Per Àngel Pagès [1]
Quan el capitalisme apreta fort, reinventant-se,
apropiant-se de la política i desplaçant la societat de les decisions
que afecten a les necessitats bàsiques, convertint les seves crisis en
grans ocasions per multiplicar les seves lògiques d’acumulació i
despossessió, és quan amb més arguments s’ha de plantejar una
alternativa anticapitalista de conjunt. Més enllà dels debats semàntics i
nominals, parlar d’anticapitalisme -com apuntava recenment Michael Löwy
a Barcelona- és plantejar alternatives en clau de ruptura amb l’ordre
establert, amb el (des)ordre del capital. En aquest context retorna amb
altres registres el vell dilema entre reforma i revolució i, amb ell, el
debat i la polèmica entorn de les estratègies i els moviments a seguir
en relació al propi capitalisme.
Així com la liquidació del dit estat de benestar ha de
ser un factor de necessària mobilització en l’ara i aquí de la classe
treballadora i dels i les de baix -per la qual cosa cal animar la major
confluència social i política en les lluites-, també és el temps de
plantejar obertament la vigència i l’actualitat de la revolució en els
justos termes que la seva actualització requereix. A diferència de les
propostes polítiques socialdemòcrates, del partit Verd europeu o les
dels partits comunistes oficials, que centrarien tot el seu projecte en
les dinàmiques de l’alternança institucional, el cas de
l’anticapitalisme social i polític planteja un horitzó de ruptura que, a
la vista de les polítiques neoliberals, passaria per un treball pacient
d’acumulació de forces i de treball social en xarxa que hauria d’actuar
en una doble escala davant les retallades socials i democràtiques (amb
grans aliances de contestació sociopolítica), però també obrint
escletxes de ruptura amb l’ordre existent fomentant espais alternatius i
àmbits de confluència de caràcter més estratègic.
L’anticapitalisme, però, ha d’anar acompanyat de la seva
proposta d’alternativa de societat i d’unes organitzacions socials,
sindicals i polítiques alliberades de la subalternitat i la dependència
d’agendes i projectes destinats a l’alternança dreta/esquerra "dins d’un
ordre" que tots coneixem. En quan a l’alternativa convindria definir la
substància d’aquesta. Una ruptura amb el capitalisme s’ha de fonamentar
en un socialisme que converteixi la qüestió ecològica en un dels eixos
centrals del seu ideari. L’ecosocialisme -no el que coneixem avui com
una etiqueta electoral gestionària- apareix com una síntesi definidora
d’un model alternatiu (1).
En la mesura que augmenta la crisi del sistema, assistim
a una substitució mediàtica dels temes centrals. Recordem com setmanes
abans de l’anunci oficiós del crack financer del 2008, el canvi climàtic
ocupava un espai destacat dels informatius de la premsa o recordem els
debats oberts entorn del pic del petroli, mentre ara observem com
l’esclat de les finances, acompanyat dels efectes i les mesures
antisocials davant la crisi, desplacen a un segon terme informatiu la
situació insostenible del planeta que és consubstancial a la pròpia
crisi global.
El caràcter sistèmic de la crisi del capitalisme hauria
d’emplaçar-nos a desenvolupar un anticapitalisme rupturista amb una base
ecosocialista i unes pràctiques sindicals, culturals, socials i
organitzatives que vinculessin en un tot les qüestions social i
ecològica. Entretant, malgrat la que està caient, les opcions polítiques
de l’esquerra majoritària i que estan inscrites en la roda de les
alternances i dels estats, es fan un lloc des de l’oposició
parlamentària amb un discurs combinat que mostra la pretensió de "ser la
veu del carrer" (Coscubiela) i l’aposta al mateix temps i en el fons
-com en el cas alemany (2)- per una adaptació verda al capitalisme amb
unes pràctiques derivades d’una agenda marcada per cicles electorals,
connivències amb l’ordre del capital i col·laboracions de classe en tota
regla.
Una de les veus més interessants en el debat entre
socialisme i ecologisme és la de Jorge Riechmann. Una lectura d’un
article recent abunda sobre aquesta temàtica, el seu títol "Estamos en
peligro" (3), afegeix més arguments en favor d’un ecosocialisme urgent
davant l’estat de les coses present. Certament estem tots i "tot" en
perill. I ara, per acabar-ho d’adobar, recomença el poder del PP a
l’estat espanyol. Un poder que s’afegeix al poder real que opera al
marge de qualsevol govern del signe que sigui.
(1) Sobre ecosocialisme i Michael Löwy:
MANIFIESTO ECOSOCIALISTA
www.rcci.net/globalizacion/2002/fg259.htm
(2) La tranformació dels Verds alemanys:
La Transformación de los Verdes en Alemania ... - Sinpermiso
www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=4481
La Transformación de los Verdes en Alemania. Neoliberales en bicicleta.
Olivier Cyran · · · · ·. 09/10/11. El distrito más de moda de Hamburgo
es también el más ...
(3) Article de Jorge Riechmann:
Estamos todos en peligro - Izquierda Anticapitalista
www.anticapitalistas.org/Estamos-todos-en-peligro
Notes
[1] Article publicat a http://jtatiangel.blogspot.com.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada