manifest de maig, l'espai de debat de l'anticapitalisme i de l'ecosocialisme.

Per contactar, contribuïr o adherir-se a aquest espai d'opinió ens podeu enviar un mail a verdiroig@hotmail.com

dimecres, 29 de desembre del 2010

L'anticapitalisme a Catalunya. Més enllà de les alternances


(Un article capturat del fanzine
Conspirar és respirar editat a Mataró)


Dues legislatures aplanant el camí de la dreta. L'alternança no és l'alternativa.

La segona edició del tripartit governamental ha derivat en el retorn (anunciat) de la dreta. CiU torna al govern amb el terreny adobat i disposada a aplicar les polítiques que necessita el seu estament elitista i dominant. Els marges de maniobra del govern anterior estaven limitats per la pròpia discordança interna, els equilibris impossibles que necessitava i, sobretot, per el sotmetiment a les pautes dels poderosos. El poder econòmic i financer d'aquí i arreu, és qui dicta els paràmetres i les mesures per "fer política" i així ha estat. Que el PSC és part de l'establishment nacional, no és cap novetat. Els grans temes dits "de país" han anat avançant en la direcció marcada per el poder económic i polític real. Sovint hem hagut d'escoltar les crides d'una suposada societat civil impostada, reclamant infrastructures faraòniques i mesures vàries destinades a la "construcció nacional". Res més lluny. Els autoanomenats membres de la "societat civil" han estat de sempre els sectors del capitalisme financer i especulatiu i, amb aquests, la xarxa hegemònica mediàtica (grup Godó, al capdavant), política (sociovergència) i el conjunt d'una aliança que governa cada dia per passiva o per activa.

Balanços i continuitats.

En el balanç del tripartit, amb les seves llums i ombres i sense generalitzar-les, hem assistit a la definició del present i del futur en temes claus: Pacte d'infrastructures, agricultura transgènica, copagament de la sanitat, aplicació del Pla Bolonya, traducció catalana de les mesures d'ajust del govern social davant la crisi, Llei d'educació.
El terreny adobat de les alternances es verifica en temes de gran abast que han arrodonit una obra de govern condicionada per els poders aliens a la sobirania popular. No és cap novetat constatar la pèrdua de pes de la sobirania en unes democràcies de baixa intensitat marcades per el constant moviment de lobbies, aliances socioeconómiques i pressing mediàtic.
Amb aquestes consideracions, i amb les que calgui fer en relació a l'aliança dels tres grups del govern i la seva subordinació al projecte PSC i sociovergent, no és agosarat de dir que els poderosos han passat del domini extern del govern a ocupar-lo directament gràcies a la victòria convergent (o derrota tripartita). Retorna, doncs, CiU amb una part de la feina prèviament aplicada per els predecessors i amb un perfil ultraliberal marcat per l'aliança política i econòmica que inspira la formació del nou Consell Executiu.

Travessant el desert.

L'altra banda de l'alternança es disposa a afrontar mutacions de tota mena, reubicacions socials i travessies del desert incertes i que poden aportar sorpreses en la configuració del mapa polític futur. Encara quedarà un capitol municipal per resoldre i, per tant, un pas més en aquesta reestructuració de la geografia politica catalana.
El retrat de la política de les alternances avui es configura entorn de la dreta pura i dura, apel·lant patriotismes retòrics que dil·lueixen qualsevol indicatiu del "encara hi ha classes" i propugnant amplis consens entorn de la crisi. Convindrà afinar en les lectures de la crisi: Sortir de la crisi, per la dreta, per la burgesia, per el món financer és senzillament redoblar el poder, tornar al punt de partida, coronar el sistema bancari, ajudar els poderosos, eximir els responsables de la barbàrie capitalista. Sortir de la crisi, des de l'alternativa i no pas des de l'alternança, hauria de ser sinònim de sortir del capitalisme que la provoca i construir amb altres paràmetres una altra Catalunya i un altre món.

Un anticapitalisme necessari i encara en construcció.


Sembla que l'esquerra convencional no està per anticapitalismes. Els sindicats majoritaris -els seus dirigents- es mouen entre l'anunci de mobilitzacions i l'oferiment de concertacions socials. L'esquerra que ha governat es planteja el retorn a la societat i als moviments per trobar noves palanques per alternances futures.
Ens trobem davant dels signes evidents del que podriem caracteritzar com una estratègia sense estratègia? Si com hem apuntat constatem la feblesa de les democràcies, la pèrdua de sobirania en benefici de poders aliens a aquesta o la dimensió sistèmica integral i global del capitalisme com un tot intocable, ens hem de preguntar: Fins quan hem de veure una esquerra que apel·la les velles esperances de reforma sense reformes, alternances sense alternatives i política sense política?
Els temps del tripartit s'han acabat i tornen els temps de CiU. Els temps d'un anticapitalisme transversal (polític, sindical, cultural, social) no poden esperar i han de conformar una agenda, un camí i un mínim comú denominador de rebuig, resistència i pragmatisme. El pragmatisme anticapitalista, a Catalunya i arreu, és el de les xarxes organitzades, el de la construcció d'espais al marge del possible, el de l'experimentació i el del qüotidià. En aquest combat, cara a cara, és on es verifica el ser d'esquerres. En l'antagonisme i en la construcció d'un relat i d'unes pràctiques fora del curt circuit de les alternances i de l'ordre.

Minoritaris, possiblement, però francament necessaris per respondre directament a un estat de xoc constant que coneixem sota el nom de capitalisme.
És el que ens toca.

Per "Conspirar és respirar" (*)

(*) "Conspirar és respirar" és un fanzine editat a Mataró




divendres, 8 d’octubre del 2010

david harvey, crisi i anticapitalisme

Video sobre la crisis
análisis | economía

'La Crisis del Capitalismo', por David Harvey. Pincha aquí para ver el video con subtítulos en castellano o también en este enlace: http://www.youtube.com/watch?v=bTnksYsq2yo&vq

dimecres, 30 de juny del 2010

Refundacions en curs i estratègies pendents


Corren temps de redefinicions i refundacions a l'esquerra. Assistim a la reestructuració de les families polítiques de l'esquerra europea i a les seves versions a nivell de l'estat espanyol i de Catalunya. El context de crisi del sistema capitalista i de les seves variables també afecta al que tradicionalment entenem per espais polítics. Aquesta idea dels espais polítics, convé puntualitzar-ho, és producte d'un determinat enfoc de la pròpia política entesa com un marc de concurrències electorals, d'alternàncies, de governança o d'oposició. El conjunt de la política definida així es mou en aquest domini i estableix les seves pràctiques en funció de les tendències demoscòpiques, els estats d'opinió, la publicitat i la tensió amb un subjecte inestable que és l'electorat.
Un dels factors que a alguns ens van portar a abandonar l'esquerra gestionària està relacionat amb una dissidència més general que inclou, a grans trets, el rebuig del món dels espais polítics tal com els hem definit anteriorment.

Avui observem una tendència inevitable a emprendre operacions de refundació (el cas d'IU) o d'agregació de grups (la recerca de referents estatals per part d'ICV). Uns i altres, van ser protagonistes conscients dels intents de sortida a la crisi del PCE-PSUC dels anys 80 que van propiciar l'aparició dels projectes que avui coneixem. L'efecte del fracàs del socialisme real, acompanyat de les disputes d'espai polític amb la socialdemocràcia van accelerar unes mutacions formals i l'adhesió ràpida a altres corrents emergents i, aleshores, combatius de l'ecopacifisme, l'ecosocialisme, de l'esquerra verda o, fins i tot, a una certa cultura política d'inspiració autònoma o movimentista.
Les primeres passes d'organitzacions com ICV o IU expressaven una voluntat d'acumulació de forces que es definia en base a construir, precisament, un espai polític "a l'esquerra de..." més que en fer una aposta estratègica de canvi radical davant del sistema capitalista. En aquells inicis, convé recordar-ho, un sector important de l'esquerra revolucionària es va sumar a les crides per una esquerra alternativa amb l'esperança de que la pluralitat articulada entorn d'un programa esdevingués un pla d'acció lligat als moviments socials i a les demandes des de baix i des de "fora" de la política convencional. L'experiment no va sortir bé. Les derives institucionalistes van arrelar i la cultura gestionària, amb tots els tics de l'agonística electoral, es van convertir en una constant fins desdibuixar qualsevol horitzó estratègic en el sentit revolucionari del terme i, per tant, de ruptura i d'antagonisme.

