manifest de maig, l'espai de debat de l'anticapitalisme i de l'ecosocialisme.

Per contactar, contribuïr o adherir-se a aquest espai d'opinió ens podeu enviar un mail a verdiroig@hotmail.com

dimecres, 20 d’abril del 2011

CRISI, SOBIRANIES I CLASSES

Crisi, sobiranies i classes




Lo más notable de esto es que todos los afectados, el conjunto de la sociedad, consideran y tratan a la crisis como algo fuera de la esfera de la voluntad y el control humanos, un golpe fuerte propinado por un poder invisible y mayor, una prueba enviada desde el cielo, parecida a una gran tormenta eléctrica, un terremoto, una inundación.

Rosa Luxemburg


L'extensa literatura sobre la crisi capitalista ja ha aportat suficients dades i materials. En vindran molts més. El discurs dominant es basa en els
mantres del "sortirem de la crisi". Les crides i la retòrica de les classes dirigents insisteixen en l'equació "sacrificis de tots = sortida de la crisi". Apel·lant al sentit d'estat, a la fantasia d'un destí interclassista i utilitzant sistemàticament el "nosaltres" referint-se a tota la societat, els governants i els mass media embauquen les poblacions en un relat pervers que cerca la complicitat de tots amb un projecte que és el d'uns pocs. Diguem-ho clar: Aquest "Sortir de la crisi" que ens recepten és un axioma que comporta "més i més crisi" a escala social. La dimensió de la crisi real és, doncs, el seu cost social. Quanta més recuperació d'un index financer o bursatil, més demolició de la cosa pública.


El dispositiu polític -governamental i, fins i tot, parlamentari- es mou entre l'adaptació ressignada o assumida de l'esquerra convencional a les directrius alienes a la sobirania popular (organismes econòmics, mercats i
lobbies) o la pura i dura transmissió d'aquestes per part dels governants més marcadament Friendly Business. No es tracta d'una crisi centrada només en el model econòmic capitalista. La crisi actual també inclou una davallada de la sobirania política en tots els ordres i ens presenta la terra erma d'una democràcia de baixa intensitat a la qual li hem d' afegir la corrupció generalitzada i la conversió de la política en un exercici agonistic inspirat en el sondeig i el marqueting.
Aquests trets que, en gran part, són comuns a tota l'àrea occidental (i que adquireixen proporcions descomunals a les perifèries del capitalisme global i en els règims que trontollen gràcies a les revoltes lògiques i intermitents dels nostres dies) tenen la seva traducció a escala casolana.


Els governs europeus i occidentals en general, el govern espanyol i el govern català en particular, s'apunten a la demolició de l'estat social i a la execució en cadena de les mesures de "sortida de la crisi" que s'imposen des dels contorns de la societat i des dels extramurs d'una sobirania política cada volta més inviable, per no dir que impossible. Els de casa, el govern Mas, apliquen rigurosament el manual ultraliberal. La crisi és "la gran ocasió" i l'eufemisme que convoca al "gran sacrifici". Cal ressenyar també una opinió pública hegemonitzada per l'
statu quo mediàtic (liderat per l'ommipresent grup Godó), que posa a prova una societat poc mobilitzada, malgrat el clamorós saqueig social que està afectant de manera evident a les classes populars i, més encara, tenint en compte el factor afegit d'una atmosfera de concertacions i pactes socials esmorteïdora d'un més que justificat clima d'indignació i perplexitat.

La sola presència d'un home de negocis com Boi Ruiz al capdavant de la sanitat pública, per posar un exemple, pot animar una certa oposició social, la qual cosa ja comença a ser una realitat a la vista de l'estat d'alerta que es viu entre els treballadors dels hospitals i centres sanitaris. Es comencen, a la fí, a copsar els primers simptomes d'una resistència social esglaonada i per sectors que haurà de representar el repunt mobilitzador lògic i elemental pels temps que corren.


Les retallades comencen a desfermar una resposta social. Plataformes de divers signe, moltes d'elles des de la xarxa, altres a la manera tradicional, s'articulen per mostrar un estat d'indignacio. Joves que senyalen un nou "no future" que ens remet al d'altres temps de revoltes i contracultures en acció, treballadors i usuaris de la sanitat, sectors de les comunitats educatives, afectats per la crisi hipotecària... Aquests són els signes del carrer en temps de crisi: Quan les finances remunten, quan els beneficis de les grans empreses tornen a veure la llum i quan les borses van a l'alça, és quan la crisi social augmenta i quan aporta les condicions objectives que porten a una indignació col·lectiva. La sortida oficial de la crisi és així un grau més a l'escala de la barbàrie.


Tornant a la democràcia, a la sobirania i al descrèdit de la cosa pública, convindria orientar des d'una perspectiva de classe, social i política, una altra idea del "dret a decidir" més extensa -ultrapassant un context de politització de les idenditats, de consultes sobiranistes i de dilemes entre centre i perifèria- tot i plantejant una saludable hipòtesi revolucionària lligada als antagonismes socials.
La crisi -entesa com quelcom consubstàncial a la lluita de classes contemporània- requerirà de la seva corresponent actualització per resituar-la en el nucli central de la política. Ja que parlem de sobirania i de crisi, l'anticapitalisme emergent hauria de tenir el seu propi discurs, començant per una posada al dia d'aquella dita de Rosa Luxemburg que ens recorda que "sota el capitalisme no hi ha autodeterminació possible".
Podrà semblar que això és "una altra història", però no, ja que és justament la matèria determinant de la relació entre economia i societat, entre democràcia i sobirania i, per tant, pot ser el que ens permeti afinar molt més a l'hora de precisar quins són els eixos que determinen i conformen la història i la política en el sentit més universal dels termes.