manifest de maig, l'espai de debat de l'anticapitalisme i de l'ecosocialisme.

Per contactar, contribuïr o adherir-se a aquest espai d'opinió ens podeu enviar un mail a verdiroig@hotmail.com

dissabte, 4 d’octubre de 2008

Després de l'assemblea del corrent d'opinió a Premià de Mar. Manifest de Maig organitza les seves propostes.


Reunits més de 30 companys i companyes -a títol individual- a la seu de la Coalició d'Esquerres de Premià de Mar, provinents de les comarques del Maresme, Vallès Oriental, Vallès Occidental i La Selva, aquests han tractat els següents temes:

1) Estat general de les activitats del corrent d'opinió MANIFEST DE MAIG des de la darrera assemblea realitzada a Cardedeu. S'informa de l'abast dels debats on MdeM ha arribat (especialment a les comarques gironines), de les deficiències del cens d'adherits/es a ICV en algunes localitats i de les relacions internes (una propera reunió entre MdM i Joan Saura) i externes (necessitat de comunicar externament quins són els objectius del corrent amb la màxima precisió: debat d'idees, foment de l'autocrítica, línies crítiques en relació al darrer període polític -especialment en les relacions govern/partit, comunicació, organització del partit- i impuls del caràcter sociopolític del projecte general d'ICV i de la Coalició). El company Jordi Merino seguirà actuant com a enllaç amb els mitjans de comunicació.

2) Organització de la participació de MdM en el debat de l'assemblea nacional d'ICV en base a aportar esmenes, difondre materials de debat teòric entorn a diverses temàtiques com ara l'ecosocialisme i el moviment obrer-món del treball, l'anticapitalisme avui, la situació internacional,
les alternatives socials de base (decreixement, consum, producció, crisi alimentària, fòrums socials, etc.)

El recull i redistribució de materials, esmenes i suggeriments estarà coordinat per Maxi Rica, Àngel Pagès i Sergi Calvo. Es farà per via telemàtica. Correu central del Corrent: verdiroig@hotmail.com
Les línies d'atenció que constitueixen el debat d'idees de MdM són, entre d'altres,
A) La radicalitat democràtica aplicada al sí del partit (la divisió de tasques de direcció i de representació, la centralitat que ha de tenir la figura de l'adherit/a en el devenir del projecte de partit, el paper dels organismes de control i garanties interns, el funcionament de la comissió de seguiment dels compromisos electorals, etc.).
B) El sentit sociopolític del projecte d'ICV, la dialèctica partit de govern-partit de lluita, les relacions amb els moviments socials, el desplegament i la concreció dels enunciats propis d'ICV en tant que factors que han de marcar la diferència i l'autonomia envers els altres partits i projectes (l'esquerra verda, roja, alternativa, nacional, feminista, etc.).
C) La consolidació i extensió de la Coalició ICV-EUiA-EPM.

3) Davant de les eleccions primàries a la presidència d'ICV, el corrent MdM -en consonància amb el fet de que fem una lectura crítica de diversos aspectes de de la política recent del partit- no avalarà la candidatura presentada per l'actual president Joan Saura i anunciarà el sentit del seu vot (en favor d'un candidat/a o en blanc) en funció de la presentació d'altres candidatures.

Convocatòria: Recolzem la jornada de lluita per el dret al treball i en contra de la setmana de 65 hores. Dimarts 7 d'octubre, 7 del vespre, manifestació a la Via Laietana de Barcelona.

8 comentaris:

M.J.R ha dit...

si todo esto consiguiera llegar a todos los compañeros y compañeras de ICV con toda seguridad que estaríamos en condiciones de mandar al carajo a quienes han convertido este partido en una mera sombra de lo que fue. Para conseguirlo tendremos que ser rebeldes pues el partido está muy ensimismado en el aparato y esto da mucha grima. Esta ICV que se defiende aquí es la que siempre habíamos deseado y lo que nos conduce hoy no se parece ni en pintura.

Lluís / Gràcia situacionista ha dit...

des de fa un bon temps que circula un debat social entre els grups de contestació al sistema sobre com contruïr noves maneres de ser oposició política al sistema capitalista i això es pot assolir des de molts instruments que tenim en franca dispersió. Celebrem que dins d'un partit com ICV alguns us interrogueu sobre el tema de l'anticapitalisme i que no us deixeu portar per un corrent dominant basat en objectius només electorals o d'institucions. Des de l'interior de l'esquerra política més convencional, o dels sindicats, està bé que es manifestin aquestes idees i que puguin enllaçar amb altres posicions similars que s'expressen en altres espais d'intervenció política i sectorial.
Us animem a seguir empenyent raons anticapitalistes des d'ICV i a cercar ponts amb els moviments que lluiten per objectius similars des de l'exterior de la política formal. Us desitgem sort en el vostre camí contra la burocràcia i el funcionariat professionalitzat que viu una part de la partitocràcia nacional. Assegurem les bases variables que portin a la construcció d'una àmplia formació anticapitalista al nostre país i coordinada amb altres moviments semblants d'arreu del món.

Sort, salut i esperit rebel!

m.j.r. ha dit...

la foto que habeis presentada es una buena metàfora donde se puede captar la inocencia roja interrogando un verde indefinido y la posible unión de ambos conceptos podría dar con una supercombinación de izquierda combativa socialmente y ecológicamente, pero realmente combativa como aspira Manifest no como rezan los carteles propagandísticos que luego conducen al frenillo ante los Montillas y Carods de turno. Buen trabajo compañeros.

Verd i roig ha dit...

"estamos en ello" company o companya "m.j.r."

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

celebro la visita dels situacionistes de Gràcia! a veure si concreteu la vostra especial "situació" i aporteu la veu situacionista al nostre debat que és també el vostre.

MARTA ha dit...

QUÈ PASSA A ICV QUE JA NO TÉ EMPENTA?
POTSER AQUESTA MOGUDA QUE FEU ÉS EL DARRER INTENT, POTSER.
DES DE DALT NO ESPERO RES. NOMÉS SOMRIURES I RIALLES I CONVENCIONS.

Verd i roig ha dit...

Marta: aquest Manifest pot servir per canalitzar propostes crítiques que facin possible un canvi al partit, et convidem a participar-hi.

Verd i roig ha dit...

recolzem la jornada de lluita del dia 7:

text de la sec.polt. d'ICV.

