Per Àngel Pagès. Membre de RG-EA Maresme.
Crisi capitalista i acceleració històrica.
Els esdeveniments es precipiten i el relat de la proclamada crisi financera del 2008 s'arrodoneix a diari amb mesures prou evidents destinades a la liquidació de la cosa pública i al rellançament dels mercats financers i de les mateixes elits del capitalisme que reinventen les seves lògiques d'acumulació. Si no fos per la rapidesa i la demolidora impunitat antidemocràtica de les seves actuacions, podriem afirmar que el capitalisme segueix el seu curs i no planteja masses novetats. És el curs dels beneficis i de l'explotació dels recursos humans i naturals. Efectivament el capitalisme és crisi i aquesta és la naturalesa de la seva pròpia existència.
Hores d'ara, davant la magnitud de les acceleracions propulsades des dels organismes financers internacionals, sembla que es donen unes noves condicions per imaginar escenaris de confluència i reactivació de les raons originals de les esquerres polítiques, socials i sindicals, des de la més extensa de les pluralitats. La recerca d'estratègies compartides i la necessitat de projectes que articulin la proximitat quotidiana amb un relat de conjunt que signifiqui una aposta de canvi en profunditat de l'estat de les coses, haurien d'estar en l'ordre del dia de cada actor individual i col·lectiu del que avui genèricament denominem "l'esquerra".
Moviments, sindicats, partits.
Des d'una perspectica anticapitalista podriem avançar diversos àmbits d'intervenció unitària diferenciats i, a la vista dels debats oberts, quasi compatibles. Experiències no-orgàniques i gens convencionals com els moviments socials derivats de l'altermundisme, el propi 15M o els diversos "Occupy" que dominen l'escena dels darrers anys, representen uns signes evidents de que, més enllà de les concepcions tradicionals de la politica partidària, ja emergeixen altres espais d'intervenció política que, en alguns casos, també reconstrueixen altres iniciatives històriques (maig del 68, moviments pels drets civils, lluites ecologistes, feminisme) o aporten noves expressions en consonància amb els estats de lògica indignació entre joves generacions de gent organitzada o no.
D'una altra banda assistim, en clau europea, a un qüestionament de l'acció sindical derivada del colapse del model gestionari de les cúpules del sindicalisme majoritari i dels limits s'aquest en relació als grans temes sistèmics. Les derives sindicals, però, comencen a ser atenudades per l'emergència d'una esquerra sindical que torna a prendre forma entorn del sindicalisme alternatiu o com a corrent dins del majoritari, que comparteix pràctiques i accions al costat dels nous moviments socials, tot i que aquest model també hauria de plantejar propostes unitàries més enllà dels marcs habituals d'intervenció.
En l'ordre més estricte dels corrents polítics, descartada l'opció socialdemòcrata i les seves temptatives de terceres vies abonades al social-liberalisme, es tornen a produïr reagrupaments i pols d'esquerres aglutinats entorn de la lluita contra el neoliberalisme (retallades, defensa de l'estat de benestar i dels drets socials, crítica als dèficits democràtics formals, etc.). Aquests corrents, però, tenen diverses versions a escala europea i en alguns països mostren una tendència a menystenir un imprescindible internacionalisme més d'acord amb el que propugnen els moviments socials de base. Experiències com el Front de Gauche a l'estat francès o Die Linke a Alemanya apunten vers un espai de confluència entre el comunisme tradicional i sectors dissidents de la socialdemocràcia. Aquestes coalicions plantegen un espai de lluita i de govern combinat que no descartaria aliances amb la vella socialdemocràcia i que basaria la seva identitat i programa en la defensa de l'estat social i les particularitats republicanes -en el cas francès- defugint una perspectiva revolucionària però verbalitzant discursos anticapitalistes en consonància amb la magnitud de la crisi actual. Altres vessants de les expressions polítiques àmplies que combinen una certa "nova" i "vella" esquerra serien el Bloco d'Esquerda portugués i la Syriza grega que, a diferència dels casos francès i alemany, inclouen components nítidament anticapitalistes, programes de transició cap a un altre ordre social i el refùs de les clàssiques i ja inservibles aliances amb la socialdemocràcia d'un i altre país. Un apartat especial i de característiques variables en cada estat és l'espai organitzat de l'ecologisme del partit verd europeu que presenta opcions eco-liberals en els casos alemanys i francesos o més matisades en temes socials en el cas de l'estat espanyol on encara mantenen aliances amb IU.
Ser anticapitalista, avui.
En un altre àmbit, des de l'anticapitalisme polític, es formula la conveniència de plantejar pols anticapitalistes amb clara implicació en les lluites, respectuosos amb els moviments socials, potenciadors del sindicalisme alternatiu i oberts a una construcció "lenta i impacient" d'un subjecte transformador que pugui funcionar al marge de les coordenades de la política oficial i que sigui capaç d'articular una formació plural anticapitalista, combativa i generadora d'alternatives "des de fora" i també en l'impuls de canvis politics estructurals que requeririen la formació d'àmplies majories sociopolítiques on confluirien reivindicacions anti-liberals, de radicalitat democràtica i les pròpiament anticapitalistes.
La geometria variable de l'esquerra.
El mapa plantejat mostra moltes contradiccions i interpretacions en funció de la procedència partidària o de la cultura política dels seus actors. Al mateix temps la geometria variable i les escales nacionals compliquen una perspectiva internacionalista en clau europea i mundial. A l'estat espanyol i a les nacionalitats del regne d'Espanya, l'articulació d'una alternativa anticapitalista estarà lligada a les lluites, a la coordinació des de baix, a les confluències àmplies contra les retallades, el rescat i el saqueig politic i, en aquest sentit, haurà de contemplar tant les resistències sociopolítiques anti-neoliberals d'una banda com, simultàniament, les estratègies de transició cap a horitzons de ruptura amb el present capitalista. Els dilemes de la necessària unitat d'acció s'haurien de definir en funció d'objectius transitoris unitaris (contra totes les mesures del capitalisme en crisi) i, més enllà, en la conformació d'un pol anticapitalista amb capacitat de fer política independent i al marge de les servituts de l'alternança institucional o de les estratègies que tendeixen a convertir l'àmbit nacional en un subjecte polític interclassista i unificador.
Refundacions, aliances i anticapitalisme a escala nacional
i d'estat espanyol.
Molt a escala d'estat i també nacional, tornant a les referències de Grècia o Portugal, les assignatures pendents estan a la vista: IU creix electoralment apel·lant les lluites i simultàniament governa Andalusia amb un PSOE lliurat a la gestió social-liberal de la crisi. L'anticapitalisme juga un paper important en les lluites i obtè més audiència social però, al mateix temps, encara no gaudeix d'una credibilitat electoral de masses. Els socis espanyols i catalans del partit verd europeu descarten estratègies que vagin més enllà de la subalternitat amb les alternances i opten per programes similars als seus socis continentals en la línia d'un ecoliberalisme d'acompanyament governamental. Entre les objeccions que caldria formular, afegiriem un inexistent balanç autocritic de les experiències de govern de l'esquerra a casa nostra (començant pel tripartit català).
Caldria fer una menció a part en quan als sectors de l'esquerra independentista. Sens dubte un dels actius més notables en el territori que, tot i la gran mobilitat, diversitat i proliferació de les resistències locals i globals, han preferit optar per estratègies, aliances i organitzacions amb pràctiques cenyides a l'àmbit legitim però limitat de la seva pròpia identitat politica i cultural. En aquest sentit, però, el temps està obert ja que l'escenari de la crisi anirà transformant les pautes i coordenades polítiques de manera que determinats esquemes d'avui podrien experimentar grans canvis en els propers temps.
Finalment, molt sumàriament, sempre quedarà aquell debat transversal i històricament complex entorn de l'estat, les divergències entre llibertaris i marxistes revolucionaris (i les seves coincidències!) i que de manera recurrent tornarà als àmbits de l'esquerra i que, amb el temps, pot experimentar noves aproximacions.
I de nou... la hipòtesi comunista.
Vigència de la revolució.
Concluint, la construcció i l'extensió d'un anticapitalisme combatiu que posi al dia la necessitat inel·ludible de la hipòtesi revolucionària, serà del tot determinant en un combat que s'hauria de volcar en els objectius emancipadors i en l'adveniment de la societat comunista. Ultrapassant les coincidències de molts sectors polítics i socials, "el tema" de la revolució torna a ser recurrent. No figura, però, ni en les agendes ni en les voluntats d'alguns dels corrents descrits. Sortir del laberint requerirà un treball pacient de construcció organitzativa i política acompanyat d'una profunda demarcació estratègica i sense defugir les urgències del combat quotidià.
