Refundacions en curs i estratègies pendents

Corren temps de redefinicions i refundacions a l'esquerra. Assistim a la reestructuració de les families polítiques de l'esquerra europea i a les seves versions a nivell de l'estat espanyol i de Catalunya. El context de crisi del sistema capitalista i de les seves variables també afecta al que tradicionalment entenem per espais polítics. Aquesta idea dels espais polítics, convé puntualitzar-ho, és producte d'un determinat enfoc de la pròpia política entesa com un marc de concurrències electorals, d'alternàncies, de governança o d'oposició. El conjunt de la política definida així es mou en aquest domini i estableix les seves pràctiques en funció de les tendències demoscòpiques, els estats d'opinió, la publicitat i la tensió amb un subjecte inestable que és l'electorat.
Un dels factors que a alguns ens van portar a abandonar l'esquerra gestionària està relacionat amb una dissidència més general que inclou, a grans trets, el rebuig del món dels espais polítics tal com els hem definit anteriorment.

Avui observem una tendència inevitable a emprendre operacions de refundació (el cas d'IU) o d'agregació de grups (la recerca de referents estatals per part d'ICV). Uns i altres, van ser protagonistes conscients dels intents de sortida a la crisi del PCE-PSUC dels anys 80 que van propiciar l'aparició dels projectes que avui coneixem. L'efecte del fracàs del socialisme real, acompanyat de les disputes d'espai polític amb la socialdemocràcia van accelerar unes mutacions formals i l'adhesió ràpida a altres corrents emergents i, aleshores, combatius de l'ecopacifisme, l'ecosocialisme, de l'esquerra verda o, fins i tot, a una certa cultura política d'inspiració autònoma o movimentista.
Les primeres passes d'organitzacions com ICV o IU expressaven una voluntat d'acumulació de forces que es definia en base a construir, precisament, un espai polític "a l'esquerra de..." més que en fer una aposta estratègica de canvi radical davant del sistema capitalista. En aquells inicis, convé recordar-ho, un sector important de l'esquerra revolucionària es va sumar a les crides per una esquerra alternativa amb l'esperança de que la pluralitat articulada entorn d'un programa esdevingués un pla d'acció lligat als moviments socials i a les demandes des de baix i des de "fora" de la política convencional. L'experiment no va sortir bé. Les derives institucionalistes van arrelar i la cultura gestionària, amb tots els tics de l'agonística electoral, es van convertir en una constant fins desdibuixar qualsevol horitzó estratègic en el sentit revolucionari del terme i, per tant, de ruptura i d'antagonisme.

No cal fer una valoració sumària de les experiències governamentals d'ICV-EUiA o d'IU en ajuntaments i parlaments. Apuntar només que, especialment en el cas català, la subalternitat de la coalició de Saura/Herrera-Miralles, ha culminat la seva segona estada al govern tripartit amb una aplicació ("per imperatiu legal", Joan Herrera dixit) de les mesures antisocials del govern del PSOE i en un inusitat joc a dues bandes basat en el suport de la pròpia ICV-EUiA a les mobilitzacions sindicals i a la vaga general convocada justament contra les polítiques signades i implementades per aquesta coalició des del govern de Catalunya.

Tornant a l'inici de l'article, els espais polítics convencionals de l'esquerra es mouen i ens trobem davant la convocatòria de refundacions i nous projectes. La refundació anunciada per la direcció d'IU es perfila com una ocasió per pacificar una organització en permanent conflicte. IU, però, propugna canvis i nous hortizons en termes d'espai polític convencional en el marc de les ofertes partidàries des de dalt. La paraula "refundació" és redundant. L'experiència anterior ha fet fallida i, certament, es fa necessària aquesta formulació. Una referència que s'utilitza per analitzar les causes de la desfeta és el grau de representativitat electoral i precisament per això, es projecta una nova IU, més ben "acompanyada", amb més incidència "mediàtica" i amb possibles canvis de format, de denominació i de llenguatge. El buit de la refundació, però, segueix sent el que anomenem "la qüestió estratègica". Més enllà de les crides unitàries, renovadores i d'afirmació del propi espai polític, el paper d'una organització d'esquerres com IU davant del capitalisme no sembla que vagi més enllà d'una vaga fòrmula de "lluita i de govern" i d'una apel·lació interclassista al "patriotisme republicà" tal com es va palesar a l'assemblea refundadora del pont de Sant Joan. Enlloc hi trobem una clara demarcació estratègica en relació a l'antagonisme imprescindible i a la necessària independència política de l'esquerra davant del capitalisme i de la democràcia parlamentària bloquejada o a l'articulació d'estratègies des de baix a dalt i al marge dels paràmetres del (des)ordre existent. Refundats o reagrupats, els companys i companyes d'IU no ens proposen un marc d'acumulació de forces per sortir del teatre d'operacions del capitalisme o per fer front als dispositius de dominació de les "democràcies" sense sobirania que imperen en el món actual. Els missatges apunten a un nou episodi de la teoria dels espais polítics convencionals. Amb una certa visió estratègica caldria esperar quelcom més que un "estar a l'esquerra del PSOE" (avui social-liberal).

