumulació. Si no fos per la rapidesa i la demolidora impunitat antidemocràtica de les seves actuacions, podriem afirmar que el capitalisme segueix el seu curs i no planteja masses novetats. És el curs dels beneficis i de l'explotació dels recursos humans i naturals. Efectivament el capitalisme és crisi i aquesta és la naturalesa de la seva pròpia existència. 
Hores d'ara, davant la magnitud de les acceleracions propulsades des dels organismes financers internacionals, sembla que es donen unes noves condicions per imaginar escenaris de confluència i reactivació de les raons originals de les esquerres polítiques, socials i sindicals, des de la més extensa de les pluralitats. La recerca d'estratègies compartides i la necessitat de projectes que articulin la proximitat quotidiana amb un relat de conjunt que signifiqui una aposta de canvi en profunditat de l'estat de les coses, haurien d'estar en l'ordre del dia de cada actor individual i col·lectiu del que avui genèricament denominem "l'esquerra". 

Moviments, sindicats, partits.

Des d'una perspectica anticapitalista podriem avançar diversos àmbits d'intervenció unitària diferenciats i, a la vista dels debats oberts, quasi compatibles. Experiències no-orgàniques i gens convencionals com els moviments socials derivats de l'altermundisme, el propi 15M o els diversos "Occupy" que dominen l'escena dels darrers anys, representen uns signes evidents de que, més enllà de les concepcions tradicionals de la politica partidària, ja emergeixen altres espais d'intervenció política que, en alguns casos, també reconstrueixen altres iniciatives històriques (maig del 68, moviments pels drets civils, lluites ecologistes, feminisme) o aporten noves expressions en consonància amb els estats de lògica indignació entre joves generacions de gent organitzada o no. 

D'una altra banda assistim, en clau europea, a un qüestionament de l'acció sindical derivada del colapse del model gestionari de les cúpules del sindicalisme majoritari i dels limits s'aquest en relació als grans temes sistèmics. Les derives sindicals, però, comencen a ser atenudades per l'emergència d'una esquerra sindical que torna a prendre forma entorn del sindicalisme alternatiu o com a corrent dins del majoritari, que comparteix pràctiques i accions al costat dels nous moviments socials, tot i que aquest model també hauria de plantejar propostes unitàries més enllà dels marcs habituals d'intervenció. 

En l'ordre més estricte dels corrents polítics, descartada l'opció socialdemòcrata i les seves temptatives de terceres vies abonades al social-liberalisme, es tornen a produïr reagrupaments i pols d'esquerres aglutinats entorn de la lluita contra el neoliberalisme (retallades, defensa de l'estat de benestar i dels drets socials, crítica als dèficits democràtics formals, etc.). Aquests corrents, però, tenen diverses versions a escala europea i en alguns països mostren una tendència a menystenir un imprescindible internacionalisme més d'acord amb el que propugnen els moviments socials de base. Experiències com el Front de Gauche a l'estat francès o Die Linke a Alemanya apunten vers un espai de confluència entre el comunisme tradicional i sectors dissidents de la socialdemocràcia. Aquestes coalicions plantegen un espai de lluita i de govern combinat que no descartaria aliances amb la vella socialdemocràcia i que basaria la seva identitat i programa en la defensa de l'estat social i les particularitats republicanes -en el cas francès- defugint una perspectiva revolucionària però verbalitzant discursos anticapitalistes en consonància amb la magnitud de la crisi actual. Altres vessants de les expressions polítiques àmplies que combinen una certa "nova" i "vella" esquerra serien el Bloco d'Esquerda portugués i la Syriza grega que, a diferència dels casos francès i alemany, inclouen components nítidament anticapitalistes, programes de transició cap a un altre ordre social i el refùs de les clàssiques i ja inservibles aliances amb la socialdemocràcia d'un i altre país. Un apartat especial i de característiques variables en cada estat és l'espai organitzat de l'ecologisme del partit verd europeu que presenta opcions eco-liberals en els casos alemanys i francesos o més matisades en temes socials en el cas de l'estat espanyol on encara mantenen aliances amb IU.

Ser anticapitalista, avui.

En un altre àmbit, des de l'anticapitalisme polític, es formula la conveniència de plantejar pols anticapitalistes amb clara implicació en les lluites, respectuosos amb els moviments socials, potenciadors del sindicalisme alternatiu i oberts a una construcció "lenta i impacient" d'un subjecte transformador que pugui funcionar al marge de les coordenades de la política oficial i que sigui capaç d'articular una formació plural anticapitalista, combativa i generadora d'alternatives "des de fora" i també en l'impuls de canvis politics estructurals que requeririen la formació d'àmplies majories sociopolítiques on confluirien reivindicacions anti-liberals, de radicalitat democràtica i les pròpiament anticapitalistes. 

La geometria variable de l'esquerra.

El mapa plantejat mostra moltes contradiccions i interpretacions en funció de la procedència partidària o de la cultura política dels seus actors. Al mateix temps la geometria variable i les escales nacionals compliquen una perspectiva internacionalista en clau europea i mundial. A l'estat espanyol i a les nacionalitats del regne d'Espanya, l'articulació d'una alternativa anticapitalista estarà lligada a les lluites, a la coordinació des de baix, a les confluències àmplies contra les retallades, el rescat i el saqueig politic i, en aquest sentit, haurà de contemplar tant les resistències sociopolítiques anti-neoliberals d'una banda com, simultàniament, les estratègies de transició cap a horitzons de ruptura amb el present capitalista. Els dilemes de la necessària unitat d'acció s'haurien de definir en funció d'objectius transitoris unitaris (contra totes les mesures del capitalisme en crisi) i, més enllà, en la conformació d'un pol anticapitalista amb capacitat de fer política independent i al marge de les servituts de l'alternança institucional o de les estratègies que tendeixen a convertir l'àmbit nacional en un subjecte polític interclassista i unificador.

Refundacions, aliances i anticapitalisme a escala nacional
i d'estat espanyol.

Molt a escala d'estat i també nacional, tornant a les referències de Grècia o Portugal, les assignatures pendents estan a la vista: IU creix electoralment apel·lant les lluites i simultàniament governa Andalusia amb un PSOE lliurat a la gestió social-liberal de la crisi. L'anticapitalisme juga un paper important en les lluites i obtè més audiència social però, al mateix temps, encara no gaudeix d'una credibilitat electoral de masses. Els socis espanyols i catalans del partit verd europeu descarten estratègies que vagin més enllà de la subalternitat amb les alternances i opten per programes similars als seus socis continentals en la línia d'un ecoliberalisme d'acompanyament governamental. Entre les objeccions que caldria formular, afegiriem un inexistent balanç autocritic de les experiències de govern de l'esquerra a casa nostra (començant pel tripartit català). 

Caldria fer una menció a part en quan als sectors de l'esquerra independentista. Sens dubte un dels actius més notables en el territori que, tot i la gran mobilitat, diversitat i proliferació de les resistències locals i globals, han preferit optar per estratègies, aliances i organitzacions amb pràctiques cenyides a l'àmbit legitim però limitat de la seva pròpia identitat politica i cultural. En aquest sentit, però, el temps està obert ja que l'escenari de la crisi anirà transformant les pautes i coordenades polítiques de manera que determinats esquemes d'avui podrien experimentar grans canvis en els propers temps. 

Finalment, molt sumàriament, sempre quedarà aquell debat transversal i històricament complex entorn de l'estat, les divergències entre llibertaris i marxistes revolucionaris (i les seves coincidències!) i que de manera recurrent tornarà als àmbits de l'esquerra i que, amb el temps, pot experimentar noves aproximacions.

I de nou... la hipòtesi comunista. 
Vigència de la revolució.
Concluint, la construcció i l'extensió d'un anticapitalisme combatiu que posi al dia la necessitat inel·ludible de la hipòtesi revolucionària, serà del tot determinant en un combat que s'hauria de volcar en els objectius emancipadors i en l'adveniment de la societat comunista. Ultrapassant les coincidències de molts sectors polítics i socials, "el tema" de la revolució torna a ser recurrent. No figura, però, ni en les agendes ni en les voluntats d'alguns dels corrents descrits. Sortir del laberint requerirà un treball pacient de construcció organitzativa i política acompanyat d'una profunda demarcació estratègica i sense defugir les urgències del combat quotidià. 


diumenge, 1 d’abril de 2012

29M. El dia després i "el moviment real que aboleix l'estat de coses present"