1
ICV DAVANT LA JORNADA MUNDIAL PEL TREBALL DIGNE (7 D’OCTUBRE)
Proposta per a la Secretaria Política d’ICV del dia 6 d’octubre de 2008.
a) Una crisi sistèmica global
En les darreres setmanes s’ha accelerat l’evidència d’una crisi financera global
que amenaça en derivar cap a l’agudització de la crisi econòmica mundial. Des
que a l’estiu de 2007 es va conèixer la infecció causada per les hipoteques
subprime als Estats Units i la conseqüent reducció de la liquidesa als mercats
de capital, ha anat creixent la por a un shock financer que finalment està
generant un terratrèmol de primer ordre mai vist des de la crisi del 29. Davant
d’aquests fets, des d’ICV manifestem el nostre desacord amb aquells que volen
fer creure que es tracta de “fets aïllats” que “ningú podia preveure” i que seran
“fàcilment absorbits per l’actuació conjunta dels Estats i el mercat”. Al contrari,
ja fa anys que des dels moviments progressistes alterglobalitzadors denunciem
els riscos derivats d’un sistema financer mundial desregulat que no sols genera
greus injustícies distributives, especialment als països no desenvolupats, sinó
que es converteix en una bomba de rellotgeria per a les economies dels països
rics.
Ningú no pot dir que no estàvem avisats: a les darreres dècades, les
administracions republicanes dels Estats Units han hagut de drenar quantitats
multimilionàries per les crisis de les caixes d’estalvis i han vist casos de
corrupció empresarial i dels organismes de control, com ENRON. Igualment,
era conegut que els mercats financers havien generat una enorme varietat de
productes que, sota el nom de derivats, intentaven d’una banda esquivar els
riscos de les inversions i de l’altra oferir rendiments extraordinaris cap a
productes d’alt risc fomentats per la banca d’inversió.
La paradoxa d’aquest sistema és que la tradicional virtut cardinal del
capitalisme basada en el risc individual, que és premiat o castigat pel mercat,
es transforma en una socialització del risc que converteix tothom en víctimes de
les actuacions temeràries dels grans inversors. L’actuació de Bush, refrendada
pel Congrés i pel Senat nord-americans, adreçada a salvar les entitats
financeres i asseguradores, ha posat de manifest que la doctrina neoliberal ha
fracassat: ara volen un model que inclou una intervenció de l’Estat per als rics,
combinada amb liberalisme per a la resta de la població. D’aquest model ja ens
n’havien donat proves Reagan i Bush Sr.
Tampoc no podem estar d’acord amb aquells que es conformen amb denunciar
la cobdícia com a origen de tots els mals i prometen actuacions legals per
reduir-la. La cobdícia i l’avarícia són actituds humanes que sempre existiran i
que són promogudes i beneïdes per sistemes econòmics desregulats com
l’actual. A més, les normatives de gestió de les societats anònimes, inclosos els
bancs, premien el lucre a curt termini de dirigents i gestors i promouen així
actuacions especulatives amb característiques piramidals que acaben
perjudicant els interessos de socis i usuaris i de la població en general.
2
Igualment, hem de recordar que aquesta crisi té en el seu origen les bombolles
immobiliàries creades a països com ara Estats Units i Espanya, que han basat
bona part del seu creixement sobre l’augment de preus de l’habitatge, un bé de
primera necessitat convertit durant una dècada en objecte de la inversió
especulativa. La lliçó pel futur no pot ser únicament la regulació financera, sinó
també una forta intervenció pública sobre el sòl i la producció d’habitatge.
b) Les responsabilitats dels governs espanyols
És evident que els vuit anys de Bush Jr. al davant del govern dels Estats
Units tenen bona part de les responsabilitats en aquesta crisi. Ja són massa
anys de forts dèficits, públic i exterior, alimentats per l’aventura criminal de
la invasió d’Iraq. Però des d’Espanya hem de fer també examen de
consciència. Tant els governs d’Aznar com els de Zapatero han estat
manifestament irresponsables en fer créixer la bombolla immobiliària,
possible gràcies a la barreja d’un fort augment demogràfic i econòmic i una
moneda única amb interessos baixos que, combinats amb la liberalització
financera, ens han permès endeutar-nos molt per sobre de nivells raonables
davant la inacció dels governs i de les autoritats monetàries.
Avui, el deute bancari de les promotores immobiliàries supera els 300.000
milions d’euros. I el dels compradors, els 600.000 milions d’euros. Bona part
d’aquesta suma necessita ser refinançada en uns mercats globals de
capitals que han decidit augmentar la prima de risc sobre les nostres
entitats financeres, generant-se una falta de liquidesa que, com hem
denunciat des del departament de Medi Ambient i Habitatge, afecta fins i tot
l’habitatge social. Aquesta situació genera uns efectes en cascada que van
començar a la locomotora, la construcció, i arriben ara a la resta dels
vagons, els altres sectors, en forma de reducció de la demanda i, finalment,
expedients de regulació d’ocupació.
En els mesos que portem de l’any 2008, ja tenim mig milió més d’aturats a
Espanya, i s’ha arribat en el total a 2.625.000 aturats registrats. Cap sector
està al marge d’un canvi de tendència que manifesta especial crueltat amb
els treballadors menys formats, molts d’ells immigrants. Sobta que davant
aquesta realitat Zapatero es dediqui a anunciar el sorpasso econòmic
davant França i promoure ajuts a les promotores immobiliàries, que Solbes
continuï negant o matisant l’abast de la crisi i presentant uns pressupostos
insuficients i Corbacho sols mostri preocupació pel retorn dels treballadors
estrangers. I sobta també que tornin a sentir-se veus per una major
liberalització del mercat de treball i l’abaratiment de l’acomiadament en un
país amb índexs altíssims de temporalitat, sobretot després d’haver reduït
substancialment la fiscalitat sobre les rendes altes, culminada en la
desaparició de l’impost sobre el patrimoni.
D’altra banda, davant la descoordinació evident de les polítiques
econòmiques a la Unió Europea, reclamem que en els seus organismes de
govern i en els de la UEM es prenguin decisions contundents, com ara
polítiques expansives de política fiscal i monetària per fer front a la crisi i
3
mesures per garantir la liquidesa i la solvència del sistema financer.
Lamentablement, les coses no van per aquest camí, com ha demostrat el
fracàs de la cimera dels quatre països més rics convocada per Sarkozy. En
canvi, fets tan antisocials com la Directiva de la vergonya sí troben consens
parlamentari i governamental.
c) Cal canviar la política econòmica
Davant d’aquesta situació, ICV, en la seva adhesió a les mobilitzacions de la
Jornada Mundial pel Treball Digne, proposa:
1.- Un acord solidari contra la crisi en el qual no acceptarem que la solució a la
crisi sigui menys salaris i menys estabilitat a la feina i que promogui mesures
per a la inserció, la formació i l’ocupació.
2.- Uns pressupostos de l’Estat i de la resta d’administracions amb expansió de
la despesa que primin la inversió en infraestructures sostenibles (ferrocarril,
equipaments educatius i sanitaris, energies alternatives, dessalinitzadores i
conservació i millora del medi natural) i despesa social, amb el desplegament
de la legislació sobre la dependència.
3.- El foment de l’habitatge social i la rehabilitació d’habitatges i barris com a
alternativa a la destrucció de llocs de treball en la construcció.
4.- Mesures de sanejament financer i de suport a la liquidesa a través
d’organismes públics que no sols garanteixin l’estabilitat del sistema sinó també
l’accés al crèdit i la seguretat dels dipòsits. Malgrat això, cal exigir
responsabilitats a aquells que ens han dut a aquesta situació econòmica i
contrapartides per part de les entitats que siguin ajudades, la primera d’elles la
limitació dels sous dels alts executius i l’eliminació del blindatge dels seus
contractes. No sembla de rebut que amb diners públics es sufraguin sous tan
elevats. En tot cas, els ajuts no poden anar a fons perdut i en bona part
s’haurien de fer com a préstec o com a participació en el capital.
5.-En aquest sentit, recordem que Espanya té un ampli marge d’endeutament
públic, ara al 35% del PIB, molt per sota de la majoria dels països de la UEM.
Cal per tant plantejar obertament un cicle de pressupostos amb dèficits públics
al voltant del 3 o 4% del PIB per superar la crisi i derogar o esmenar
àmpliament la llei d’estabilitat pressupostària.
6.- Igualment, defensem el canvi dels Estatuts del Banc Central Europeu per tal
que no tingui com a objectiu únic l’estabilitat dels preus sinó també el
creixement i l’ocupació.