No cal fer una valoració sumària de les experiències governamentals d'ICV-EUiA o d'IU en ajuntaments i parlaments. Apuntar només que, especialment en el cas català, la subalternitat de la coalició de Saura/Herrera-Miralles, ha culminat la seva segona estada al govern tripartit amb una aplicació ("per imperatiu legal", Joan Herrera dixit) de les mesures antisocials del govern del PSOE i en un inusitat joc a dues bandes basat en el suport de la pròpia ICV-EUiA a les mobilitzacions sindicals i a la vaga general convocada justament contra les polítiques signades i implementades per aquesta coalició des del govern de Catalunya.

Tornant a l'inici de l'article, els espais polítics convencionals de l'esquerra es mouen i ens trobem davant la convocatòria de refundacions i nous projectes. La refundació anunciada per la direcció d'IU es perfila com una ocasió per pacificar una organització en permanent conflicte. IU, però, propugna canvis i nous hortizons en termes d'espai polític convencional en el marc de les ofertes partidàries des de dalt. La paraula "refundació" és redundant. L'experiència anterior ha fet fallida i, certament, es fa necessària aquesta formulació. Una referència que s'utilitza per analitzar les causes de la desfeta és el grau de representativitat electoral i precisament per això, es projecta una nova IU, més ben "acompanyada", amb més incidència "mediàtica" i amb possibles canvis de format, de denominació i de llenguatge. El buit de la refundació, però, segueix sent el que anomenem "la qüestió estratègica". Més enllà de les crides unitàries, renovadores i d'afirmació del propi espai polític, el paper d'una organització d'esquerres com IU davant del capitalisme no sembla que vagi més enllà d'una vaga fòrmula de "lluita i de govern" i d'una apel·lació interclassista al "patriotisme republicà" tal com es va palesar a l'assemblea refundadora del pont de Sant Joan. Enlloc hi trobem una clara demarcació estratègica en relació a l'antagonisme imprescindible i a la necessària independència política de l'esquerra davant del capitalisme i de la democràcia parlamentària bloquejada o a l'articulació d'estratègies des de baix a dalt i al marge dels paràmetres del (des)ordre existent. Refundats o reagrupats, els companys i companyes d'IU no ens proposen un marc d'acumulació de forces per sortir del teatre d'operacions del capitalisme o per fer front als dispositius de dominació de les "democràcies" sense sobirania que imperen en el món actual. Els missatges apunten a un nou episodi de la teoria dels espais polítics convencionals. Amb una certa visió estratègica caldria esperar quelcom més que un "estar a l'esquerra del PSOE" (avui social-liberal).

L'esquerra hauria de definir el seu territori en funció de la totalitat del sistema que vol combatir. Precisament aquest extrem és el que propugna l'esquerra anticapitalista promovent una esquerra de combat. Una esquerra que no pot perdre el nord dins d'una cursa competitiva entre espais polítics convencionals instal·lada en el domini del "possible" i de les alternàncies perpètues. Pot semblar pressumptuós, però la refundació de l'esquerra necessita tractar en primera instància la refundació de la política en un sentit molt ampli i alliberar-la del domini tancat i parapolític en que es manifesta avui en dia. Manca una idea mobilitzadora davant del descredit de la política i que, lamentablement, no està present en l'ambient refundador d'aquests dies ja que, per contra, es tornen a respirar els mateixos topics sobre el paper dels "agents" socials, l'alternància, la transició, l'estat o la gestió institucional. En aquesta línia, observarem com la resposta a la crisi torna a estar dominada per el conjunturalisme de les cupules sindicals i els tacticismes polítics dels qui estan immersos en campanyes electorals permanents.

Dit això pel que fa a IU, ara podriem parlar de la nova fase d'ICV, de la fascinació d'aquests per el model ecosocial-liberal de Cohn-Bendit o per la seva voluntat d'articular formacions de centre-esquerra de les nacionalitats i pobles en un bloc a l'estil Europe Ecologie amb una operació de disseny i enginyeria electoral "marca de la casa". Però això ja és una altra història.

