Assistim a un reagrupament de l'esquerra post-comunista i social-ecologista amb diversos formats. Mentres l'esquerra de matriu comunista o eurocomunista es debat entre els principis i les coalicions instrumentals (cas alemany, cas espanyol), la socialdemocràcia, desplaçada definitivament al centre social-liberal, experimenta nous àmbits d'influència en la resposta des del "sistema" als reptes climàtics. El cas dels Verds alemanys (socialdemòcrates en les politiques i de gran ambigüitat en el discurs dreta/esquerra) és paradigmatic i, més proper encara, el podem observar en el cas de Catalunya (ICV) on el binomi ecologia/socialisme conforma una nova opció reformista sense reformes que es complementa de manera subalterna amb la socialdemocràcia convencional. Aquest darrer cas es reafirma constatant la participació per dues vegades en els governs del PSC: Assumpció general de les polítiques social-liberals del govern, votar contra els transgènics al parlament per assumir a posteriori tot el paquet agrícola del govern, gesticular davant la LEC i encaixar el resultat amb l'aplicació corresponsable que requereix un govern unit i, a grans trets,el mateix aplicat al conjunt de l'acció de govern (disciplina i Entesa, obliga) i en la implementació de mesures amb el segell ecològic desprovistes de l'enfoc d'una ideologia antagonista de signe ecosocialista i d'inspiració crítica amb el model dominant i la seva base capitalista.
La referència "verda" desvinculada de la crítica sistèmica pren un relleu especial i afegeix una visió més a la cultura del capitalisme verd entre la familia dels partits verds europeus (dels quals ICV n'és part activa). En aquest sentit és significativa la caracterització de l'experiència francesa d'Europe Ecologie. A l'estat francès, Europe Ecologie apareix com el centre de la nova reestructuració de l'espai de l'esquerra gestionària. La coalició dirigida per l'ex-revolucionari Daniel Cohn-Bendit, s'ha convertit el el buc insignia del neo-ecologisme capitalista i la font de màxima inspiració dels verds de l'estat espanyol. No és gratuït l'adjectiu de capitalisme verd aplicat a la familia dels verds europeus. El mateix Cohn-Bendit, davant les evidències destructives del canvi climàtic ho va escriure ben clar l'any 1998 a "Un deseo en política" (La Découverte):
Sobren comentaris. És la qüestió estratègica. És allò que iniciava aquest article. És, lamentablement, la guia d'acció del nou capitalisme verd instal·lat en el discurs de l'esquerra gestionària. Més lamentable, però, és el disseny d'estratègies i aliances d'esquerra entorn d'aquest discurs, d'aquest projecte i d'aquesta nova versió de la socialdemocràcia més convencional. Unes aliances per les quals aposten les direccions d'IU i d'EUiA, justament ara, justament en temps de crisi capitalista. En temps de grans necessitats de demarcació, acumulació de forces i construcció de projectes alternatius i independents del relat del capital.
Quan més apreta la crisi sistèmica, més ineludible esdevé actuar des de baix, des de les lluites, des de les resistències. És necessària la construcció permanent d'una xarxa anticapitalista que s'expressi al carrer, als moviments socials, als sindicats, a les ciutats i a les comarques. L'anticapitalisme social i polític ha de fer un pas més i ocupar més espais de combat i de resistència. Amb una demarcació estratègica diferenciada del capital i no subordinada a les aliances convencionals de la política superestructural, fins i tot la participació dels/les anticapitalistes en el camp electoral pot ser una forma més d'estendre un projecte de canvi social que, en primera instància i fonamentalment haurà de sorgir des de baix.
Tallar amb les derives governamentals, les subalternitats amb el món de la política professional i el marqueting verd i politicament correcte, són arguments de pes a l'hora de donar suport actiu i militant a una opció anticapitalista diferenciada del possible i vinculada a un projecte d'acció transversal, al carrer, als moviments socials, a les lluites i que entengui les concurrències electorals com una part i no com un tot de la política d'esquerres lligada a un projecte revolucionari en el sentit més universal del terme i en consonància amb els temps que corren.
Àngel Pagès. Premià de Mar
Toni Guirao. Mataró
ex-adherits d'ICV. Militants de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista
Júlia Morell. Barcelona
ex-adherida a Joves d'Esquerra Verda i militant de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista
Teresa Navarro. Premià de Mar
ex-membre de la Coalició d'Esquerres de Premià de Mar (ICV-EUiA-EPM) i militant de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista
