(Un article capturat del fanzine Conspirar és respirar editat a Mataró)
Dues legislatures aplanant el camí de la dreta. L'alternança no és l'alternativa.
La segona edició del tripartit governamental ha derivat en el retorn (anunciat) de la dreta. CiU torna al govern amb el terreny adobat i disposada a aplicar les polítiques que necessita el seu estament elitista i dominant. Els marges de maniobra del govern anterior estaven limitats per la pròpia discordança interna, els equilibris impossibles que necessitava i, sobretot, per el sotmetiment a les pautes dels poderosos. El poder econòmic i financer d'aquí i arreu, és qui dicta els paràmetres i les mesures per "fer política" i així ha estat. Que el PSC és part de l'establishment nacional, no és cap novetat. Els grans temes dits "de país" han anat avançant en la direcció marcada per el poder económic i polític real. Sovint hem hagut d'escoltar les crides d'una suposada societat civil impostada, reclamant infrastructures faraòniques i mesures vàries destinades a la "construcció nacional". Res més lluny. Els autoanomenats membres de la "societat civil" han estat de sempre els sectors del capitalisme financer i especulatiu i, amb aquests, la xarxa hegemònica mediàtica (grup Godó, al capdavant), política (sociovergència) i el conjunt d'una aliança que governa cada dia per passiva o per activa.
Balanços i continuitats.
En el balanç del tripartit, amb les seves llums i ombres i sense generalitzar-les, hem assistit a la definició del present i del futur en temes claus: Pacte d'infrastructures, agricultura transgènica, copagament de la sanitat, aplicació del Pla Bolonya, traducció catalana de les mesures d'ajust del govern social davant la crisi, Llei d'educació.
El terreny adobat de les alternances es verifica en temes de gran abast que han arrodonit una obra de govern condicionada per els poders aliens a la sobirania popular. No és cap novetat constatar la pèrdua de pes de la sobirania en unes democràcies de baixa intensitat marcades per el constant moviment de lobbies, aliances socioeconómiques i pressing mediàtic.
Amb aquestes consideracions, i amb les que calgui fer en relació a l'aliança dels tres grups del govern i la seva subordinació al projecte PSC i sociovergent, no és agosarat de dir que els poderosos han passat del domini extern del govern a ocupar-lo directament gràcies a la victòria convergent (o derrota tripartita). Retorna, doncs, CiU amb una part de la feina prèviament aplicada per els predecessors i amb un perfil ultraliberal marcat per l'aliança política i econòmica que inspira la formació del nou Consell Executiu.
Travessant el desert.
L'altra banda de l'alternança es disposa a afrontar mutacions de tota mena, reubicacions socials i travessies del desert incertes i que poden aportar sorpreses en la configuració del mapa polític futur. Encara quedarà un capitol municipal per resoldre i, per tant, un pas més en aquesta reestructuració de la geografia politica catalana.
El retrat de la política de les alternances avui es configura entorn de la dreta pura i dura, apel·lant patriotismes retòrics que dil·lueixen qualsevol indicatiu del "encara hi ha classes" i propugnant amplis consens entorn de la crisi. Convindrà afinar en les lectures de la crisi: Sortir de la crisi, per la dreta, per la burgesia, per el món financer és senzillament redoblar el poder, tornar al punt de partida, coronar el sistema bancari, ajudar els poderosos, eximir els responsables de la barbàrie capitalista. Sortir de la crisi, des de l'alternativa i no pas des de l'alternança, hauria de ser sinònim de sortir del capitalisme que la provoca i construir amb altres paràmetres una altra Catalunya i un altre món.
Un anticapitalisme necessari i encara en construcció.
Sembla que l'esquerra convencional no està per anticapitalismes. Els sindicats majoritaris -els seus dirigents- es mouen entre l'anunci de mobilitzacions i l'oferiment de concertacions socials. L'esquerra que ha governat es planteja el retorn a la societat i als moviments per trobar noves palanques per alternances futures.
Ens trobem davant dels signes evidents del que podriem caracteritzar com una estratègia sense estratègia? Si com hem apuntat constatem la feblesa de les democràcies, la pèrdua de sobirania en benefici de poders aliens a aquesta o la dimensió sistèmica integral i global del capitalisme com un tot intocable, ens hem de preguntar: Fins quan hem de veure una esquerra que apel·la les velles esperances de reforma sense reformes, alternances sense alternatives i política sense política?