En memòria de Valerià Pujol.
Poeta, activista sociocultural i sindicalista del Maresme. 20 anys després de la seva mort. L'endemà de la vaga general del 29M. 30/03/1992-30/03/2012
"El moviment real que aboleix l'estat de coses present". Ens agrada aquesta frase del jove i proper Karl Marx. Els debats i les controvèrsies entorn de les xifres de participació poden apassionar als amants de l'estadística. A nosaltres francament ens interessen, però de manera molt relativa i tirant llarg, com a notes a peu de pagina. Les vagues -parcials o generals- són moments d'interrupció del curs habitual de l'ordre. El (des)ordre de cada dia és l'ordre del capital. Si la vaga general s'enten com un punt final o una finalitat en si mateixa, voldrà dir que no s'haurà vist la dimensió sistèmica i temporal de les crisis consubstancials al capitalisme (i la lógica resposta que mereix). Si la vaga general ha de ser un episodi aïllat marcat per el relat autoreferencial de cada família organitzada, aleshores haurem perdut tota perspectiva de conjunt i reincidirem en els errors ja coneguts de tantes ocasions.

La vaga, les vagues, són instruments d'afirmació, contestació i socialització de les resistències i és des d'aquest punt que podrem considerar que la seva importància està relacionada amb el paper que poden jugar en un cert procés històric. Entrar en el ring de les xifres de participació, de les tergiversacions mediàtiques, dels emplaçaments a la negociació del més innegociable i a la casuïstica múltiple del "per què no he fet vaga", és com allò dels arbres que no deixen veure el saturat bosc de l'espectacle parapolític capitalista. La vaga, les vagues, són una de les manifestacions col·lectives del que històricament hem anomentat cultura, identitat i consciència de classe. I això és una cosa seriosa. És la part més important de la cultura de les classes treballadores i dels exclosos d'arreu del món, d'ara i de sempre.

Despullats de la ficció middle class característica de les dècades d'opulència i virtualitat social occidental, la dimensió de classe retorna i amb ella reapareix la necessitat d'una incerta però raonable raó estratègica strictu sensu. Les coses clares: L'adversari -difús, articulat i omnipresent- avança damunt d'un terreny absolutament abonat a la més lògica de les estratègies de resolució i triomf. El nostre laberint és, doncs, complicat i planteja rares i difícils cruïlles entre el nou i el vell. Disortadament, sempre ha estat així. Però això només és el començament. La dimensió sistèmica de la gran estafa de la crisi comportarà una alteració substancial del que fins ara hem/han cregut que eren la democràcia, les classes socials, el benestar o la pròpia existència. Temps al temps. Al mal temps bona cara. "Amb el somriure, la revolta". 
 
Aquest llarg començament és també la primera fase d'una de les més grans incerteses. Si hem de reflexionar sobre el sentit d'una vaga, d'una manifestació o d'unes mobilitzacions, fem-ho pensant en la llavor que puguin aportar en el futur context de resistència davant d'aquesta crisi històrica. Més enllà de les lectures de conjuntura entorn de si cal "reformar la reforma" o fer "la reforma de la reforma", el que està en joc és el "què i el com" del mínimament necessari per a poder articular un canvi des de baix i en tots els ordres. Benvinguda la vaga, la nostra vaga, i més encara si aquesta forma part d'un començament en tota regla i del tot necessari per barrar el pas a la barbàrie que pugui venir a causa de les derives governamentals que administren el capitalisme dels nostres dies. Punt i seguit.

(Fotografies: A petita escala, Premià de Mar 29M)

Billy Bragg - There Is Power in a Union

www.youtube.com/watch?v=AnLurTmvzAs
26 Nov 2011 - 6 min - braggcentral
Álbum: Talking with the Taxman About Poetry (1986)

diumenge, 22 de gener de 2012

Ecosocialisme. Entre l'acompanyament social-liberal i l'anticapitalisme de combat

 


Per Àngel Pagès [1]

