estratègies segons daniel bensaïd. debat obert ecosocialisme i anticapitalisme

Ha llegado el momento de definir la estrategia

Entrevista a Daniel Bensaïd en Público

Domingo 4 de octubre de 2009

• [Castellano]

Por Andrés Pérez [1]

El filósofo francés Daniel Bensaïd acaba de publicar su Elogio de la Política Profana (Península), una obra densa y compleja, con la que este pensador espera contribuir a un contraataque de la izquierda transformadora capaz de sacar a la gente modesta del marasmo de la crisis que no pasa.

En su elogio, este pensador eminentemente político, es desconcertante. En el contexto presente, el del "autoritarismo liberal", y sin ocultar su pertenencia al Nuevo Partido Anticapitalista (NPA) francés, Bensaïd intenta hallar dónde se encuentran los polos de resistencia fértiles. Y , entre ellos, intenta separar la paja del grano, cargando a veces con virulencia contra algunos teóricos que, so pretexto de describir la "sociedad civil", "el movimiento alterglobalista" o "el nuevo radicalismo", definen teorías que lo condenan a la esterilidad.

Elogio de la Política Profana es un título que suena bastante misterioso. ¿Qué es eso?

¡Ah! ¿suena misterioso?

"Términos como alter evitan tener que definir el proyecto"

A mí me lo pareció.

Bien pues, vayamos por partes. Esta obra es, primero, un elogio simplemente de la política, de la política verdadera frente a la situación actual. Como dijo Hannah Arendt: unos automatismos de mercado administrados por un poder político gestor sin verdadero pluralismo. También es una obra que elogia la política profana, frente al advenimiento de la religiosidad en la política por todas partes. Ese renacimiento es evidente en la Cruzada del bien contra el mal de EEUU. También en Europa, donde es fuerte la tentación con Nicolas Sarkozy a la cabeza de redefinir a la UE como cristiandad, expulsando a Turquía. Hay un tercer ejemplo. No sé en España, pero aquí el vocabulario religioso está penetrando cada vez más el discurso jurídico. El condenado no sólo debe cumplir su pena, sino que además debe abjurar, decir que se ha vuelto bueno. Es algo que no viene del Derecho, sino de la religión.

También alude usted a la invasión religiosa en el campo crítico.

Sí, la dimensión religiosa está clara en pensadores como Toni Negri, y sus alusiones a San Francisco. Badiou tiene algo de religioso por su teoría del acontecimiento, irrupción de un posible venido de la nada... Lo religioso se extiende sobre todo en "el seno del pueblo", como dice usted, por la vía de la disolución del espíritu de clases. La ofensiva liberal ha logrado destruir muchas solidaridades de clase. Ese es un revés del que todavía no nos hemos repuesto. En consecuencia, hay solidaridades religiosas, comunitarias, que se están disparando. En Francia se insiste mucho en el velo islámico, cuando en realidad ese repliegue comunitarista se observa también en círculos judíos.

Con la inestimable ayuda de Benjamin, Arendt y Schmitt, radiografía usted la dominación actual. Luego examina los polos de resistencia para devolver la Historia hacia la emancipación. ¿Pesimista u optimista?

Sólo intento percibir con claridad el momento político. Todo sigue dominado por la derrota de los años ochenta, cuando desaparece la idea de emancipación. Pero hubo un punto de inflexión de las ideas a finales de los años noventa. Es incuestionable. El movimiento alterglobalista reúne a cientos de miles de personas y lanza los foros. Pero yo creo que todos esos hechos clave nos han llevado a un momento utópico. Es decir, unas ideas de emancipación que no se confrontan a la aplicación práctica de lo posible. De ahí que usen y abusen del término "alter", "otro", "otra"... "Otro mundo es posible", "la otra izquierda", "la otra campaña"... Eso evita tener que definir, eso demuestra que no hay madurez. No soy ni pesimista ni optimista. Creo que hay que pasar de esta etapa y definir la estrategia.

¿Qué va a pasar?

Hay que introducir una nueva idea, que fue formulada por Marcuse en los sesenta: "¿Es posible romper el círculo vicioso de la dominación?". Con una sociedad de consumo cada vez más obsesiva e inquietante, con una sociedad del espectáculo que ya se ha convertido en sociedad del simulacro... estoy inquieto y pienso que hay que empezar a buscar las fórmulas para salir. Las resistencias no bastan por si solas, hay que relacionarlas con una o varias fuerzas políticas.