L'esquerra hauria de definir el seu territori en funció de la totalitat del sistema que vol combatir. Precisament aquest extrem és el que propugna l'esquerra anticapitalista promovent una esquerra de combat. Una esquerra que no pot perdre el nord dins d'una cursa competitiva entre espais polítics convencionals instal·lada en el domini del "possible" i de les alternàncies perpètues. Pot semblar pressumptuós, però la refundació de l'esquerra necessita tractar en primera instància la refundació de la política en un sentit molt ampli i alliberar-la del domini tancat i parapolític en que es manifesta avui en dia. Manca una idea mobilitzadora davant del descredit de la política i que, lamentablement, no està present en l'ambient refundador d'aquests dies ja que, per contra, es tornen a respirar els mateixos topics sobre el paper dels "agents" socials, l'alternància, la transició, l'estat o la gestió institucional. En aquesta línia, observarem com la resposta a la crisi torna a estar dominada per el conjunturalisme de les cupules sindicals i els tacticismes polítics dels qui estan immersos en campanyes electorals permanents.

Dit això pel que fa a IU, ara podriem parlar de la nova fase d'ICV, de la fascinació d'aquests per el model ecosocial-liberal de Cohn-Bendit o per la seva voluntat d'articular formacions de centre-esquerra de les nacionalitats i pobles en un bloc a l'estil Europe Ecologie amb una operació de disseny i enginyeria electoral "marca de la casa". Però això ja és una altra història.

Àngel Pagès. Militant de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista.

EL FALS DEBAT DELS SIMBOLS I ELS PADRONS MUNICIPALS

El populisme avança. Entre la politització de les identitats i la despolitització de l'economia

Per Àngel Pagès. Maresme.

Estem assistint a una nova estocada del feixisme transversal, que afecta sectors amplis de la política social-liberal disfressada de feminisme i laïcitat.

S'utilitza el tema de la burka o el padró municipal (primer pas) per avançar gradualment en el que realment els motiva: La persecució de "l'altre".

Tot aquest modus operandi està basat en la sistemàtica politització de la identitat, l’establiment de categories de suposada superioritat democràtica i cultural i el càlcul precís sobre l’extracció de vots entre els sectors més vulnerables.

Una nova versió del "pobres contra pobres" estimulada per una classe política imbècil que està assumint les mesures somiades per una extrema dreta que hores d’ara ja és “televisiva”.

Cal dir, a més, que l'augment de la politització de la identitat realment existent (estètica, religiosa, cultural, nacional) és inversament proporcional a una interessada despolitització de l'economia (1) i que, dit en altres paraules, ens remet a la versió contemporània de les polítiques burgeses de construcció de subjectes abstractes de base identitària com a dispositius d'invisibilització dels antagonismes de classe. Tot plegat és, doncs, un "caldo" excel·lent de populisme transversal que, fomentat per l'extrema dreta, reviu -amb registres suposadament laics i falsament feministes- en mans de les forces polítiques de l’arc parlamentari convencional.

Hauriem de blindar, no sé com, l'esquerra radical (i la que no ho és) front aquestes tendències i fer de la resistència social i del pensament critic uns autentics baluards davant la demagògia racista d'uns o el fonamentalisme liberal dels altres.

Enmig de la terra cremada del feixisme, avança un discurs "politicament correcte” que es presenta com a valedor de drets democràtics i, fins i tot, feministes, quan el que realment planteja és una jerarquització cultural i identitària.

Sovint s'observa un panorama, compartit de manera transversal amb matisos, caracteritzat per una sindrome de "superioritat" que aferma dispositius psicològics i polítics de dominació en nom de la democràcia i la civilització, que destrueix els vincles indispensables de classe, de subalternitat i d'antagonisme que urgeixen a les classes populars que urgeixen a les classes populars en la fase de crisi sistèmica present.

La cosa, doncs, es complica. La barbàrie està servida.

Això anirà a més. Aviat parlar de Plataforma per Catalunya serà insuficient. La política convencional ja respira aquest ambient (hegemonia) i ens adverteix de que ho tindrem dificil per resistir l'embestida i capgirar la situació (és a dir: Per fer política).

Set anys enrere, a Premià de Mar alguns vam ser testimonis directes del que representa la prohibició d'una mesquita, la irrupció en cadena de diverses formes de xenofòbia explícita i implícita, la testimonial i minoritària resistència davant del racisme i el clima d'histèria social que es vivia als carrers. La crisi capitalista actual accentuarà els senyals d'aquest fenomen. Si no tenim clares aquestes premises dificilment podrem plantejar una sortida social i de classe a l'estat de coses present.

No podem caure en el parany etern de la sistemàtica politització de les identitats. Està en joc el sentit real, profà i universal de l'emancipació i de la pròpia noció de política.

(1) Slavoj Zizek. En defensa de la intolerancia. Ed. Sequitur

Fotografia: Robert Frank.

Anticapitalisme i ecosocialisme. Des de baix i a l'esquerra.

