manifest de maig, l'espai de debat de l'anticapitalisme i de l'ecosocialisme.

Per contactar, contribuïr o adherir-se a aquest espai d'opinió ens podeu enviar un mail a verdiroig@hotmail.com

dimarts, 14 d’octubre de 2008

RESISTÈNCIES I ALTERNATIVES. ANTICAPITALISME BÀSIC



Temps de crisi o temps de reinvenció d'un sistema que sempre ha estat en crisi?


El debat de fons, en clau d'acció política, és el de com s'ubica l'esquerra política i social d'arreu del món davant els nous escenaris de crisi capitalista.
Un debat que interessa a Manifest de Maig i que interessa a molts col·lectius de la molt dispersa esquerra roja, verda, alternativa i internacionalista.

Des de Manifest de Maig, aportem esmenes i reflexions que puguin enfortir el perfil roig del projecte, la dimensió sociopolítica de les lluites i el canvi de registre que permeti visualitzar una esquerra transformadora que pensa
realment en aquest temes i que prioritza la seva intervenció social, més enllà de l'etiquetatge electoral o de les contingències institucionals.

Debat obert en temps de nova (i recurrent) crisi capitalista. La crisi dels que la han provocat. La crisi que sempre paguen les classes subalternes d'arreu del món.

IMATGE: capitalistes en acció conspitativa.
Quadre del pintor GEORGE GROSZ.

16 comentaris:

Anònim ha dit...

Ja és trist que sigui el capitalisme el que acabi amb el capitalisme. És a dir que aquest fenomen tendeixi a l'autodestrucció i no pas per l'acció dels moviments polítics d'esquerres i anti-globalització.

Pompeu

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

si fos així, ja signaria, però el capitalisme es reinventarà, per la qual cosa sempre ens mancarà una capacitat de resposta social i política i per això cal no baixar la guàrdia.

Anònim ha dit...

cert

Joan Manel ha dit...

puix que estic amb vosaltres per aixo que apareix en aquest espai sobre el capitalisme, us recolzo per guanyar idees de justicia amb pes a ICV

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Tres mesures anticapitalistes d’urgència

Un debat obert des de les pàgines de Rouge

dimarts 14 d'octubre de 2008

Totes les versions d'aquest article:

* [català]



Versió per a impressió

Per Rouge, setmanari de la LCR francesa [1]

El capitalisme té una manera molt seva de celebrar el 160 aniversari del “Manifest del partit comunista” de Marx i Engels. Tot i endinsar-se en una fase de turbulències agudes des de fa un any, la crisi només fa que començar. Financera, econòmica, social, política i ben aviat geopolítica, ja es pot considerar com una crisi global del capitalisme neoliberal. Es tracta d’una crisi que imposa a les forces anticapitalistes la necessitat d’elaborar un programa a l’alçada d’una situació històrica frontissa, en el decurs de la qual les línies es poden desplaçar molt de pressa. A fi d’encetar el debat, vet aquí un text que avança tot un seguit de mesures i de perspectives al voltant de grans orientacions.

1. Cauteritzar la crisi financera i trencar el poder de la finança

D’entrada, les assalariades i els assalariats no tenen res a guanyar d’un ensorrament del sistema financer, car aquest ensorrament significaria la fi del crèdit, i la fi del crèdit representa la impossibilitat de finançar les activitats reals de producció de béns i serveis i per tant una acceleració dramàtica de la crisi social. No es tracta doncs d’oposar-se, en principi, al salvament dels bancs. La batalla se situa, per contra, a l’hora de definir les condicions d’aquesta operació. Els bancs en fallida han de passar sota un control públic total, sense cap indemnització per als seus accionistes. Cal exigir també l’obertura dels llibres de comptes de totes les entitats bancàries, de tal manera que un control públic efectiu del sector esdevingui possible.

D’una altra banda, els debats que s’enceten sobre el “retorn a la reglamentació” obren una escletxa per la qual hem d’endinsar-nos. No ens enganyem, la liberalització de la finança, en el decurs d’aquests anys, ha estat una arma de destrucció massiva dels drets socials i dels serveis públics. A l’inrevés, el fet d’haver de qüestionar aquestes mesures representa un punt de partida per a una nova embranzida del món del treball. Des d’aquest punt de vista, l’elaboració duta a terme des de fa temps per ATTAC contra els paradisos fiscals o a favor de la taxació de les transaccions financeres, entre altres, és més actual que mai. De manera més detallada, es tracta de propostes de reglamentació que pretenen esquerdar el poder de la finança i posar fi a l’esclat de crisis recurrents. Les discussions són sovint una mica tècniques, però hi ha una mesura que mereix ser subratllada: l’abrogació de l’article 56 del Tractat de Lisboa, que prohibeix qualsevol restricció a la lliure circulació del capital, brindant-li així una condició essencial perquè pugui fomentar la competència entre treballadors i entre pobles. Aquesta mesura, que compta ja amb el suport de més de 37.000 persones que han signat la petició “Stop finança”, presenta endemés l’avantatge d’oferir un espai de convergència a nivell europeu. La independència dels bancs centrals constitueix un altre fitó privilegiat, car res no justifica que una institució d’una importància tan essencial com la moneda sigui arrabassada al control polític.

2. Un escut social enfront de la crisi

Assalariades i assalariats no han de pagar aquesta crisi. Una de les causes fonamentals del desenvolupament sense fre de les finances – que ha conduit al desastre actual – ha estat el fet que, al llarg dels últims vint-i-cinc anys, una part creixent de la riquesa ha anat a parar als beneficis i ha estat sobretot distribuïda entre els rendistes. Per protegir assalariades i assalariats contra les conseqüències de la crisi, les respostes han de pesar necessàriament sobre les relacions entre capital i treball. Això implica, d’entrada, que no hem de cedir en res pel que fa a les nostres reivindicacions d’urgència social, concretament pel que fa als augments salarials, al dret a l’habitatge o la gratuïtat dels transports públics.

D’una manera més concreta, és possible avançar ja dues mesures. Primer de tot, procedir a una taxació excepcional sobre els dividends i transferir-ne la recaptació a un fons mutual sota el control del personal assalariat. Aquest fons, del qual caldria debatre’n democràticament l’ús, permetria, a tall d’exemple, finançar la prohibició dels acomiadaments i garantir els ingressos d’aturats i aturades. En segon lloc, garantir el poder adquisitiu de la gent treballadora retirant les ajudes públiques a les empreses que s’hi oposessin. Aquestes mesures permetrien fer pagar la crisi a aquells que en són els responsables, i establirien els fonaments per a un millor repartiment de les riqueses.

Però, més enllà d’aquestes mesures d’urgència, un vertader escut social implicaria dur a terme una contraofensiva, sobretot pel que fa a la sanitat pública i a les pensions. Pel que fa les pensions, resulta evident: fonamentalment, no existeix un problema de finançament; l’allargament del període de cotització no és més que una estratagema que pretén afeblir el règim de repartiment mitjançant la disminució del nivell de les pensions efectivament pagades, perquè esdevé cada cop més difícil tenir dret a una pensió completa. D’aquesta manera, aquelles i aquells que en tenen els mitjans són incitats a subscriure un fons de pensió, val a dir una pensió basada en la capitalització. Tanmateix, la crisi del sistema financer revelarà el risc considerable al qual s’exposen aquelles persones la jubilació de les quals depèn d’un fons de pensions. Als Estat Units, milions de persones en patiran les conseqüències. I cal igualment intervenir en el domini de la sanitat, fent marxa enrere en totes aquelles mesures que han anat tornant cada cop més costós l’accés a les atencions mèdiques (franquícies, desemborsament de despeses, sistemes de copagament...). Garantir les pensions i la gratuïtat d’accés a la sanitat no només són mesures essencials de justícia social, sinó que constitueixen també un mitjà per fer front a la crisi: reduint la incertesa dels assalariats pel que fa al seu futur, limitaríem també els efectes immediats d’una davallada del consum.

Finalment, aquest escut social caldrà construir-lo també a nivell local, a través de l’autodefensa del món del treball i de les comunitats locals: empresa per empresa, contra els acomiadaments, caldrà exigir l’obertura dels llibres de comptes per mostrar que és possible preservar els llocs de treball. I – per què no? -, com fou el cas de Lip l’any 1974 a França, de la fàbrica Continental de Guadalajara a Mèxic el 2005, o de nombroses fàbriques a l’Argentina després de la crisi de 2001, fer que assalariades i assalariats prenguin directament el control de les seves empreses.