Claro, por ello usted es del NPA, el partido de Olivier Besancenot.

Repito: una o varias fuerzas políticas, porque la novedad hoy es el surgimiento de izquierdas radicales reformuladas, capaces de tomar el poder, como lo hemos visto en América Latina. Cuando se piensa en la derrota histórica que sufieron, en el siglo XX, las izquierdas escleróticas y burocratizadas una de las causas que permitieron la ofensiva del autoritarismo liberal lo de ahora es importante. En Francia, el NPA y el Frente de Izquierdas. En Alemania, Die Linke. En Portugal y Grecia también sube la izquierda radical, mientras que las socialdemocracias están en plena decadencia y las izquierdas de aparato peligran. Asia la conocemos menos, pero el ocaso del maoísmo militante libera fuerzas para una nueva alternativa.

Sí, pero últimamente vemos en las elecciones que el ascenso del Frente, del NPA o de Die Linke no compensa el descenso de la izquierda tradicional.

Es que la dominante de la época sigue siendo la derrota histórica de los años ochenta. Todavía no hemos salido de ahí. Es una carrera contrarreloj que no está ganada. Claro que de momento el renacimiento de la izquierda radical no compensa el ocaso de la tradicional. Ahora bien, lo que veo en la nueva generación militante del NPA es que una corriente joven ve todo esto de una manera diferente a nosotros. Conocimos el ideal de la revolución. Ellos tienen una visión más práctica y directa de la confrontación en la que están metiendo mucha energía. En Francia, Sarkozy prosigue su contrarreforma liberal. La gente sabe que si él consigue su objetivo, ya no viviremos en el mismo país. Habrá saltado el principio de solidaridad y de igualdad. Algo que es fundamental desde 1789.

Los sondeos dicen que la crisis le sienta bien a Sarkozy.

Sí, pero no olvide que una crisis oculta otra, mucho más fundamental. De esta crisis no se va a salir, porque en el fondo es una crisis de valores. El autoritarismo liberal estaba expandiendo las áreas del mercado a todos las relaciones humanas. Reduce todo intercambio al valor acumulable, y eso en un mundo de redes y de saber es absurdo. Esa voluntad de cuantificar lo incuantificable, de medir lo inconmensurable, para apropiarse del valor es ridícula.

¿Qué motivos hay hoy para la lucha?

Antes teníamos una religión de la Historia que nos decía: habrá una lucha final y necesariamente ganaremos. Ahora tenemos que desembarazarnos de los fetiches, de esa religión de la Historia, aceptar la incertidumbre y adoptar una política profana como arte estratégico.

¿No tiene ganas de llamar camarada a Sarkozy con sus discursos?

Él se mantiene en su liberalismo autoritario. Por una razón de fondo: el paro se ha instalado de forma duradera. Nadie sabe cómo van a reaccionar las sociedades modernas, que ya no tienen reserva de empleo rural, ni estructuras de solidaridad familiar. Si remontamos a la crisis de los años treinta, en Francia todavía el 35% de la población era rural. Había amortiguadores. Ahora, nuestras sociedades son asalariadas al 90%. ¿Cómo van a reaccionar las sociedades, en términos de delincuencia, de urbanismo?

¿Quizás más de lo mismo?

No van a poder más que persistir en el autoritarismo liberal. El gran invento de rescatar a Keynes para hablar de relanzamiento keynesiano no puede funcionar. Acabo de releer atentamente a Keynes. Dice que para que el relanzamiento funcione, debe haber un espacio económico homogéneo, para que los capitales públicos entern rápidamente en circulación.

¿Por qué funciona la propaganda moral del capitalismo salvaje?

La izquierda tradicional ha contribuido activamente a la puesta en marcha del autoritarismo liberal. Por ejemplo, con el desmantelamiento de servicios públicos y del Estado social. Esta es una crisis de valores y una crisis de las soluciones, porque no hay recambios, no hay alternativas. Por lo tanto, si usted acepta que de esta crisis no salimos así como así, también acepta la idea de que la gente, de momento, no se da cuenta de que le están arrebatando el estado social. La conciencia no llegará de la noche a la mañana. De momento la gente está entre el miedo y la ira. Miedo de lo que les pasará mañana. Ira, por la injusticia.