Els temps del tripartit s'han acabat i tornen els temps de CiU. Els temps d'un anticapitalisme transversal (polític, sindical, cultural, social) no poden esperar i han de conformar una agenda, un camí i un mínim comú denominador de rebuig, resistència i pragmatisme. El pragmatisme anticapitalista, a Catalunya i arreu, és el de les xarxes organitzades, el de la construcció d'espais al marge del possible, el de l'experimentació i el del qüotidià. En aquest combat, cara a cara, és on es verifica el ser d'esquerres. En l'antagonisme i en la construcció d'un relat i d'unes pràctiques fora del curt circuit de les alternances i de l'ordre.
Minoritaris, possiblement, però francament necessaris per respondre directament a un estat de xoc constant que coneixem sota el nom de capitalisme. És el que ens toca.
Per "Conspirar és respirar" (*)
(*) "Conspirar és respirar" és un fanzine editat a Mataró
4 comentaris:
boníssima valoració de les eleccions i del govern difunt i molt acurada la caracterització del govern de CiU que ens espera com molt precisa la menció de que cal una esquerra que sigui lluitadora i que vag a fons contra el capital
però els militants d'ICV i d'EUiA quasi molts estariem per fer aquest pas malgrat inercies que es tenen i que la sortida del govern ha provocat desconcert. el dilema seria si treballar per fer convergir la lluita social contra el capital amb fer una nova majoria d'esquerres o només fer esforços per la majoria d'esquerres o fer-los per anar contra el capital.
es pot fer tot però no es pot estar en tot i l'article ja és un punt per pensar-ho
Tati... és un bon article. De fet, allò que dius, va ser un de les línies argumentals que no poques intervencions en el Consell Nacional de EUiA.
El fet, és que finalment hi ha el que hi ha, i que la construcció de una nova realitat social i política, i de forma importantíssima per la seva influença en les anteriors, de les relacions de producció, es tindran que fonamentar en aquesta xarxa social que ens doni forces en l'espai polític. Tot això, la realitat del moment es la que és, i renunciar a tenir "influença" i capacitat en l'espai polític no ens portarà tampoc a res de positiu per a la classe treballadora i classes populars. Renunciar a fer governs de majoria d'esquerres (tot i que la part majoritària d'aquestes coalicions son socialdemòcrates, i per tant reformistes, que no pas transformadores) es deixar pas a la Dreta.
Ara més que mai, toca fer anàlisis sincer del treball fet, dels errors, i també dels encerts. Toca donar alternatives, tenint clar que fins enguany només hem sigut alternança, i intentar "construir" que no des-construir, una nova refundació de l'esquerra social i política que vulgui no acceptar el sistema capitalista com a dogma. En aquest espai hi ha que sumar, i per fer-ho la construcció de estructures i realitats socials (més que les polítiques purament dites) d'alternativa son bàsiques (cooperatives, ateneus, etc...).
Salut i revolta
Hola Maxi,
l'article no és meu, en soc part dels redactors, ja veue que és d'un fanzine que fem una colla de gent i al marge de debats "de partit".
Estic totalment d'acord amb el que dius i només em mostro esceptic en la teva insistència en els governs d'esquerra. Si han d'haver governs d'esquerres ha de ser per governar la transició vers un altre sistema. em temo que donades totes les experiencies europees de gestió, les esquerres fonamenten les seves aliances en reformes sense reformes, alternança i concurrència amb el social-liberlalisme dels ex-partits socialistes. Crec que la manca de partits amb qui practicar aliances estratègiques realment d'esquerres està hiptecant les bones intencions de Die Linke, IU o els PC de França, Grècia i Portugal.
I a Catalunya ara està en joc la relació EUIA i ICV, i no només per el tema dels senadors i pactes no respectats, sinó per l'aposta d'ICV per el model eco-liberal de france Ecologie i per el partit de l'Uralde. cosa que complicarà el panorama d'IU a nivell d'estat.
a veure que et sembla el plantejament d'una força emergent a l'estat com Izquierda anticapitalista... és el meu referent des de Revolta i anem fent via.
la resta, i tant, f'acord.
salut!
Publica un comentari a l'entrada