manifest de maig, l'espai de debat de l'anticapitalisme i de l'ecosocialisme.

Per contactar, contribuïr o adherir-se a aquest espai d'opinió ens podeu enviar un mail a verdiroig@hotmail.com

dimecres, 30 de juny del 2010

Refundacions en curs i estratègies pendents


Corren temps de redefinicions i refundacions a l'esquerra. Assistim a la reestructuració de les families polítiques de l'esquerra europea i a les seves versions a nivell de l'estat espanyol i de Catalunya. El context de crisi del sistema capitalista i de les seves variables també afecta al que tradicionalment entenem per espais polítics. Aquesta idea dels espais polítics, convé puntualitzar-ho, és producte d'un determinat enfoc de la pròpia política entesa com un marc de concurrències electorals, d'alternàncies, de governança o d'oposició. El conjunt de la política definida així es mou en aquest domini i estableix les seves pràctiques en funció de les tendències demoscòpiques, els estats d'opinió, la publicitat i la tensió amb un subjecte inestable que és l'electorat.
Un dels factors que a alguns ens van portar a abandonar l'esquerra gestionària està relacionat amb una dissidència més general que inclou, a grans trets, el rebuig del món dels espais polítics tal com els hem definit anteriorment.

Avui observem una tendència inevitable a emprendre operacions de refundació (el cas d'IU) o d'agregació de grups (la recerca de referents estatals per part d'ICV). Uns i altres, van ser protagonistes conscients dels intents de sortida a la crisi del PCE-PSUC dels anys 80 que van propiciar l'aparició dels projectes que avui coneixem. L'efecte del fracàs del socialisme real, acompanyat de les disputes d'espai polític amb la socialdemocràcia van accelerar unes mutacions formals i l'adhesió ràpida a altres corrents emergents i, aleshores, combatius de l'ecopacifisme, l'ecosocialisme, de l'esquerra verda o, fins i tot, a una certa cultura política d'inspiració autònoma o movimentista.
Les primeres passes d'organitzacions com ICV o IU expressaven una voluntat d'acumulació de forces que es definia en base a construir, precisament, un espai polític "a l'esquerra de..." més que en fer una aposta estratègica de canvi radical davant del sistema capitalista. En aquells inicis, convé recordar-ho, un sector important de l'esquerra revolucionària es va sumar a les crides per una esquerra alternativa amb l'esperança de que la pluralitat articulada entorn d'un programa esdevingués un pla d'acció lligat als moviments socials i a les demandes des de baix i des de "fora" de la política convencional. L'experiment no va sortir bé. Les derives institucionalistes van arrelar i la cultura gestionària, amb tots els tics de l'agonística electoral, es van convertir en una constant fins desdibuixar qualsevol horitzó estratègic en el sentit revolucionari del terme i, per tant, de ruptura i d'antagonisme.

No cal fer una valoració sumària de les experiències governamentals d'ICV-EUiA o d'IU en ajuntaments i parlaments. Apuntar només que, especialment en el cas català, la subalternitat de la coalició de Saura/Herrera-Miralles, ha culminat la seva segona estada al govern tripartit amb una aplicació ("per imperatiu legal", Joan Herrera dixit) de les mesures antisocials del govern del PSOE i en un inusitat joc a dues bandes basat en el suport de la pròpia ICV-EUiA a les mobilitzacions sindicals i a la vaga general convocada justament contra les polítiques signades i implementades per aquesta coalició des del govern de Catalunya.

Tornant a l'inici de l'article, els espais polítics convencionals de l'esquerra es mouen i ens trobem davant la convocatòria de refundacions i nous projectes. La refundació anunciada per la direcció d'IU es perfila com una ocasió per pacificar una organització en permanent conflicte. IU, però, propugna canvis i nous hortizons en termes d'espai polític convencional en el marc de les ofertes partidàries des de dalt. La paraula "refundació" és redundant. L'experiència anterior ha fet fallida i, certament, es fa necessària aquesta formulació. Una referència que s'utilitza per analitzar les causes de la desfeta és el grau de representativitat electoral i precisament per això, es projecta una nova IU, més ben "acompanyada", amb més incidència "mediàtica" i amb possibles canvis de format, de denominació i de llenguatge. El buit de la refundació, però, segueix sent el que anomenem "la qüestió estratègica". Més enllà de les crides unitàries, renovadores i d'afirmació del propi espai polític, el paper d'una organització d'esquerres com IU davant del capitalisme no sembla que vagi més enllà d'una vaga fòrmula de "lluita i de govern" i d'una apel·lació interclassista al "patriotisme republicà" tal com es va palesar a l'assemblea refundadora del pont de Sant Joan. Enlloc hi trobem una clara demarcació estratègica en relació a l'antagonisme imprescindible i a la necessària independència política de l'esquerra davant del capitalisme i de la democràcia parlamentària bloquejada o a l'articulació d'estratègies des de baix a dalt i al marge dels paràmetres del (des)ordre existent. Refundats o reagrupats, els companys i companyes d'IU no ens proposen un marc d'acumulació de forces per sortir del teatre d'operacions del capitalisme o per fer front als dispositius de dominació de les "democràcies" sense sobirania que imperen en el món actual. Els missatges apunten a un nou episodi de la teoria dels espais polítics convencionals. Amb una certa visió estratègica caldria esperar quelcom més que un "estar a l'esquerra del PSOE" (avui social-liberal).