Quan el capitalisme apreta fort, reinventant-se, apropiant-se de la política i desplaçant la societat de les decisions que afecten a les necessitats bàsiques, convertint les seves crisis en grans ocasions per multiplicar les seves lògiques d’acumulació i despossessió, és quan amb més arguments s’ha de plantejar una alternativa anticapitalista de conjunt. Més enllà dels debats semàntics i nominals, parlar d’anticapitalisme -com apuntava recenment Michael Löwy a Barcelona- és plantejar alternatives en clau de ruptura amb l’ordre establert, amb el (des)ordre del capital. En aquest context retorna amb altres registres el vell dilema entre reforma i revolució i, amb ell, el debat i la polèmica entorn de les estratègies i els moviments a seguir en relació al propi capitalisme.
Així com la liquidació del dit estat de benestar ha de ser un factor de necessària mobilització en l’ara i aquí de la classe treballadora i dels i les de baix -per la qual cosa cal animar la major confluència social i política en les lluites-, també és el temps de plantejar obertament la vigència i l’actualitat de la revolució en els justos termes que la seva actualització requereix. A diferència de les propostes polítiques socialdemòcrates, del partit Verd europeu o les dels partits comunistes oficials, que centrarien tot el seu projecte en les dinàmiques de l’alternança institucional, el cas de l’anticapitalisme social i polític planteja un horitzó de ruptura que, a la vista de les polítiques neoliberals, passaria per un treball pacient d’acumulació de forces i de treball social en xarxa que hauria d’actuar en una doble escala davant les retallades socials i democràtiques (amb grans aliances de contestació sociopolítica), però també obrint escletxes de ruptura amb l’ordre existent fomentant espais alternatius i àmbits de confluència de caràcter més estratègic.

L’anticapitalisme, però, ha d’anar acompanyat de la seva proposta d’alternativa de societat i d’unes organitzacions socials, sindicals i polítiques alliberades de la subalternitat i la dependència d’agendes i projectes destinats a l’alternança dreta/esquerra "dins d’un ordre" que tots coneixem. En quan a l’alternativa convindria definir la substància d’aquesta. Una ruptura amb el capitalisme s’ha de fonamentar en un socialisme que converteixi la qüestió ecològica en un dels eixos centrals del seu ideari. L’ecosocialisme -no el que coneixem avui com una etiqueta electoral gestionària- apareix com una síntesi definidora d’un model alternatiu (1).
En la mesura que augmenta la crisi del sistema, assistim a una substitució mediàtica dels temes centrals. Recordem com setmanes abans de l’anunci oficiós del crack financer del 2008, el canvi climàtic ocupava un espai destacat dels informatius de la premsa o recordem els debats oberts entorn del pic del petroli, mentre ara observem com l’esclat de les finances, acompanyat dels efectes i les mesures antisocials davant la crisi, desplacen a un segon terme informatiu la situació insostenible del planeta que és consubstancial a la pròpia crisi global.

El caràcter sistèmic de la crisi del capitalisme hauria d’emplaçar-nos a desenvolupar un anticapitalisme rupturista amb una base ecosocialista i unes pràctiques sindicals, culturals, socials i organitzatives que vinculessin en un tot les qüestions social i ecològica. Entretant, malgrat la que està caient, les opcions polítiques de l’esquerra majoritària i que estan inscrites en la roda de les alternances i dels estats, es fan un lloc des de l’oposició parlamentària amb un discurs combinat que mostra la pretensió de "ser la veu del carrer" (Coscubiela) i l’aposta al mateix temps i en el fons -com en el cas alemany (2)- per una adaptació verda al capitalisme amb unes pràctiques derivades d’una agenda marcada per cicles electorals, connivències amb l’ordre del capital i col·laboracions de classe en tota regla.

Una de les veus més interessants en el debat entre socialisme i ecologisme és la de Jorge Riechmann. Una lectura d’un article recent abunda sobre aquesta temàtica, el seu títol "Estamos en peligro" (3), afegeix més arguments en favor d’un ecosocialisme urgent davant l’estat de les coses present. Certament estem tots i "tot" en perill. I ara, per acabar-ho d’adobar, recomença el poder del PP a l’estat espanyol. Un poder que s’afegeix al poder real que opera al marge de qualsevol govern del signe que sigui.


(1) Sobre ecosocialisme i Michael Löwy: MANIFIESTO ECOSOCIALISTA www.rcci.net/globalizacion/2002/fg259.htm
(2) La tranformació dels Verds alemanys: La Transformación de los Verdes en Alemania ... - Sinpermiso www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=4481 La Transformación de los Verdes en Alemania. Neoliberales en bicicleta. Olivier Cyran · · · · ·. 09/10/11. El distrito más de moda de Hamburgo es también el más ...
(3) Article de Jorge Riechmann: Estamos todos en peligro - Izquierda Anticapitalista www.anticapitalistas.org/Estamos-todos-en-peligro

Notes

[1] Article publicat a http://jtatiangel.blogspot.com.