¿Pueden suplantar los discursos a la realidad?

Ha habido tal degradación de la vida democrática, que hemos llegado al momento del storytelling en política. Alistair Campbell, consejero de Tony Blair, lo escribió: el objetivo es ganar las elecciones y para ganar las elecciones hay que decirle a la gente lo que quiere oír y hay que encontrar a quien lo dice bien. ¿El programa? Ya veremos luego. El resultado es que no hay debate, no hay convicción, no hay propuestas ni argumentos. Ya no estamos en democracia, estamos en demagogia. Estamos en el plebiscito permanente.

¿Cómo son las formas del llamado biopoder?

El biopoder de Foucault es la generalización de una sociedad de control difuso de la persona. Desde las cámaras de videovigilancia hasta los tickets de metro, desde el hecho de que la gente acepte e interiorice la obligación de pegarse horas de embotellamientos para ir a trabajar, hasta el aceptar que rentabilicen tu tiempo libre mental bombardeándote con publicidad que tú pagas... Todo eso son formas de biopoder y es una tiranía difusa, quizá más penetrante que la disciplina a la antigua.

¿Quiere decir que los colectivos que se montan para escapar a la videovigilancia no sirven?

No, no. Al contrario. Respeto total de todas las prácticas de resistencia. Son la base de esa fermentación de la utopía y del proyecto, son la condición de todo. El problema existe con autores que teorizan esos experimentos en el sentido inverso a lo necesario. No digo que o el NPA o nada. El NPA no es más que una etapa. Digo que si la crisis es profunda, como creo, todo el paisaje político, sindical y social va a sufrir una sacudida. En diez años no estaremos en el mismo paisaje.

Notas

[1] Entrevista publicada en Público el 2 de Octubre de 2009

esquerra ecosocialista, esquerra anticapitalista ! DEBAT OBERT AL BLOG DEL MANIFEST DE MAIG, ARGUMENTS EN FAVOR D'UNA ESQUERRA CRITICA

TEMES DE DEBAT:
ES POT PARLAR D'ECOSOCIALISME I D'ANTICAPITALISME
COM DUES PARTS D'UN MATEIX PROJECTE?
GOVERNAR I LLUITAR, ÉS POSSIBLE?
COM GOVERNAR AMB PROPOSTES D'ESQUERRES SENSE HAVER DE RENUNCIAR AL PERFIL PROPI D'UNA ESQUERRA TRANSFORMADORA?
QUINES RELACIONS AMB ELS MOVIMENTS SOCIALS?
PARTIT DE CLASSE, POLÍTIQUES DE CLASSE?
ECOSOCIALISME: SOCIALISME DEL SEGLE XXI?

UNA AGENDA DE MOBILITZACIONS O
UNA AGENDA DE GOVERN?
O LES DUES COSES?

El paper de l'estat. Quin ordre públic? Quins sectors del poder estan eximits del control de l'estat? Criminalitzar moviments socials? Estigmatització, immigració...
Temes d'actualitat i de grans interrogants?

RESISTÈNCIES I ALTERNATIVES. ANTICAPITALISME BÀSIC

Temps de crisi o temps de reinvenció d'un sistema que sempre ha estat en crisi?

El debat de fons, en clau d'acció política, és el de com s'ubica l'esquerra política i social d'arreu del món davant els nous escenaris de crisi capitalista.
Un debat que interessa a Manifest de Maig i que interessa a molts col·lectius de la molt dispersa esquerra roja, verda, alternativa i internacionalista.

Des de Manifest de Maig, aportem esmenes i reflexions que puguin enfortir el perfil roig del projecte, la dimensió sociopolítica de les lluites i el canvi de registre que permeti visualitzar una esquerra transformadora que pensa realment en aquest temes i que prioritza la seva intervenció social, més enllà de l'etiquetatge electoral o de les contingències institucionals.

Debat obert en temps de nova (i recurrent) crisi capitalista. La crisi dels que la han provocat. La crisi que sempre paguen les classes subalternes d'arreu del món.

