Corren temps de redefinicions i refundacions a l'esquerra. Assistim a la reestructuració de les families polítiques de l'esquerra europea i a les seves versions a nivell de l'estat espanyol i de Catalunya. El context de crisi del sistema capitalista i de les seves variables també afecta al que tradicionalment entenem per espais polítics. Aquesta idea dels espais polítics, convé puntualitzar-ho, és producte d'un determinat enfoc de la pròpia política entesa com un marc de concurrències electorals, d'alternàncies, de governança o d'oposició. El conjunt de la política definida així es mou en aquest domini i estableix les seves pràctiques en funció de les tendències demoscòpiques, els estats d'opinió, la publicitat i la tensió amb un subjecte inestable que és l'electorat.
Un dels factors que a alguns ens van portar a abandonar l'esquerra gestionària està relacionat amb una dissidència més general que inclou, a grans trets, el rebuig del món dels espais polítics tal com els hem definit anteriorment.
Avui observem una tendència inevitable a emprendre operacions de refundació (el cas d'IU) o d'agregació de grups (la recerca de referents estatals per part d'ICV). Uns i altres, van ser protagonistes conscients dels intents de sortida a la crisi del PCE-PSUC dels anys 80 que van propiciar l'aparició dels projectes que avui coneixem. L'efecte del fracàs del socialisme real, acompanyat de les disputes d'espai polític amb la socialdemocràcia van accelerar unes mutacions formals i l'adhesió ràpida a altres corrents emergents i, aleshores, combatius de l'ecopacifisme, l'ecosocialisme, de l'esquerra verda o, fins i tot, a una certa cultura política d'inspiració autònoma o movimentista.
Les primeres passes d'organitzacions com ICV o IU expressaven una voluntat d'acumulació de forces que es definia en base a construir, precisament, un espai polític "a l'esquerra de..." més que en fer una aposta estratègica de canvi radical davant del sistema capitalista. En aquells inicis, convé recordar-ho, un sector important de l'esquerra revolucionària es va sumar a les crides per una esquerra alternativa amb l'esperança de que la pluralitat articulada entorn d'un programa esdevingués un pla d'acció lligat als moviments socials i a les demandes des de baix i des de "fora" de la política convencional. L'experiment no va sortir bé. Les derives institucionalistes van arrelar i la cultura gestionària, amb tots els tics de l'agonística electoral, es van convertir en una constant fins desdibuixar qualsevol horitzó estratègic en el sentit revolucionari del terme i, per tant, de ruptura i d'antagonisme.
No cal fer una valoració sumària de les experiències governamentals d'ICV-EUiA o d'IU en ajuntaments i parlaments. Apuntar només que, especialment en el cas català, la subalternitat de la coalició de Saura/Herrera-Miralles, ha culminat la seva segona estada al govern tripartit amb una aplicació ("per imperatiu legal", Joan Herrera dixit) de les mesures antisocials del govern del PSOE i en un inusitat joc a dues bandes basat en el suport de la pròpia ICV-EUiA a les mobilitzacions sindicals i a la vaga general convocada justament contra les polítiques signades i implementades per aquesta coalició des del govern de Catalunya.
Tornant a l'inici de l'article, els espais polítics convencionals de l'esquerra es mouen i ens trobem davant la convocatòria de refundacions i nous projectes. La refundació anunciada per la direcció d'IU es perfila com una ocasió per pacificar una organització en permanent conflicte. IU, però, propugna canvis i nous hortizons en termes d'espai polític convencional en el marc de les ofertes partidàries des de dalt. La paraula "refundació" és redundant. L'experiència anterior ha fet fallida i, certament, es fa necessària aquesta formulació. Una referència que s'utilitza per analitzar les causes de la desfeta és el grau de representativitat electoral i precisament per això, es projecta una nova IU, més ben "acompanyada", amb més incidència "mediàtica" i amb possibles canvis de format, de denominació i de llenguatge. El buit de la refundació, però, segueix sent el que anomenem "la qüestió estratègica". Més enllà de les crides unitàries, renovadores i d'afirmació del propi espai polític, el paper d'una organització d'esquerres com IU davant del capitalisme no sembla que vagi més enllà d'una vaga fòrmula de "lluita i de govern" i d'una apel·lació interclassista al "patriotisme republicà" tal com es va palesar a l'assemblea refundadora del pont de Sant Joan. Enlloc hi trobem una clara demarcació estratègica en relació a l'antagonisme imprescindible i a la necessària independència política de l'esquerra davant del capitalisme i de la democràcia parlamentària bloquejada o a l'articulació d'estratègies des de baix a dalt i al marge dels paràmetres del (des)ordre existent. Refundats o reagrupats, els companys i companyes d'IU no ens proposen un marc d'acumulació de forces per sortir del teatre d'operacions del capitalisme o per fer front als dispositius de dominació de les "democràcies" sense sobirania que imperen en el món actual. Els missatges apunten a un nou episodi de la teoria dels espais polítics convencionals. Amb una certa visió estratègica caldria esperar quelcom més que un "estar a l'esquerra del PSOE" (avui social-liberal).
L'esquerra hauria de definir el seu territori en funció de la totalitat del sistema que vol combatir. Precisament aquest extrem és el que propugna l'esquerra anticapitalista promovent una esquerra de combat. Una esquerra que no pot perdre el nord dins d'una cursa competitiva entre espais polítics convencionals instal·lada en el domini del "possible" i de les alternàncies perpètues. Pot semblar pressumptuós, però la refundació de l'esquerra necessita tractar en primera instància la refundació de la política en un sentit molt ampli i alliberar-la del domini tancat i parapolític en que es manifesta avui en dia. Manca una idea mobilitzadora davant del descredit de la política i que, lamentablement, no està present en l'ambient refundador d'aquests dies ja que, per contra, es tornen a respirar els mateixos topics sobre el paper dels "agents" socials, l'alternància, la transició, l'estat o la gestió institucional. En aquesta línia, observarem com la resposta a la crisi torna a estar dominada per el conjunturalisme de les cupules sindicals i els tacticismes polítics dels qui estan immersos en campanyes electorals permanents.
Dit això pel que fa a IU, ara podriem parlar de la nova fase d'ICV, de la fascinació d'aquests per el model ecosocial-liberal de Cohn-Bendit o per la seva voluntat d'articular formacions de centre-esquerra de les nacionalitats i pobles en un bloc a l'estil Europe Ecologie amb una operació de disseny i enginyeria electoral "marca de la casa". Però això ja és una altra història.
Àngel Pagès. Militant de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista.
Àngel Pagès. Militant de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista.