Àngel Pagès. Militant de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista.

dilluns, 14 de juny del 2010

EL FALS DEBAT DELS SIMBOLS I ELS PADRONS MUNICIPALS




El populisme avança. Entre la politització de les identitats i la despolitització de l'economia

Per Àngel Pagès. Maresme.


Estem assistint a una nova estocada del feixisme transversal, que afecta sectors amplis de la política social-liberal disfressada de feminisme i laïcitat.

S'utilitza el tema de la burka o el padró municipal (primer pas) per avançar gradualment en el que realment els motiva: La persecució de "l'altre".

Tot aquest modus operandi està basat en la sistemàtica politització de la identitat, l’establiment de categories de suposada superioritat democràtica i cultural i el càlcul precís sobre l’extracció de vots entre els sectors més vulnerables.

Una nova versió del "pobres contra pobres" estimulada per una classe política imbècil que està assumint les mesures somiades per una extrema dreta que hores d’ara ja és “televisiva”.

Cal dir, a més, que l'augment de la politització de la identitat realment existent (estètica, religiosa, cultural, nacional) és inversament proporcional a una interessada despolitització de l'economia (1) i que, dit en altres paraules, ens remet a la versió contemporània de les polítiques burgeses de construcció de subjectes abstractes de base identitària com a dispositius d'invisibilització dels antagonismes de classe. Tot plegat és, doncs, un "caldo" excel·lent de populisme transversal que, fomentat per l'extrema dreta, reviu -amb registres suposadament laics i falsament feministes- en mans de les forces polítiques de l’arc parlamentari convencional.

Hauriem de blindar, no sé com, l'esquerra radical (i la que no ho és) front aquestes tendències i fer de la resistència social i del pensament critic uns autentics baluards davant la demagògia racista d'uns o el fonamentalisme liberal dels altres.

Enmig de la terra cremada del feixisme, avança un discurs "politicament correcte” que es presenta com a valedor de drets democràtics i, fins i tot, feministes, quan el que realment planteja és una jerarquització cultural i identitària.

Sovint s'observa un panorama, compartit de manera transversal amb matisos, caracteritzat per una sindrome de "superioritat" que aferma dispositius psicològics i polítics de dominació en nom de la democràcia i la civilització, que destrueix els vincles indispensables de classe, de subalternitat i d'antagonisme que urgeixen a les classes populars que urgeixen a les classes populars en la fase de crisi sistèmica present.

La cosa, doncs, es complica. La barbàrie està servida.

Això anirà a més. Aviat parlar de Plataforma per Catalunya serà insuficient. La política convencional ja respira aquest ambient (hegemonia) i ens adverteix de que ho tindrem dificil per resistir l'embestida i capgirar la situació (és a dir: Per fer política).

Set anys enrere, a Premià de Mar alguns vam ser testimonis directes del que representa la prohibició d'una mesquita, la irrupció en cadena de diverses formes de xenofòbia explícita i implícita, la testimonial i minoritària resistència davant del racisme i el clima d'histèria social que es vivia als carrers. La crisi capitalista actual accentuarà els senyals d'aquest fenomen. Si no tenim clares aquestes premises dificilment podrem plantejar una sortida social i de classe a l'estat de coses present.

No podem caure en el parany etern de la sistemàtica politització de les identitats. Està en joc el sentit real, profà i universal de l'emancipació i de la pròpia noció de política.

(1) Slavoj Zizek. En defensa de la intolerancia. Ed. Sequitur

Fotografia: Robert Frank.

dilluns, 5 d’abril del 2010

Anticapitalisme i ecosocialisme. Des de baix i a l'esquerra.














La qüestió estratègica, punt de partida bàsic per a una pràctica política realment transformadora, passa per les decisions polítiques que l'esquerra ha de prendre davant el present del capitalisme, en la disjuntiva entre la dificultat de gestionar allò que en el fons cal abolir o en l'adopció d'un discurs i unes pràctiques de transició i avenç anticapitalista orientades a canviar el món de base.
És necessari, doncs, demarcar el camp de l'estratègia. Es tracta de fixar un projecte des de la seva autonomia i independència i en relació al relat i al sistema dominant en el seu conjunt. No limitar l'acció política a una diferenciació discursiva i a un seguit de desencontres esquerra-dreta sobre visions de la democràcia institucional o entorn de temàtiques que polaritzen opinions però que no incideixen en el debat de fons sobre el capitalisme i les seves formes de dominació.

Assistim a un reagrupament de l'esquerra post-comunista i social-ecologista amb diversos formats. Mentres l'esquerra de matriu comunista o eurocomunista es debat entre els principis i les coalicions instrumentals (cas alemany, cas espanyol), la socialdemocràcia, desplaçada definitivament al centre social-liberal, experimenta nous àmbits d'influència en la resposta des del "sistema" als reptes climàtics. El cas dels Verds alemanys (socialdemòcrates en les politiques i de gran ambigüitat en el discurs dreta/esquerra) és paradigmatic i, més proper encara, el podem observar en el cas de Catalunya (ICV) on el binomi ecologia/socialisme conforma una nova opció reformista sense reformes que es complementa de manera subalterna amb la socialdemocràcia convencional. Aquest darrer cas es reafirma constatant la participació per dues vegades en els governs del PSC: Assumpció general de les polítiques social-liberals del govern, votar contra els transgènics al parlament per assumir a posteriori tot el paquet agrícola del govern, gesticular davant la LEC i encaixar el resultat amb l'aplicació corresponsable que requereix un govern unit i, a grans trets,el mateix aplicat al conjunt de l'acció de govern (disciplina i Entesa,
obliga) i en la implementació de mesures amb el segell ecològic desprovistes de l'enfoc d'una ideologia antagonista de signe ecosocialista i d'inspiració crítica amb el model dominant i la seva base capitalista.

La referència "verda" desvinculada de la crítica sistèmica pren un relleu especial i afegeix una visió més a la cultura del capitalisme verd entre la familia dels partits verds europeus (dels quals ICV n'és part activa). En aquest sentit és significativa la caracterització de l'experiència francesa d'Europe Ecologie. A l'estat francès, Europe Ecologie apareix com el centre de la nova reestructuració de l'espai de l'esquerra gestionària. La coalició dirigida per l'ex-revolucionari Daniel Cohn-Bendit, s'ha convertit el el buc insignia del neo-ecologisme capitalista i la font de màxima inspiració dels verds de l'estat espanyol. No és gratuït l'adjectiu de capitalisme verd aplicat a la familia dels verds europeus
. El mateix Cohn-Bendit, davant les evidències destructives del
canvi climàtic ho va escriure ben clar l'any 1998 a "Un deseo en política" (La Découverte):

“Lo que la izquierda debe hacer valer hoy, es que esta evolución tiene aspectos destructivos, ya que la producción amenaza con destruir el planeta. Hacer esta demostración no es fácil, pero se puede hacer en el mismo nombre de la economía de mercado, ya que estoy a favor del capitalismo y la economía de mercado."

Sobren comentaris. És la qüestió estratègica. És allò que iniciava aquest article. És, lamentablement, la guia d'acció del nou capitalisme verd instal·lat en el discurs de l'esquerra gestionària. Més lamentable, però, és el disseny d'estratègies i aliances d'esquerra entorn d'aquest discurs, d'aquest projecte i d'aquesta nova versió de la socialdemocràcia més convencional. Unes aliances per les quals aposten les direccions d'IU i d'EUiA, justament ara, justament en temps de crisi capitalista. En temps de grans necessitats de demarcació, acumulació de forces i construcció de projectes alternatius i independents del relat del capital.

Quan més apreta la crisi sistèmica, més ineludible esdevé actuar des de baix, des de les lluites, des de les resistències. És necessària la construcció permanent d'una xarxa anticapitalista que s'expressi al carrer, als moviments socials, als sindicats, a les ciutats i a les comarques. L'anticapitalisme social i polític ha de fer un pas més i ocupar més espais de combat i de resistència. Amb una demarcació estratègica diferenciada del capital i no subordinada a les aliances convencionals de la política superestructural, fins i tot la participació dels/les anticapitalistes en el camp electoral pot ser una forma més d'estendre un projecte de canvi social que, en primera instància i fonamentalment haurà de sorgir des de baix.