IMATGE: capitalistes en acció conspitativa.
Quadre del pintor GEORGE GROSZ.

RELLANÇAR ICV. DEBAT D'IDEES. REFLEXIONS OBERTES

23 CONSIDERACIONS
PER RELLANÇAR ICV,
L'ESPAI ROIG I VERD
I EL PROJECTE ECOSOCIALISTA (*)

ICV ha aconseguit en els darrers anys apareixer com una força política de referència al sí de l’esquerra plural que governa Catalunya i, en menys mesura, al sí de l'esquerra difusa que existeix en diversos àmbits socials del país.
Després d’un període difícil, ICV ha viscut una recuperació política relativa fruit d’una implicació en processos socials de repolitització viscuts en el darrer cicle: del NO a la guerra i el moviment altermundista, passant per els moviments ecologistes, en favor d’una altra cultura de l’aigua, contra la MAT o front el model desarrollista defensat per l'establishment del país.

La relació d'ICV amb els moviments socials en el període previ a la formació del govern tripartit, acompanyada de la reunificació de l’espai roig-verd que representa la coalició ICV-EUiA (i la seva expressió municipalista amb les EPM), van contribuïr en bona mesura a centrar el projecte polític i a aconseguir una traducció electoral positiva. Aquesta tendència s’atura des de la constitució del segon tripartit que, paradoxalment, és el govern que ICV-EUiA afronta venint d'una pujada electoral superior que coincideix amb el descens dels altres partits de l'Entesa.
ICV, tot i governar amb més atribucions, experimenta en paral·lel una disminució del seu caràcter aglutinador i organitzatiu, amb dèficits importants en la seva relació amb moviments socials dels quals n’ha estat referent, i una dificultat afegida en experimentar una certa desafecció col·lectiva i la disminució del creixement entre sectors propers i, especialment, del propi entorn ideològic.
La tremenda pressió practicada per la dreta mediàtica, tot sigui dit, ha contribuït seriosament a un reduccionisme desorbitat del nostre projecte i de la nostra imatge públic. Aquest extrem, però, no ens pot eximir de la necessària assumpció dels errors que faciliten l'existència de percepcions distorsionades del projecte.
Tenim un greu dèficit comunicatiu i una limitada capacitat de resposta i d’incidència. Totes aquestes consideracions prèvies fan necessària la revisió i l’enfortiment del projecte. ICV necessita revulsius efectius que ens facin avançar pel camí de la recuperació política i organitzativa. Apuntem alguns elements de reflexió:

Agendes, discursos i pràctiques
01
Fer política d’esquerres, com la entenem molta gent d’ICV, és un exercici de gran complexitat en la mesura que requereix una ubicació difícil en els terrenys institucionals, socials i del discurs general. Els tempos de la política de partit, lluny de consideracions històriques o geoestratègiques, estan molt condicionats per eleccions i per aspectes derivats d’aquestes que planen en excés damunt de les nostres relacions amb la societat.
Els cicles electorals tenen unes agendes determinades que marquen els discursos i la projecció social i mediàtica de les formacions polítiques. ICV (i la coalició), però, no pot defugir aquestes contingències i les ha de saber tractar, inscrivint-les en una agenda general que supera el marc estrictament institucional, per que són útils per verificar l’estat d’acceptació del projecte per part de la societat.
L’agenda general ha de ser l’ordenament del nostre projecte i aquest hauria d’incloure les claus comunicatives, de producció política i d’activitat dels seus membres.
02
Funcionar amb doble agenda exigeix una clarificació política que permeti incidir en els àmbits institucionals i socials sense perdre de vista que aquesta determinació és el que ens configura i que de manera genèrica anomenem el projecte ecosocialista.
03
L’ecosocialisme necessita una divulgació a fons. L’ecosocialisme com a concepte global innovador, del “socialisme del segle XXI”, ha d’arrelar al si de la mateixa organització i, des d’aquesta, s’ha de projectar entre aquells sectors que conformen el que anomenem el nostre “entorn”.
04
L’ecosocialisme ha d’aparèixer en termes de discurs i de pràctica. Estem davant d’una aposta estratègica que té com a referències ideològiques les que es deriven de la situació ecològica global i del nou curs del capitalisme actual que, en el seu procés de reinvenció, mostra formes de dominació i d’explotació d’escala variable. Tractant-se, doncs, d’un paradigma, convé que sigui contrastat amb els diversos subjectes proclius a aquesta política (a escala partidària, sindical, associativa, intelectual).
A grans trets, per extendre a la societat la nostra proposta ens cal afinar en tres grans dominis:
a) El de la comunicació.
“La lluita de discurs”. ICV ha de desplegar missatges múltiples amb els “timbres” corresponents a cada àmbit d’intervenció: institucional, d’acció col·lectiva al sí de la societat i des de la pròpia forma-partit. Sense jerarquització. Per exemple: El discurs de “presidència” de partit ha der ser un discurs de perfil, no un discus de “governant” del país o, menys encara, de conseller d’interior. Un partit que vol ser de govern i de lluita no pot desvirtuar aquestes dues característiques primant una en detriment de l’altra i viceversa.
b) El de la producció sociopolítica.
És a dir, l’àmbit de relació directa entre partit i societat:
La capacitat programàtica.
La concurrència electoral.
L’acció de govern o d’oposició.
Les respostes micropolítiques i de política general (local, nacional, d’estat, internacional).
La relació amb el que es “mou”.
La interrelació discursos/espais de pràctica política.
c) El de la dedicació personal i col·lectiva a la política.
La consideració i el respecte de la figura de l’adherit com a centre del subjecte polític actiu. Els càrrecs públics, els activistes socials, els càrrecs de direcció del partit: parts d’un tot orgànic.
La representació als òrgans de direcció i de coordinació.
Els espais i les formes de treball col·lectiu.
La recuperació del sentit ètic i il·lusionant de la pràctica política (aquell concepte dels 70 de “ t’avorreixes o fas política”).

Ecosocialisme: etiqueta o projecte?
05
Pensem que el projecte ecosocialista és percebut en termes simplistes i esterotipats que allunyen aquesta formulació del que volem difondre. No s’entén ni s’explica prou bé el binomi ecologia-esquerra.
La caricaturització de l’ecologisme com a substitut de les causes socials és un hàndicap constant que no sabem desactivar.
06
Tot i la transformació de la classe treballadora en estrats múltiples, l’esquerra és genèricament una expressió plural d’aquesta dins d’un conjunt de formes de representació partidària, sindical o cultural. ICV i la coalició han d’arrelar en l’àmbit laboral i respondre als reptes que suposa.
En aquest context mereix un tractament específic la pèrdua d’incidència directa d’ICV entre la classe treballadora en general, el món de l’exclusió i de la precarietat múltiple. Necessitem una dedicació organitzada i militant en els nuclis del moviment obrer i sindical i en les noves formes (minoritàries encara, però emergents) de contestació a la mateixa precarietat i l’exclusió social. Aquesta temàtica hauria d’actuar de focus per articular vies que facilitessin la interpretació, organització i concreció del treball de base del partit, com s’ha fet a vegades en altres moviments de nou tipus que requereixen cobertura política (consumidors, ambientalistes, pacifistes, cooperatius, feministes, de drets civils, etc).
La complexitat d’una esquerra que proposa polítiques d’equitat social dins d’una concepció radicalment diferent de les relacions entre l’economia i les formes de vida generals (model social, igualtat de drets, discriminacions de tota mena, formes d'esxplotació, etc.) necessita guanyar posicions en la batalla de la comunicació. Com fer-ho és un repte urgent. Demostrar que l’ecologisme no substitueix el socialisme, és una tasca cultural de primer ordre.
07
Ens cal una menció especial a la pràctica política internacional d’ICV que necessita una reconsideració i un impuls, més enllà dels límits derivats de la representació de la família verda europea o de les forces d’esquerra més tradicionals. Ens hem de plantejar a fons el tema del paper d’un partit com el nostre en el context internacional i en les relacions amb àmbits sociopolítics i culturals a escala internacional, no només en termes supraestructurals. No es tracta de reafirmar l’espai verd europeu en sentit tancat ni de plantejar altres aliances d’esquerres. En tot cas, des de les posicions actuals, hauriem de dónar un impuls a una esquerra verda més oberta a totes les tradicions i innovacions que suposa la pluralitat d’esquerres europees i d’arreu del món i no només referint-nos als partits polítics.
08
Sabem que juguem en camp contrari i que la simplificació mediàtica i cultural configura les percepcions de la política de manera extrema i aquesta és percebuda en forma d’auca o de relat aïllat d’un compartiment més de la producció d’imatges. Aquest camp és el que l’establishment polític, mediàtic i econòmic modela a diari. La nostra ubicació, lluny del reduccionisme “reformisme vs antisistema”, és complexa perquè es desplega en tres registres:
a) “a favor” (perquè, malgrat tots els dèficits, apostem pel sistema de representació democràtica, de l’estat de dret, del contracte social i, alhora, el volem ampliar i consolidar)
b) “en contra” (perquè els dèficits democràtics i el descrèdit del sistema general requereixen posicionaments crítics, de protesta, de proposta i d’inconformisme)
c) “més enllà” (perquè el nostre projecte té unes aspiracions, en temps i espais incerts, que inclouen altres paradigmes polítics, socials, econòmics i culturals)
09
Feta aquesta consideració, convé preguntar-nos sobre quin nivell d’assumpció tenim al si de l’organització de la definició ecosocialista en termes substancialment diferents dels que s’expressa en el relat mediàtic. La qual cosa pressuposa la necessitat de fer més discurs, més ideologia, més formació i més contrast portes enfora de la forma-partit.