La qüestió estratègica, punt de partida bàsic per a una pràctica política realment transformadora, passa per les decisions polítiques que l'esquerra ha de prendre davant el present del capitalisme, en la disjuntiva entre la dificultat de gestionar allò que en el fons cal abolir o en l'adopció d'un discurs i unes pràctiques de transició i avenç anticapitalista orientades a canviar el món de base.

És necessari, doncs, demarcar el camp de l'estratègia. Es tracta de fixar un projecte des de la seva autonomia i independència i en relació al relat i al sistema dominant en el seu conjunt. No limitar l'acció política a una diferenciació discursiva i a un seguit de desencontres esquerra-dreta sobre visions de la democràcia institucional o entorn de temàtiques que polaritzen opinions però que no incideixen en el debat de fons sobre el capitalisme i les seves formes de dominació.

Assistim a un reagrupament de l'esquerra post-comunista i social-ecologista amb diversos formats. Mentres l'esquerra de matriu comunista o eurocomunista es debat entre els principis i les coalicions instrumentals (cas alemany, cas espanyol), la socialdemocràcia, desplaçada definitivament al centre social-liberal, experimenta nous àmbits d'influència en la resposta des del "sistema" als reptes climàtics. El cas dels Verds alemanys (socialdemòcrates en les politiques i de gran ambigüitat en el discurs dreta/esquerra) és paradigmatic i, més proper encara, el podem observar en el cas de Catalunya (ICV) on el binomi ecologia/socialisme conforma una nova opció reformista sense reformes que es complementa de manera subalterna amb la socialdemocràcia convencional. Aquest darrer cas es reafirma constatant la participació per dues vegades en els governs del PSC: Assumpció general de les polítiques social-liberals del govern, votar contra els transgènics al parlament per assumir a posteriori tot el paquet agrícola del govern, gesticular davant la LEC i encaixar el resultat amb l'aplicació corresponsable que requereix un govern unit i, a grans trets,el mateix aplicat al conjunt de l'acció de govern (disciplina i Entesa, obliga) i en la implementació de mesures amb el segell ecològic desprovistes de l'enfoc d'una ideologia antagonista de signe ecosocialista i d'inspiració crítica amb el model dominant i la seva base capitalista.

La referència "verda" desvinculada de la crítica sistèmica pren un relleu especial i afegeix una visió més a la cultura del capitalisme verd entre la familia dels partits verds europeus (dels quals ICV n'és part activa). En aquest sentit és significativa la caracterització de l'experiència francesa d'Europe Ecologie. A l'estat francès, Europe Ecologie apareix com el centre de la nova reestructuració de l'espai de l'esquerra gestionària. La coalició dirigida per l'ex-revolucionari Daniel Cohn-Bendit, s'ha convertit el el buc insignia del neo-ecologisme capitalista i la font de màxima inspiració dels verds de l'estat espanyol. No és gratuït l'adjectiu de capitalisme verd aplicat a la familia dels verds europeus. El mateix Cohn-Bendit, davant les evidències destructives del canvi climàtic ho va escriure ben clar l'any 1998 a "Un deseo en política" (La Découverte):

“Lo que la izquierda debe hacer valer hoy, es que esta evolución tiene aspectos destructivos, ya que la producción amenaza con destruir el planeta. Hacer esta demostración no es fácil, pero se puede hacer en el mismo nombre de la economía de mercado, ya que estoy a favor del capitalismo y la economía de mercado."

Sobren comentaris. És la qüestió estratègica. És allò que iniciava aquest article. És, lamentablement, la guia d'acció del nou capitalisme verd instal·lat en el discurs de l'esquerra gestionària. Més lamentable, però, és el disseny d'estratègies i aliances d'esquerra entorn d'aquest discurs, d'aquest projecte i d'aquesta nova versió de la socialdemocràcia més convencional. Unes aliances per les quals aposten les direccions d'IU i d'EUiA, justament ara, justament en temps de crisi capitalista. En temps de grans necessitats de demarcació, acumulació de forces i construcció de projectes alternatius i independents del relat del capital.

Quan més apreta la crisi sistèmica, més ineludible esdevé actuar des de baix, des de les lluites, des de les resistències. És necessària la construcció permanent d'una xarxa anticapitalista que s'expressi al carrer, als moviments socials, als sindicats, a les ciutats i a les comarques. L'anticapitalisme social i polític ha de fer un pas més i ocupar més espais de combat i de resistència. Amb una demarcació estratègica diferenciada del capital i no subordinada a les aliances convencionals de la política superestructural, fins i tot la participació dels/les anticapitalistes en el camp electoral pot ser una forma més d'estendre un projecte de canvi social que, en primera instància i fonamentalment haurà de sorgir des de baix.

Tallar amb les derives governamentals, les subalternitats amb el món de la política professional i el marqueting verd i politicament correcte, són arguments de pes a l'hora de donar suport actiu i militant a una opció anticapitalista diferenciada del possible i vinculada a un projecte d'acció transversal, al carrer, als moviments socials, a les lluites i que entengui les concurrències electorals com una part i no com un tot de la política d'esquerres lligada a un projecte revolucionari en el sentit més universal del terme i en consonància amb els temps que corren.