L'esquerra hauria de definir el seu territori en funció de la totalitat del sistema que vol combatir. Precisament aquest extrem és el que propugna l'esquerra anticapitalista promovent una esquerra de combat. Una esquerra que no pot perdre el nord dins d'una cursa competitiva entre espais polítics convencionals instal·lada en el domini del "possible" i de les alternàncies perpètues. Pot semblar pressumptuós, però la refundació de l'esquerra necessita tractar en primera instància la refundació de la política en un sentit molt ampli i alliberar-la del domini tancat i parapolític en que es manifesta avui en dia. Manca una idea mobilitzadora davant del descredit de la política i que, lamentablement, no està present en l'ambient refundador d'aquests dies ja que, per contra, es tornen a respirar els mateixos topics sobre el paper dels "agents" socials, l'alternància, la transició, l'estat o la gestió institucional. En aquesta línia, observarem com la resposta a la crisi torna a estar dominada per el conjunturalisme de les cupules sindicals i els tacticismes polítics dels qui estan immersos en campanyes electorals permanents.

Dit això pel que fa a IU, ara podriem parlar de la nova fase d'ICV, de la fascinació d'aquests per el model ecosocial-liberal de Cohn-Bendit o per la seva voluntat d'articular formacions de centre-esquerra de les nacionalitats i pobles en un bloc a l'estil Europe Ecologie amb una operació de disseny i enginyeria electoral "marca de la casa". Però això ja és una altra història.

Àngel Pagès. Militant de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista.

3 comentaris:

Carles ha dit...

certament la refundació d'IU és un malson en mans de gent que no sap on para, discrepo amb l'autor de l'article perquè en el fons la seva critica la fa des d'un esquema molt bèstia i antisistema gens convenient en els dies actuals. El que no m'agrada és la coletilla final contra ICV que falseja la realitat en la justa mesura que ICV és per a mi la millor manera de ser d'esquerres amb reflexió, bon tarannà, renovació, convenciment de la democracia a tenir, aires d'avui, bona imatge i inmillorable prestació si ho comparem amb l'enquilosament de Cayo Lara o amb les declaracions incendiaries del radicalisme de l'autor del text.
ICV ha superat amb nota alta el seu paper al govern i aviat rebrà el premi de l'electoral que al cap i a la fi és qui marca sobiranament el destí de les formes i dels continguts democratics que es volen desprestigiar amb aquest article propi del maig del 68, o sigui rematadament passat de moda.
Visca ICV!
i que IU es modernitzi o morirà de vell.

Maxi ha dit...

Carles... és evident que el model que planteja Tati sobre ICV, és el model que tu defenses. Cap valoració de fons sobre les desigualtats socials i les estructures i contradiccions que son les seves generadores. No és suficient parlar d'ecologia o de fer polítiques "modernes", sense entrar a fer-se preguntes..: que vol dir ser moderns??, o és que la defensa del model de relacions socials sense qüestionar les relacions productives i econòmiques, no son velles receptes dels portaveus dels grups socials privilegiats?; podem fer una actuació ecològica o política ecològica, sense valorar l'impacte que tindrà sobre la societat (persones, recorda) i el model productiu actual?, entenem que aquest model productiu es basa en el creixement i l'expansió, i per tant que té dintre de la seva matriu la necessitat d'espoli dels recursos naturals i humans?, i si ho entenem, com podem fer polítiques verdes sense qüestionar el sistema actual, i proposar alternatives que vagin més enllà de la subordinació social al capitalisme?.

Tati.., les teves reflexions sempre son ben valorades. Tot i això, crec que prendre partida contra les formacions i plataformes que puguin servir com a mediadores polítiques, entre l'esquerra social tradicional (basada en l'estructura classista com a principis identitàris i de superació), l'esquerra cultural (a la que defenses) que basa les seves lluites per sobre de l'eix pel reconeixement social (lluita pel reconeixement social de l'homosexualitat, de la lluita emancipadora de la dona, de les persones nouvingudes, etc...), i l'esquerra gestionaria (aquella/es que entén la necessitat de tenir representació en les diferents institucions, per poder transformar des dels espais de representació), anteposant principis de "combat" o de "radicalitat" per sobre dels de "concentració" de forces que IU proposa, amb una idea bàsica "emancipadora" del Capitalisme, es un error "estratègic".

Potser no serà un camí fàcil, tu ja ho saps, ja que vares ser company de camí quant varem intentar des de Manifest de Maig "unificar" els espais de l'esquerra transformadora Catalana sota un projecte comú; la "refundació" que ara proposa IU, té que ser capaç de formar ponts entre els diferents actors socials i polítics, per generar un nou teixit social que doni veu a aquesta forma de fer política. Sense dogmatismes, però amb les idees com brúixola i llum dintre de l'actual foscor.

Salut i revolta company!.

àngel (passat de moda i què?) ha dit...

Carles, m'agrada estar rematadament passat de moda com el maig del 68, conex ICV i la seva deriva...com li passa al com`pany Maxi, que ja sap com les calcen a can ICV...

Maxi, salut i a veure quan ens trobem amb cerveseta i debat.

...ai, la moda! quina manera d'enterrar els ideals en nom de si una cosa està de moda o no ho està (Carles, què hi farem!)