Apoteosi bipartidista espanyola, singularitat política a Catalunya.
10
La darrera campanya electoral, la de l’apoteosi bipartidista, ha portat un descens de l’audiència electoral i de la percepció d’ICV (i de la coalició) entre el seu entorn en tant que formació política amb perfil propi i capaç de representar una certa operativitat en el denominat mapa polític. Malgrat aquestes consideracions, ICV va fer una campanya especialment programàtica i ideològica, cosa que hauríem de valorar de manera positiva en uns temps de marcada transmutació dels projectes polítics en parts integrades d’un tot mediàtic-cultural-econòmic. El factor IU, els factors específics de ICV-EUiA, la llei electoral (que hauria de ser contestada tot l’any i no només quan és un fet consumat), planen en un fet polític preocupant: la funcionalitat d’ICV-EUiA en el marc polític general està profundament tocada i les perspectives són molt adverses a curt i mitjà termini. El tema electoral, sense ser el “tot” de la política, té una important utilitat: ens indica el grau d’acceptació del que som i del que oferim i el punt d’operativitat que podem tenir. Cal valorar tots els impactes sense excloure cap factor intern i extern. També es fa evident que no podem generalitzar la situació crítica si tenim en compte el paper de força de govern que té ICV a nivell de Catalunya, i que convé perfilar i reorientar en favor d’una major plasmació del que significa aquest fet dins d’un govern a tres amb una imatge de bipartit i una hegemonia socialista a prova de tota mena de crisis (només cal veure els nuls efectes de la crisi d’infraestructures en el gruix del vot socialista més recent). Els hàndicaps de governar tenen uns costos molt diferents en forces com ICV, amb vots justos, sempre pugnant per no desaparèixer del mapa, exposats a un entorn social propi molt exigent en matèria econòmica, social, ecològica, nacional o sectorial.