Àngel Pagès. Premià de Mar

Toni Guirao. Mataró

ex-adherits d'ICV. Militants de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista

Júlia Morell. Barcelona

ex-adherida a Joves d'Esquerra Verda i militant de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista

Teresa Navarro. Premià de Mar

ex-membre de la Coalició d'Esquerres de Premià de Mar (ICV-EUiA-EPM) i militant de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista

UNA VEU ANTICAPITALISTA (A DEBAT)

Obrim debat: davant les properes eleccions al parlament de Catalunya, les opcions de l'esquerra a debat: ICV-EUiA, RG-EA, CUP, etc... (s'admeten materials de cada grup).

Necessitem una veu anticapitalista

La situació política catalana està marcada pel triple impacte dels estralls de la crisi econòmica, i social, els escàndols de corrupció i el fracàs del reforma estatutària, amb un Estatut sense credibilitat i amenaçat per la sentència del Tribunal Constitucional.

Els tancaments d’empreses i els EROs es mutipliquen, front la passivitat del govern d’Entesa. Les polítiques de sortida de la crisi busquen que la paguem tots i totes i aprofundeixen l’actual model econòmic, i les seves bases de destrucció social i ecològica. El model de creixement basat en l’especulació immobiliària, la destrucció ambiental, els baixos salaris i l’endeutament s’ha ensorrat irremediablement. Ens deixa un panorama de desolació, esquitxat d’escàndols de corrupció, que estan estretament lligats amb la lògica del neoliberalisme.

Impulsar les convergències i les resistències des de baix

Front als intents que la crisi la paguin els i les treballadores i no els seus reponsables és necessari organitzar una resposta social amb criteris unitaris, buscant la convergència entre els diversos sectors colpejats per la crisi i les diferents lluites, per evitar que aquestes quedin aïllades. La traducció del malestar front la crisi en resistència social està sent difícil, tot i que, aquí i allà, van sorgint lluites però, encara, limitades.

L’èxit del recent Fòrum Social Català mostra que, malgrat les dificultats, hi ha un potencial de lluita real i que, per sota, alguna cosa es mou. El repte que tenim és passar de les convergències simbòliques expressades en els Fòrums en convergències reals, afavorint l’articulació de les mobilitzacions i la seva solidaritat recíproca. Les iniciatives durant la presidència espanyola de la Unió Europea haurien de servir per afavorir la confluència entre campanyes i mobilitzacions i crear espais de trobada, en paral.lel a l’organització de les mobilitzacions des de baix, barri a barri, centre de treball a centre de treball.

Reforçar els moviments socials, les lluites, i reconstruir el teixit social, als barris, centres de treball i centres d’estudi, és la base i el punt de partida, per a poder reconstruir una nova esquerra i per aturar les polítiques neoliberals i els intents de donar una sortida pro-capitalista a la crisi.

Una alternativa anticapitalista a Catalunya

Però amb la resistència social no n’hi ha prou. És necessari també construir una alternativa anticapitalista, ecologista, feminista i internacionalista, en el terreny polític, que no deixi la representació política en mans dels partits que avui la monopolitzen. L’esquerra catalana té el repte d’avançar cap a la configuració d’una alternativa pel conjunt de Catalunya, que ofereixi un projecte d’esquerres lligat als moviments i a les lluites socials. L’esquerra governant s’ha mostrat totalment inservible com a instrument de defensa de la millora de les condicions de vida dels i les treballadores i de preservació del mediambient. S’ha mostrat com una esquerra totalment sotmesa als dictats i als interessos empresarials. Urgeix fer aparèixer un referent alternatiu i engrescador front la crisi, que ja ha esdevingut irreversible, de la representació política tradicional.

No existeixen fórmules màgiques per a l’articulació d’una nova alternativa anticapitalista a Catalunya. Les confluències entre els diferents sectors organitzats han de ser fruit, no d’acords en fred i artificials des de dalt, sinó conseqüència d’un treball previ en comú i de la verificació d’acords suficients, en el terreny programàtic i de pràctica quotidiana, i del forjament de confiances mútues i del reconeixement de la pròpia pluralitat de l’esquerra combativa i de l’especificitat dels diferents projectes existents. Un nou projecte anticapitalista, més enllà de les confluències dels sectors organitzats, té el gran repte d’atraure i ser atractiu per amplis sectors dels activistes socials, veïnals i sindicals, avui no organitzats políticament.

Entre tots i totes, tenim el repte de comprovar si això és possible i anar forjant un camí comú per part dels i les que estem convençudes que cal canviar el món de base.

Una candidatura anticapitalista a les properes eleccions al Parlament

Amb aquesta perspectiva, des de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista volem treballar per impulsar una candidatura anticapitalista per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Les eleccions són un moment més en les passes a donar per construir una alternativa anticapitalista i un terreny a disputar a l’esquerra institucionalitzada supeditada als interessos empresarials. No són ni l’únic terreny ni tan sols el més important, però no podem permetre que aquells que monopolitzen la representació política i electoral ho segueixin fent. Després de dues legislatures de govern tripartit, que ha demostrat el fracàs de l’esquerra governant per fer polítiques de transformació social, no podem quedar-nos de braços creuats. No ens podem resignar. El fracàs del tripartit només fa que preparar el retorn de la dreta al poder.

Moltes persones d’esquerres, davant l’inexistència d’una alternativa sòlida, encara segueixen donant suport, sense convicció i de mala gana, als partits tradicionals de l’esquerra o, simplement, segueixen optant per l’abstenció resginada i crítica. Es tracta de donar passos per anar trencant amb el dilema de votar instrumentalment pel mal menor o quedar-se en l’abstenció escèptica o resignada, oferint una alternativa anticapitalista a l’esquerra gestionària. Recolzar el mal menor és sovint el camí més ràpid que porta al mal major.

Necessitem una candidatura anticapitalista a les properes eleccions al Parlament de Catalunya que desafii a l’esquerra avui encara hegemònica, subalterna a les polítiques social-liberals, i als límits del marc constitucional vigent i de la fracassada reforma estatutària. Per avançar en aquesta direcció des de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista ens dirigirem als diferents sectors de l’esquerra combativa catalana per plantejar la necessitat d’una candidatura anticapitalista el més sòlida posible i estudiar les vies per a dur-la a terme.

Amb aquest propòsit, ens dirigirem a aquelles organitzacions que avui formen part encara d’EUiA, com ara el PSUC-Viu, però que han mantingut posicions crítiques respecte al rol subaltern d’aquesta formació i que tenen un compromís amb les lluites socials.

Igualment, considerem important articular una discussió amb l’Esquerra Independentista i explorar vies de col.laboració en aquest terreny i les possibilitats de posar en peus una candidatura per a les properes eleccions al Parlament, sobre la base d’una orientació anticapitalista i de ruptura amb l’actual ordre constitucional, i com a resultat de confluències reals en les lluites.

També volem prosseguir la discussió amb organitzacions de l’esquerra anticapitalista com En Lluita i altres, plantejant-los la necessitat de impulsar una candidatura a les eleccions catalanes.

En aquest camí, esperem comptar també amb les voluntats i suport de més militants desencantats dels partits tradicionals, com ICV, que es vagin decantant cap a la construcció d’una alternativa anticapitalista, així com d’activistes de moviments socials que comparteixin la necessitat de construir nous referents polítics, però que avui per avui no estan políticament organitzats. Per a nosaltres, la incorporació d’amplis sectors d’activistes socials, sindicals i veïnals a la construcció d’una alternativa anticapitalista és un element estratègic de primer ordre.

Impulsar una candidatura anticapitalista, ecologista, feminista i internacionalista, a les pròximes eleccions catalanes no serà un camí fácil. El fracàs de l’esquerra gestionaria i l’impacte de la crisi, però, exigeix que des de l’esquerra combativa donem passos endavant i no ens quedem de braços creuats.

Necesitem una veu anticapitalista al Parlament de Catalunya i ens hem de posar en marxa per construir-la

l'esquerra ha de ser anticapitalista

Corrupció, democràcia municipal i sistema bloquejat

Santa Coloma de Gramenet: A qui no l’interessa la dissolució?

Per Antoni Jaumandreu i de Balanzó ’Pepònio’ [1]

Tota Catalunya i mig Estat ha reaccionat als greus esdeveniments de Santa Coloma. Fins i tot el President de la Generalitat ha demanat perdó als colomencs. Aquí -a la nostra ciutat- la reacció ha estat zero. Només ‘lamentacions’ i ‘consternació’ que ens fan visualitzar una patètica amalgama de polítics i càrrecs plorosos i atemorits que semblen dubtar si demà no vindrà la Guàrdia Civil a buscar-los a ells també o si perilla el seu lloc de treball.

Però malgrat aquest panorama desolador els polítics que estan a l’Ajuntament s’enroquen a seguir en aquesta situació i ornamenten els seus discursos amb paraules buides i amb crides a la responsabilitat com si algú de nosaltres fos responsable del que ha passat. I és que ja està bé d’hipocresia! A cap d’ells els interessa la dissolució!

El primer a qui no l’interessa que dissolguin l’ajuntament és al Sr. Antoni Fogué ja que la seva acta de regidor quedaria en suspens i conseqüentment no podria seguir sent President de la Diputació de Barcelona. Però en el cas del senyor Fogué la qüestió pren una dimensió paradoxalment curiosa. La Llei diu que si un consistori es dissol el govern de l’Estat encarrega al president de la Diputació de la província la formació d’una junta gestora, aquestes normalment formades per ex-secretaris municipals i tècnics en excedència. Aquí la Llei topa amb una excepció curiosa: si el govern de l’Estat dissol l’Ajuntament, també dissol al Sr. Fogué i per tant hauria de ser el vicepresident de la Diputació, ara per ara Bartomeu Muñoz, qui nomenés aquesta gestora. Així no és estrany intuir que la dissolució destapa un ‘pollastre considerable’, que fins i tot li faria vergonya fer públic al més desvergonyit del PSC. Cal dir que els següents vicepresidents són d’ICV-EUiA i de ERC ja que a la Diputació governen en pacte.

És també evident que a cap dels partits que estan a l’ajuntament tampoc no els interessa la dissolució. Tots, persones i partits, viuen i depenen dels seus càrrecs. Les popularment anomenades ‘poltrones’ són un gran entrellat d’interessos entre els mateixos partits per subsistir en un sistema que està fent aigües per tot arreu.

Per altra banda, què seria dels càrrecs de confiança política de l’Ajuntament? La casa gran colomenca està ben nodrida de càrrecs ben col·locats i ben pagats que no suportarien -ni ells ni els seus partits- renunciar d’un dia per l’altre als seus bons sous i prerrogatives.

A qui l’interessa doncs la dissolució? Evidentment l’interessa a la ciutat. I és per això que Gent de Gramenet la demana. Prou ja d’hipocresies i de justificacions banals. Ara, després del que ha passat és el moment de començar una altra etapa a Santa Coloma. Toca una pàgina en blanc en la història de la ciutat en la qual, entre tots i totes, puguem escriure una nova etapa lliure d’interessos i d’hipocresies. Una nova època on el més important sigui la regeneració democràtica, una forma de governar transparent i la participació dels ciutadans i ciutadanes en el seu propi destí amb l’objectiu de millorar el benestar de les persones i aprofundir en la solidaritat.

Us apunteu a lluitar per això? Jo sí!

Notes

[1] Article aparegut a la web de Gent de Gramenet.

La crisi no s’ha acabat...la corrupció tampoc

Els darrers mesos hem assistit a una intensa campanya de propaganda desplegada pels principals governs de tot el món, entre ells el català i l’espanyol, sobre el final de la crisis. El discurs és simple: el pitjor ja ha passat, la recuperació s’aproxima i enfilem ja la recta final. Assumpte conclòs. I dintre de poc, business as usual, com diuen als Estats Units. Ben mirat, la crisi no era tan greu.

La realitat, però, sembla una mica diferent. La crisi econòmica s’ha transformat en una veritable crisi social, on l’atur i les dificultats per arribar a final de mes són una realitat que afecta amplis sectors de la població. Estem al final del principi, no al principi del final.

Més d’un any després del crack de Wall Street, malgrat la retòrica dels governs del G20, les mesures adoptades arreu busquen fer pagar el cost de la crisi als sectors populars i apuntalar els fonaments de l’actual model econòmic, sense canvis significatius més enllà de la correcció d’alguns “excessos”. Contràriament a algunes il·lusions inicials, sovint extretes de lectures errònies dels anys trenta, no hi ha hagut un gir neokeynesià a les polítiques dominants cap a un “capitalisme regulat”.

No plouran reformes espontànies des de dalt. Per aconseguir un canvi d’orientació, caldria construir una altra correlació de forces entre capital i treball. Però la resposta social als intents que la crisi la paguem tots i totes són de moment encara dèbils. Hi ha un biaix molt gran entre el descrèdit de l’actual model econòmic i la seva traducció en mobilització col·lectiva. I la política dels grans sindicats, francament, no ajuda gaire, i afavoreix la passivitat i la resignació.

A un paisatge marcat per la crisi cal afegir-hi l’esclat dels greus escàndols de corrupció que han sacsejat Catalunya en el darrer període. De nou, les explicacions oficials que s’intenten vendre no són creïbles. Si la crisi no és conseqüència del comportament irresponsable de quatre directius i banquers avariciosos, sinó que es tracta d’una crisi sistèmica i estructural; la corrupció tampoc és resultat de comportaments aïllats d’individus amb afany d’enriquir-se a tot drap. La corrupció està lligada a un determinat model de desenvolupament basat en l’especulació immobiliària, els lligams entre poder polític i empresarial, i la transformació dels partits en maquinàries electorals, dirigides per una casta de polítics professionals amb sensació d’impunitat i de blindatge absolut.

En un context com l’actual, marcat per la crisi, la corrupció i el desencís generalitzat és necessari organitzar una àmplia resposta. Les reaccions dels sectors populars, en escenaris com l’actual, poden estar dominades per la por i l’egoisme o per la ràbia front a la injustícia i la solidaritat. I orientar-se cap a opcions progressistes o girar-se cap a alternatives reaccionàries. Malgrat les dificultats de la situació, no cal ser pessimistes. Estem en cara en una primera etapa.

Les mobilitzacions d’aquests dies a Santa Coloma de Gramanet contra la corrupció, les protestes ecologistes en ocasió de la conferència de l’ONU sobre canvi climàtic a Barcelona i l’inici dels preparatius per organitzar una àmplia resposta a la presidència espanyola de la Unió Europea el primer semestre del 2010 van en la direcció adequada. Junt amb això, hem de seguir treballant per a la construcció d’una alternativa anticapitalista avui més necessària que mai, que defensi un horitzó de ruptura amb una realitat cada cop més inacceptable.

estratègies segons daniel bensaïd. debat obert ecosocialisme i anticapitalisme

Ha llegado el momento de definir la estrategia

Entrevista a Daniel Bensaïd en Público

Domingo 4 de octubre de 2009

• [Castellano]

Por Andrés Pérez [1]

El filósofo francés Daniel Bensaïd acaba de publicar su Elogio de la Política Profana (Península), una obra densa y compleja, con la que este pensador espera contribuir a un contraataque de la izquierda transformadora capaz de sacar a la gente modesta del marasmo de la crisis que no pasa.