3. Per l’ecologia i la igualtat, un control democràtic sobre l’orientació de les inversions

Més enllà de les mesures de defensa immediata de la classe treballadora i de la contraofensiva enfront del poder de la finança, la crisi representa una oportunitat major que permet als corrents anticapitalistes desenvolupar el seu projecte de societat. Es tracta de passar d’una propaganda abstracta sobre les malifetes del capitalisme i sobre la necessària socialització dels mitjans de producció a consignes concretes. Davant l’actual situació, podem recolzar-nos en dos elements. Primer punt: de què serveix la finança, si no és – després de giravoltes i especulacions – per repartir les inversions de capital? Avui, és justament aquesta facultat d’orientar el desenvolupament de l’activitat econòmica segons l’únic criteri del màxim profit allò que ha entrat en crisi. Cal, doncs, establi un altre mecanisme de direcció de l’activitat econòmica. Segon punt: el planeta i les societats humanes es troben al llindar d’un abisme com a conseqüència d’una determinada orientació del desenvolupament econòmic que destrueix els ecosistemes a una velocitat esgarrifosa i genera desigualtats socials extremes. Necessitem una altra orientació de l’activitat econòmica. Atès que la finança ha fracassat doblement en la seva gestió de les inversions, tots els bancs haurien d’integrar-se en un pol públic de finançament de l’economia. Però aquest pol públic no pot esdevenir una crossa al servei del capital. La seva constitució ha d’anar acompanyada d’un procés democràtic per decidir i planificar les grans orientacions de l’activitat econòmica en funció de les necessitats socials, i d’endegar la transició cap a un desenvolupament respectuós amb la biosfera. Obrir el debat sobre la perspectiva d’uns “Estats generals sobre la inversió en favor de l’ecologia i la igualtat social” ens hauria de permetre dreçar un pont entre la crisi financera i l’ecosocialisme. Vet aquí una manera ben vivificadora de desitjar un feliç aniversari al Manifest del partit comunista!

Albert ha dit...

sensacional company!

Girona ha dit...

icv ens hauriem de definir com un pARTIT ANTICAPITALISTA i ser-ne consequents encara que marxessim dels governs ja que el tripartit governa sobre esquemes neoliberals limitats de l'eatil 3a via britànica que és al màxim que aspira l'esquerra europea

Magda ha dit...

aquesta plataforma proposa la cosa elemental que falta a ICV que és situar la politica en relació al capitalisme i si això es planteja podrem definir més coses que ara estan tocades de mort per tanta sumisió als sociates

MANEL ha dit...

jo voto en blanc a SAURA encara que el cos em demana votar NO, si votaré en blanc és perquè per poder dir NO haurian d'haver un candidat alternatiu que m'hauria agradat que fos en SALVADOR MILÀ. L'Herrera i la Camats m'han decebut i el ROMEVA està amb els del sobiranisme que podrien fer d'ICV una ERC-BIS.

VOTO BLANC A SAURA I AGRADA AQUESTA WEB

ROGER ha dit...

El fet de ser anticapitalista podria implicar un efecte en cadena que.... no crec que es produeixi. Tampoc em serveix que diguin que ICV és anticapitalista i després actuïn com sempre. Sembla més un debat de cara la galeria que realista. Trobo a faltar solucions mes concretes respecte la crisi del capital que un discurs genèric.... recordo que ICV té un deute bancari considerable. Avanç de ser anticapitalistes ens hauríem de mirar primer portes endins com tenim lo nostre.

Anna ha dit...

manifest de maig planteja allò que la direcció no accepta: el fracás d'un projecte que cada dia perd més influència social i molt especialment entre joves i sectors compromesos. S'ha de girar le mitjo i costarà molt. És una profunda pena.

AntoniPuigSole ha dit...

Acabo d'incorporar al meu bloc, un recurs que permet accedir a les esmenes que vaig elaborant amb la finalitat d'animar el debat de la Assemblea d’ICV. Si pot accedir punxant sobre el dibuix situat a l'esquerra del bloc, en el qual posa ESMENES. Bon debat.

AntoniPuigSole ha dit...

Acabo d'incorporar al meu bloc, un recurs que permet accedir a les esmenes que vaig elaborant amb la finalitat d'animar el debat de la Assemblea d’ICV. Si pot accedir punxant sobre el dibuix situat a l'esquerra del bloc, en el qual posa ESMENES. Bon debat.

icv unitària ha dit...

a ICV ES MOUEN COSES:

SOBIRANISTES= INTENT DE FER UNA ERC VERDA DES D'ICV?

GRUP DEL MILÀ= CRITICA DINS D'UN ORDRE PER SER MÉS AUTONOMS?

MANIFEST DE MAIG= SECTOR ANTICAPITALISTA?


DONCS ARA EN NEIX UN ALTRE:
ICV UNITÀRIA= QUE ICV DEIXI DEL GRUP VERD EUROPEU I QUE PLANTEGI UNITAT AMB EUIA.

deli ha dit...

un bon debat companys

Corina carnet del 2002 ha dit...

manifest de maig toca la fibra del que falta a l'assemblea d'ICV.
el debat pot quedar reduït als noms i al sobiranisme quan ens queda un tema molt gran per tractar que és l'aposta d'ICV per un ecosocialisme anticapitalista i per abandonar la dependència dels postulats neoliberals del PSC i del liberalisme nacionalista d'ERC.

Hi ha vida fora del tripartit i ICV amb EUIA i els corrents critics amb el sistema vergonyant del capitalisme foll de cada dia.

ICV DESPERTEM DE LA DEPENDÈNCIA SISTÈMICA I ATUREM EL MODEL TOU QUE PORTA A LA SUBMISIÓ AMB EL PSC.