Una assemblea nacional d’ICV que parli de “tot” allò que és polític: del discurs, de la producció política i de les persones que el fem possible.
11
La convocatòria de l’Assemblea Nacional d’ICV ens arriba oportunament per posar totes les inquietuds damunt la taula i, al mateix temps, ens pot facilitar un acostament organitzat entre les diverses estructures del partit, la militància i l’entorn d’ICV.
12
Aquesta Assemblea, a diferència de l’anterior, no pot fer una anàlisi general i unes propostes d’acció orientades en excés als objectius electorals del nou cicle. Hem apuntat més amunt que no hem de defugir l’agenda electoral, cal tractar-ho, però s’ha de fer sense convertir l’assemblea en un observatori del mapa polític nacional i del paper que podem tenir en aquest des d’ICV.
13
L’Assemblea, aquesta i totes, hauria de ser un procès obert a diversos aspectes relacionats amb el projecte ecosocialista que inclouen, i desborden, l’anàlisi monotemàtica del nostre paper en el Govern de la Generalitat i les polítiques institucionals que defensem des dels municipis, diputacions i altres àmbits de decisió.
14
Pensem que l’eix de l’Assemblea ha de girar entorn de la dimensió política de fons del projecte ecosocialista en relació amb el nou curs del capitalisme a escala mundial, europea, estatal i catalana.
D’aquest eix es deriva metodològicament el tractament específic de cada àmbit polític, social i econòmic, i ha d’incloure els objectius i posicionaments en relació amb els diversos àmbits d’intervenció, evitant que uns temes es mengin els altres.
15
Cal recuperar el sentit integral d’una assembla nacional on s’analitza i es marquen línies d’intervenció futures més generals, i que d’aquestes es derivin les pautes a seguir en relació amb els cicles electorals, els moviments socials, el creixement organitzatiu i la divulgació del nostre projecte polític (que no s’ha de confondre amb els programes electorals de conjuntura, que ja es tracten a les convencions programàtiques).
16
En resum, l’Assemblea nacional ens ha de servir per escurçar les distàncies entre les polítiques institucionals i les polítiques generals, entre els organismes dirigents i una base necessitada d’estímuls evidents en el dia a dia i en el treball sectorial sovint condicionat per posicionaments i pràctiques de l’àrea de govern.
17
Proposem de manera genèrica un seguit de línies d’atenció:
17a
- Donar centralitat política als temes ideològics. Necessitem una major expansió en els àmbits de debat i d’opinió del que caracteritza el fons del projecte ecosocialista. Aquesta expansió inclou el marc del mateix partit, massa habituat a esperar el que de manera rutinària ens marca l’agenda preelectoral, electoral i postelectoral.
17b
- Una dada que s’aguditza en els darrers temps electorals és la percepció “verda en detriment de roja” del que és ICV. És un tema polític, ideològic i comunicatiu.
ICV és una formació d’esquerres que incorpora l’ecologisme i la democràcia radical en el seu ideari i, en comptes de mostrar aquesta innovació plural, es projecta una imatge basada en una substitució estereotipada de la lluita social per la gestió mediambiental “pintoresca”.
No cal dir que aquest estereotip està explotat des de les tribunes d’opinió i grups mediàtics més dretans (el cas “Godó” és obsessiu).
Ens cal mostrar amb polítiques, formes de comunicar i pràctiques de base que l’ecosocialisme “suma” des de l’esquerra.
17d
- Aprofundir en el binomi partit de govern, partit de lluita. Recuperar el concepte sociopolític en la nostra pràctica política.
17e
- Consolidar la coalició. Amb EUiA i amb les EPM, també amb altres col·lectius, hem de donar un pas endavant extenent la coalició als àmbits territorials i sectorials. La coalició hauria de ser el marc sociopolític immediat on la gent d’ICV incidim i construïm unes relacions d’entorn. La consolidació de la coalició des de la base assegura un efecte multiplicador en forma de creació d’un àmbit més flexible de trobada entre gent “genèricament” d’esquerres. A les poblacions on s’ha experimentat aquest procés es verifica el seu encert.
17f
- Sense entrar en dinàmiques personalistes o de poder (toquem fusta: no som ERC), hem d’acceptar de manera natural que ICV necessita canvis importants en l’equip dirigent.
Els actuals dirigents han portat el partit a un període de notable representació i de capacitat de govern, ara toca valorar-los pels seus encerts i, també, per errors que compartim des de molts angles.
17g
-Els darrers resultats electorals indiquen un retrocés que cal abordar a partir de les dades específiques d’aquest període. El paper dels dirigents públics i governamentals d’ICV en aquesta davallada és notori. No s’aprofita políticament i ens afecta en les relacions amb el nostre entorn.
17h
-Es constata una desafecció interna i una manca d’estímuls entre els adherits i adherides, especialment des de la segona etapa del govern tripartit i, en concret, amb la situació creada arran de l’assumpció del Departament d’Interior per part del president del partit.
No entrem en les consideracions sobre l’encert o desencert d’aquesta mesura, el que compta és que la confluència en la màxima representació d’ICV de la presidència del partit i d’una conselleria d’eminent perfil institucional “d’ordre”
ens condiciona per poder projectar positivament les diverses línies d’atenció que hem anotat anteriorment.
17i
-Cal revisar els desencontres que produeixen accions de govern que afecten considerablement el nostre perfil polític. Els episodis relatius a la política de l’aigua, la manca de tacte en la relació amb sectors proclius a la crítica (parcialment justa) o l’ajornament indefinit al si del govern del que ha de ser una posició unitària o dividida sobre els temes MAT, 4r Cinturó, amb tot el que representa de projecció d’ambigüitats. Afegirem l’impacte negatiu de les fotografies amb el líder de l’empresariat constructor arran de la signatura de la Llei d’habitatge, quan és sabut que els actors del pacte han estat diversos i molt representatius, tot i coincidint en el temps amb la irrupció de plataformes sobre el dret a l’habitatge amb les quals mantenim grans afinitats ideològiques i que mostren un camí interessant de repolitització social que hem de valorar positivament.
17j
-Avui ICV no té un lideratge amb projecció política ideològica i social. Avui ICV apareix subsumida a un institucionalisme sense marge de maniobra que condiciona la presència de la militància al si dels moviments socials i del teixit associatiu més exigent i proper a les nostres posicions.
Necessitem una presidència i un lideratge d’ICV més col·lectiu, amb veus i respostes als temes de totes les agendes. Als temes de les agendes socials i polítiques.
Aquesta mancança ens pot impedir donar el salt endavant, començant per la nostra gent, la coalició i l’entorn.
17k
Caldria, també, tenir el punt de referència de les iniciatives impulsades per Joves d'Esquerra Verda en els aspectes de representació de sexes en els organs dirigents i de representació. Aquesta col·lectiu ha fet aportacions innovadores al conjunt del projecte ecosocialista que mereixen una atenció especial en vistes a incorporar elements de nova política en el projecte general.
18
Podem fer una assemblea que es proposi actualitzar els objectius que han de configurar totes les agendes i que canviï, amb bona mesura i sense exclusions, les estructures dirigents al servei d’una projecció política de perfil propi, institucional i social.
19
Volem una assemblea que parli més enllà (i també) del que passa a la plaça Sant Jaume. Que ens impliqui a tots i totes en un projecte de transformació social - l’ecosocialisme- que no s’atura en l’agenda del proper cicle.
20
Volem una direcció i uns portaveus públics que parlin d’ecosocialisme, del que passa al món, dels reptes socials i polítics d’Europa i de Catalunya.
ICV necessita comunicar el que som i el que volem ser com a partit, com a part d’una esquerra roja i verda més general i el model de societat que volem i que no encaixa massa dins del relat general vigent.
21
Necessitem uns dirigents públics que portin el revulsiu necessari a una organització desorientada enmig dels institucionalismes excessius, dels estereotips mediàtics que ens pengen i de la pèrdua de contacte amb l’entorn.
22
Les primàries internes no haurien de ser un procés d’elecció de dirigents de transició. Si el canvi a la presidència és necessari, no és hora de plans “per fases” ordenades en funció dels relleus estrictament generacionals. El revulsiu del canvi de lideratge és una part fonamental del procés de rellançament d’ICV, s’ha de fer en aquest nou cicle i sense donar peu a especulacions i balls de noms. L’Assemblea nacional l’hauria de fer efectiu al costat d’una decidida política de reactivació de les virtuts diferenciadores d’ICV i de les possibilitats obertes d’una coalició més gran, decidament sociopolítica, de govern i de carrer.
23
Hem de donar un salt endavant, sense por i sense exclusions, de manera entenedora: facilitant una etapa tant o més positiva com la que hem viscut en el darrer cicle, abans dels retrocessos a les municipals i legislatives. En sortirem guanyant. ICV com a partit i, sobretot, l'espai obert que ha de representar la coalició ICV-EUiA-EPM a tots els territoris i sectors.

.......
(*) L´ús que es fa del terme ecosocialisme em remet més a la teorització general d’arrel marxiana que proposa Michel Löwy que a la que s’utilitza sovint en el discurs oficial orgànic d’ICV.
L’escasa recepció que té el Manifest Ecosocialista de Löwy mereix una visita a aquest text. A la xarxa el trobareu cercant “manifiesto ecosocialista”