En su elogio, este pensador eminentemente político, es desconcertante. En el contexto presente, el del "autoritarismo liberal", y sin ocultar su pertenencia al Nuevo Partido Anticapitalista (NPA) francés, Bensaïd intenta hallar dónde se encuentran los polos de resistencia fértiles. Y , entre ellos, intenta separar la paja del grano, cargando a veces con virulencia contra algunos teóricos que, so pretexto de describir la "sociedad civil", "el movimiento alterglobalista" o "el nuevo radicalismo", definen teorías que lo condenan a la esterilidad.

Elogio de la Política Profana es un título que suena bastante misterioso. ¿Qué es eso?

¡Ah! ¿suena misterioso?

"Términos como alter evitan tener que definir el proyecto"

A mí me lo pareció.

Bien pues, vayamos por partes. Esta obra es, primero, un elogio simplemente de la política, de la política verdadera frente a la situación actual. Como dijo Hannah Arendt: unos automatismos de mercado administrados por un poder político gestor sin verdadero pluralismo. También es una obra que elogia la política profana, frente al advenimiento de la religiosidad en la política por todas partes. Ese renacimiento es evidente en la Cruzada del bien contra el mal de EEUU. También en Europa, donde es fuerte la tentación con Nicolas Sarkozy a la cabeza de redefinir a la UE como cristiandad, expulsando a Turquía. Hay un tercer ejemplo. No sé en España, pero aquí el vocabulario religioso está penetrando cada vez más el discurso jurídico. El condenado no sólo debe cumplir su pena, sino que además debe abjurar, decir que se ha vuelto bueno. Es algo que no viene del Derecho, sino de la religión.

También alude usted a la invasión religiosa en el campo crítico.

Sí, la dimensión religiosa está clara en pensadores como Toni Negri, y sus alusiones a San Francisco. Badiou tiene algo de religioso por su teoría del acontecimiento, irrupción de un posible venido de la nada... Lo religioso se extiende sobre todo en "el seno del pueblo", como dice usted, por la vía de la disolución del espíritu de clases. La ofensiva liberal ha logrado destruir muchas solidaridades de clase. Ese es un revés del que todavía no nos hemos repuesto. En consecuencia, hay solidaridades religiosas, comunitarias, que se están disparando. En Francia se insiste mucho en el velo islámico, cuando en realidad ese repliegue comunitarista se observa también en círculos judíos.

Con la inestimable ayuda de Benjamin, Arendt y Schmitt, radiografía usted la dominación actual. Luego examina los polos de resistencia para devolver la Historia hacia la emancipación. ¿Pesimista u optimista?

Sólo intento percibir con claridad el momento político. Todo sigue dominado por la derrota de los años ochenta, cuando desaparece la idea de emancipación. Pero hubo un punto de inflexión de las ideas a finales de los años noventa. Es incuestionable. El movimiento alterglobalista reúne a cientos de miles de personas y lanza los foros. Pero yo creo que todos esos hechos clave nos han llevado a un momento utópico. Es decir, unas ideas de emancipación que no se confrontan a la aplicación práctica de lo posible. De ahí que usen y abusen del término "alter", "otro", "otra"... "Otro mundo es posible", "la otra izquierda", "la otra campaña"... Eso evita tener que definir, eso demuestra que no hay madurez. No soy ni pesimista ni optimista. Creo que hay que pasar de esta etapa y definir la estrategia.

¿Qué va a pasar?

Hay que introducir una nueva idea, que fue formulada por Marcuse en los sesenta: "¿Es posible romper el círculo vicioso de la dominación?". Con una sociedad de consumo cada vez más obsesiva e inquietante, con una sociedad del espectáculo que ya se ha convertido en sociedad del simulacro... estoy inquieto y pienso que hay que empezar a buscar las fórmulas para salir. Las resistencias no bastan por si solas, hay que relacionarlas con una o varias fuerzas políticas.

Claro, por ello usted es del NPA, el partido de Olivier Besancenot.

Repito: una o varias fuerzas políticas, porque la novedad hoy es el surgimiento de izquierdas radicales reformuladas, capaces de tomar el poder, como lo hemos visto en América Latina. Cuando se piensa en la derrota histórica que sufieron, en el siglo XX, las izquierdas escleróticas y burocratizadas una de las causas que permitieron la ofensiva del autoritarismo liberal lo de ahora es importante. En Francia, el NPA y el Frente de Izquierdas. En Alemania, Die Linke. En Portugal y Grecia también sube la izquierda radical, mientras que las socialdemocracias están en plena decadencia y las izquierdas de aparato peligran. Asia la conocemos menos, pero el ocaso del maoísmo militante libera fuerzas para una nueva alternativa.