Tallar amb les derives governamentals, les subalternitats amb el món de la política professional i el marqueting verd i politicament correcte, són arguments de pes a l'hora de donar suport actiu i militant a una opció anticapitalista diferenciada del possible i vinculada a un projecte d'acció transversal, al carrer, als moviments socials, a les lluites i que entengui les concurrències electorals com una part i no com un tot de la política d'esquerres lligada a un projecte revolucionari en el sentit més universal del terme i en consonància amb els temps que corren.

Àngel Pagès. Premià de Mar

Toni Guirao. Mataró

ex-adherits d'ICV. Militants de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista

Júlia Morell. Barcelona

ex-adherida a Joves d'Esquerra Verda i militant de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista

Teresa Navarro. Premià de Mar

ex-membre de la Coalició d'Esquerres de Premià de Mar (ICV-EUiA-EPM) i militant de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista

dilluns, 1 de març del 2010

UNA VEU ANTICAPITALISTA (A DEBAT)


Obrim debat: davant les properes eleccions al parlament de Catalunya, les opcions de l'esquerra a debat: ICV-EUiA, RG-EA, CUP, etc... (s'admeten materials de cada grup).




Necessitem una veu anticapitalista

La situació política catalana està marcada pel triple impacte dels estralls de la crisi econòmica, i social, els escàndols de corrupció i el fracàs del reforma estatutària, amb un Estatut sense credibilitat i amenaçat per la sentència del Tribunal Constitucional.

Els tancaments d’empreses i els EROs es mutipliquen, front la passivitat del govern d’Entesa. Les polítiques de sortida de la crisi busquen que la paguem tots i totes i aprofundeixen l’actual model econòmic, i les seves bases de destrucció social i ecològica. El model de creixement basat en l’especulació immobiliària, la destrucció ambiental, els baixos salaris i l’endeutament s’ha ensorrat irremediablement. Ens deixa un panorama de desolació, esquitxat d’escàndols de corrupció, que estan estretament lligats amb la lògica del neoliberalisme.

Impulsar les convergències i les resistències des de baix

Front als intents que la crisi la paguin els i les treballadores i no els seus reponsables és necessari organitzar una resposta social amb criteris unitaris, buscant la convergència entre els diversos sectors colpejats per la crisi i les diferents lluites, per evitar que aquestes quedin aïllades. La traducció del malestar front la crisi en resistència social està sent difícil, tot i que, aquí i allà, van sorgint lluites però, encara, limitades.

L’èxit del recent Fòrum Social Català mostra que, malgrat les dificultats, hi ha un potencial de lluita real i que, per sota, alguna cosa es mou. El repte que tenim és passar de les convergències simbòliques expressades en els Fòrums en convergències reals, afavorint l’articulació de les mobilitzacions i la seva solidaritat recíproca. Les iniciatives durant la presidència espanyola de la Unió Europea haurien de servir per afavorir la confluència entre campanyes i mobilitzacions i crear espais de trobada, en paral.lel a l’organització de les mobilitzacions des de baix, barri a barri, centre de treball a centre de treball.

Reforçar els moviments socials, les lluites, i reconstruir el teixit social, als barris, centres de treball i centres d’estudi, és la base i el punt de partida, per a poder reconstruir una nova esquerra i per aturar les polítiques neoliberals i els intents de donar una sortida pro-capitalista a la crisi.

Una alternativa anticapitalista a Catalunya

Però amb la resistència social no n’hi ha prou. És necessari també construir una alternativa anticapitalista, ecologista, feminista i internacionalista, en el terreny polític, que no deixi la representació política en mans dels partits que avui la monopolitzen. L’esquerra catalana té el repte d’avançar cap a la configuració d’una alternativa pel conjunt de Catalunya, que ofereixi un projecte d’esquerres lligat als moviments i a les lluites socials. L’esquerra governant s’ha mostrat totalment inservible com a instrument de defensa de la millora de les condicions de vida dels i les treballadores i de preservació del mediambient. S’ha mostrat com una esquerra totalment sotmesa als dictats i als interessos empresarials. Urgeix fer aparèixer un referent alternatiu i engrescador front la crisi, que ja ha esdevingut irreversible, de la representació política tradicional.

No existeixen fórmules màgiques per a l’articulació d’una nova alternativa anticapitalista a Catalunya. Les confluències entre els diferents sectors organitzats han de ser fruit, no d’acords en fred i artificials des de dalt, sinó conseqüència d’un treball previ en comú i de la verificació d’acords suficients, en el terreny programàtic i de pràctica quotidiana, i del forjament de confiances mútues i del reconeixement de la pròpia pluralitat de l’esquerra combativa i de l’especificitat dels diferents projectes existents. Un nou projecte anticapitalista, més enllà de les confluències dels sectors organitzats, té el gran repte d’atraure i ser atractiu per amplis sectors dels activistes socials, veïnals i sindicals, avui no organitzats políticament.

Entre tots i totes, tenim el repte de comprovar si això és possible i anar forjant un camí comú per part dels i les que estem convençudes que cal canviar el món de base.

Una candidatura anticapitalista a les properes eleccions al Parlament

Amb aquesta perspectiva, des de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista volem treballar per impulsar una candidatura anticapitalista per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Les eleccions són un moment més en les passes a donar per construir una alternativa anticapitalista i un terreny a disputar a l’esquerra institucionalitzada supeditada als interessos empresarials. No són ni l’únic terreny ni tan sols el més important, però no podem permetre que aquells que monopolitzen la representació política i electoral ho segueixin fent. Després de dues legislatures de govern tripartit, que ha demostrat el fracàs de l’esquerra governant per fer polítiques de transformació social, no podem quedar-nos de braços creuats. No ens podem resignar. El fracàs del tripartit només fa que preparar el retorn de la dreta al poder.

Moltes persones d’esquerres, davant l’inexistència d’una alternativa sòlida, encara segueixen donant suport, sense convicció i de mala gana, als partits tradicionals de l’esquerra o, simplement, segueixen optant per l’abstenció resginada i crítica. Es tracta de donar passos per anar trencant amb el dilema de votar instrumentalment pel mal menor o quedar-se en l’abstenció escèptica o resignada, oferint una alternativa anticapitalista a l’esquerra gestionària. Recolzar el mal menor és sovint el camí més ràpid que porta al mal major.

Necessitem una candidatura anticapitalista a les properes eleccions al Parlament de Catalunya que desafii a l’esquerra avui encara hegemònica, subalterna a les polítiques social-liberals, i als límits del marc constitucional vigent i de la fracassada reforma estatutària. Per avançar en aquesta direcció des de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista ens dirigirem als diferents sectors de l’esquerra combativa catalana per plantejar la necessitat d’una candidatura anticapitalista el més sòlida posible i estudiar les vies per a dur-la a terme.

Amb aquest propòsit, ens dirigirem a aquelles organitzacions que avui formen part encara d’EUiA, com ara el PSUC-Viu, però que han mantingut posicions crítiques respecte al rol subaltern d’aquesta formació i que tenen un compromís amb les lluites socials.

Igualment, considerem important articular una discussió amb l’Esquerra Independentista i explorar vies de col.laboració en aquest terreny i les possibilitats de posar en peus una candidatura per a les properes eleccions al Parlament, sobre la base d’una orientació anticapitalista i de ruptura amb l’actual ordre constitucional, i com a resultat de confluències reals en les lluites.

També volem prosseguir la discussió amb organitzacions de l’esquerra anticapitalista com En Lluita i altres, plantejant-los la necessitat de impulsar una candidatura a les eleccions catalanes.

En aquest camí, esperem comptar també amb les voluntats i suport de més militants desencantats dels partits tradicionals, com ICV, que es vagin decantant cap a la construcció d’una alternativa anticapitalista, així com d’activistes de moviments socials que comparteixin la necessitat de construir nous referents polítics, però que avui per avui no estan políticament organitzats. Per a nosaltres, la incorporació d’amplis sectors d’activistes socials, sindicals i veïnals a la construcció d’una alternativa anticapitalista és un element estratègic de primer ordre.

Impulsar una candidatura anticapitalista, ecologista, feminista i internacionalista, a les pròximes eleccions catalanes no serà un camí fácil. El fracàs de l’esquerra gestionaria i l’impacte de la crisi, però, exigeix que des de l’esquerra combativa donem passos endavant i no ens quedem de braços creuats.

Necesitem una veu anticapitalista al Parlament de Catalunya i ens hem de posar en marxa per construir-la