Sí, pero últimamente vemos en las elecciones que el ascenso del Frente, del NPA o de Die Linke no compensa el descenso de la izquierda tradicional.

Es que la dominante de la época sigue siendo la derrota histórica de los años ochenta. Todavía no hemos salido de ahí. Es una carrera contrarreloj que no está ganada. Claro que de momento el renacimiento de la izquierda radical no compensa el ocaso de la tradicional. Ahora bien, lo que veo en la nueva generación militante del NPA es que una corriente joven ve todo esto de una manera diferente a nosotros. Conocimos el ideal de la revolución. Ellos tienen una visión más práctica y directa de la confrontación en la que están metiendo mucha energía. En Francia, Sarkozy prosigue su contrarreforma liberal. La gente sabe que si él consigue su objetivo, ya no viviremos en el mismo país. Habrá saltado el principio de solidaridad y de igualdad. Algo que es fundamental desde 1789.

Los sondeos dicen que la crisis le sienta bien a Sarkozy.

Sí, pero no olvide que una crisis oculta otra, mucho más fundamental. De esta crisis no se va a salir, porque en el fondo es una crisis de valores. El autoritarismo liberal estaba expandiendo las áreas del mercado a todos las relaciones humanas. Reduce todo intercambio al valor acumulable, y eso en un mundo de redes y de saber es absurdo. Esa voluntad de cuantificar lo incuantificable, de medir lo inconmensurable, para apropiarse del valor es ridícula.

¿Qué motivos hay hoy para la lucha?

Antes teníamos una religión de la Historia que nos decía: habrá una lucha final y necesariamente ganaremos. Ahora tenemos que desembarazarnos de los fetiches, de esa religión de la Historia, aceptar la incertidumbre y adoptar una política profana como arte estratégico.

¿No tiene ganas de llamar camarada a Sarkozy con sus discursos?

Él se mantiene en su liberalismo autoritario. Por una razón de fondo: el paro se ha instalado de forma duradera. Nadie sabe cómo van a reaccionar las sociedades modernas, que ya no tienen reserva de empleo rural, ni estructuras de solidaridad familiar. Si remontamos a la crisis de los años treinta, en Francia todavía el 35% de la población era rural. Había amortiguadores. Ahora, nuestras sociedades son asalariadas al 90%. ¿Cómo van a reaccionar las sociedades, en términos de delincuencia, de urbanismo?

¿Quizás más de lo mismo?

No van a poder más que persistir en el autoritarismo liberal. El gran invento de rescatar a Keynes para hablar de relanzamiento keynesiano no puede funcionar. Acabo de releer atentamente a Keynes. Dice que para que el relanzamiento funcione, debe haber un espacio económico homogéneo, para que los capitales públicos entern rápidamente en circulación.

¿Por qué funciona la propaganda moral del capitalismo salvaje?

La izquierda tradicional ha contribuido activamente a la puesta en marcha del autoritarismo liberal. Por ejemplo, con el desmantelamiento de servicios públicos y del Estado social. Esta es una crisis de valores y una crisis de las soluciones, porque no hay recambios, no hay alternativas. Por lo tanto, si usted acepta que de esta crisis no salimos así como así, también acepta la idea de que la gente, de momento, no se da cuenta de que le están arrebatando el estado social. La conciencia no llegará de la noche a la mañana. De momento la gente está entre el miedo y la ira. Miedo de lo que les pasará mañana. Ira, por la injusticia.

¿Pueden suplantar los discursos a la realidad?

Ha habido tal degradación de la vida democrática, que hemos llegado al momento del storytelling en política. Alistair Campbell, consejero de Tony Blair, lo escribió: el objetivo es ganar las elecciones y para ganar las elecciones hay que decirle a la gente lo que quiere oír y hay que encontrar a quien lo dice bien. ¿El programa? Ya veremos luego. El resultado es que no hay debate, no hay convicción, no hay propuestas ni argumentos. Ya no estamos en democracia, estamos en demagogia. Estamos en el plebiscito permanente.

¿Cómo son las formas del llamado biopoder?

El biopoder de Foucault es la generalización de una sociedad de control difuso de la persona. Desde las cámaras de videovigilancia hasta los tickets de metro, desde el hecho de que la gente acepte e interiorice la obligación de pegarse horas de embotellamientos para ir a trabajar, hasta el aceptar que rentabilicen tu tiempo libre mental bombardeándote con publicidad que tú pagas... Todo eso son formas de biopoder y es una tiranía difusa, quizá más penetrante que la disciplina a la antigua.

¿Quiere decir que los colectivos que se montan para escapar a la videovigilancia no sirven?

No, no. Al contrario. Respeto total de todas las prácticas de resistencia. Son la base de esa fermentación de la utopía y del proyecto, son la condición de todo. El problema existe con autores que teorizan esos experimentos en el sentido inverso a lo necesario. No digo que o el NPA o nada. El NPA no es más que una etapa. Digo que si la crisis es profunda, como creo, todo el paisaje político, sindical y social va a sufrir una sacudida. En diez años no estaremos en el mismo paisaje.

Notas

[1] Entrevista publicada en Público el 2 de Octubre de 2009